Arxius mensuals: Agost de 2016

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

Publicat el per
Respon

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

Publicat el per
Respon

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part

Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016

REPENSAR I DEBATRE SITGES

Publicat el per
Respon

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.

PASSIÓ D’ARTISTA: LA SARGANTAIN, DE RAMON CASAS

Publicat el per
Respon

PASSIÓ D’ARTISTA: LA SARGANTAIN, DE RAMON CASAS.

la sargantain

Ramon Casas, La sargantain (1907). Cercle del Liceu, Barcelona

Per qui no l’hagués conegut, bastaria un quadre, un de sol, per palesar tota la passió concentrada que pot provocar una dona a un artista. Una dona, més que una model, per bé que també ho va ser. Ell va veure en ella l’encarnació de la joventut, la sensualitat, la vida i l’amor des d’una maduresa que anava entrant en les conformitats de l’edat i de l’època. La seva coneixença va esdevenir un revulsiu que li va capgirar no pocs paràmetres vitals i artístics. Per ella va deixar la seva deixebla i nòvia Emília Huet després d’un festeig perllongat durant setze anys. Però l’atractiu de Júlia Peraire era, simplement, irresistible.

La va trobar el 1905, ella amb disset anys i ell amb trenta-nou.  Des de llavors, van esdevenir inseparables malgrat les convencions socials, l’oposició familiar, la freda acollida dels amics, entre la indiferència i el menysteniment; la invisibilitat forçosa per a més d’un sector social, però tant s’hi valia. Des de que la va trobar, Ramon Casas va fer de Júlia Peraire la seva musa, la seva companya, la seva muller i la passió de la seva vida. Júlia dominava.

Casas la va immortalitzar en el quadre conegut com La sargantain, penjat des de  a les estances del Cercle del Liceu, a Barcelona, on de fa dècades figura al costat d’un altre gran quadre d’antologia, com és La sèquia dels baladres (1902) de Santiago Rusiñol. El quadre havia estat presentat a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907), on va obtenir el premi que atorgava el Cercle del Liceu; des de llavors va entrar a formar part d’aquest selecte club. La va pintar i dibuixar múltiples vegades en diversos formats, aparences i tècniques; va ser la figura emblemàtica de diversos cartells i va posar amb tota mena d’indumentàries: mantons de Manila, boàs, túniques, vestits de carrer, roba i vestits insinuants, amb mantellines, pells de guineu, abrics llargs, i hàbit de monja. Però cap retrat no iguala la intensa sensualitat de La sargantain, dotada d’un dels cossos més insinuants de la història de la pintura.

Ha estat al voltant de La sargantain i de les diverses imatges de Júlia Peraire que el Cercle del Liceu ha organitzat una exposició monogràfica titulada encertadament Júlia, el desig. L’ha comissariada Isabel Coll, autora del discurs expositiu, de la tria de les obres i també del catàleg. El títol de l’exposició sintetitza la clau de la mostra i dóna pas a una lectura antològica sobre les visions que Casas va plasmar de la seva gran passió i de la fascinació que l’amant exercia sobre l’artista. Casas, que va exercir de retratista de la burgesia, no va perdre l’oportunitat de situar Júlia entre aquest medi, com tampoc no va escatimar ni temps ni esforç per anar fixant els trets característics de la seva dona al compàs del pas del temps. Els vint-i-dos anys de diferència d’edat eren compensats per la satisfacció d’una relació que havia nascut en la semiclandestinitat, havia passat per de la intolerància a la indiferència social i s’havia acomplert amb un matrimoni tardà que segellà la voluntat de l’artista de romandre al costat de la dona que li havia fet optar per la llibertat en l’elecció de l’amor.

Potser és per aquest motiu que La sargantain em fa sempre l’efecte que és un retrat atemporal per més que tingui la datació clarament establerta. No hi fa res. Les grans obres d’art ho són pels valors que transmeten, i La sargantain, Júlia Peraire, transmet tota la passió que l’artista va abocar-hi per convertir-la  en una icona per sempre més inoblidable.

RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

Publicat el per
Respon

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants

Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

72

Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.