Arxius mensuals: Març de 2016

ABRIL RIALLER…

Publicat el per
Respon

IMG_4881

ABRIL RIALLER…

Des de ja fa un any la placa que recorda el mestre Jordi Pañella llueix a la paret de la casa on va viure recordant la cinquantena d’anys que va dirigir les Caramelles Sitgetanes, entre 1943 i 1988.  

115

El mestre Pañella, als anys quaranta.

La Colla havia portat altres noms, com l’Schola Cantorum o les Caramelles del Patronat i enguany, que en compleix setanta-cinc, està essent objecte d’una exposició tan interessant com entranyable a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes. La Regidora de Cultura s’ha referit a les Caramelles com “un dels pilars de la nostra cultura popular que s’ha transmès de generació en generació”. L’exposició, que porta com a títol Clavells, amics i records n’és tot un compendi.

image002

            La mostra conté, entre altres coses, les partitures originals dels mestres que han escrit música per a les Caramelles Sitgetanes. Quan el cap de colla en va demanar una a la família del mestre Pañella, la filla segona del mestre va tenir l’encert de lliurar-n’hi una de doblement significativa. És la de l’americana “Abril rialler”, la lletra de la qual va ser escrita per Adela Virella, mare del mestre, l’any 1958.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Una de les fotografies més característiques del mestre Pañella, a l’exposició “Clavells, amics i records”.

            El mestre Pañella s’inspirava sovint en versos de poetes catalans com Josep M. de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit. D’altres, en demanava a poetes amics, com Josep M. Soler i Soler,  Agustí Albors, David Jou, Lali Vergés o Toni Pañella, cosina seva. De vegades la inspiració musical anava per davant; llavors  havia de recórrer a algú de confiança perquè li confegís una lletra que s’adaptés a la música que feia dies que ja anava sola; va ser així com en Tomàs Ribot i en Benet Centaure van entrar en la nòmina dels poetes musicats pel mestre.

            El cas d’Abril rialler va ser diferent. La senyora Adela havia escrit un poema per al sant del seu fill tal dia com el de Sant Jordi de 1958 que començava: “Abril rialler / de cantics de joia / d’amor missatger. / Dissabte de Glòria.” Sant Jordi, la Marededéu de Montserrat i les Caramelles eren les tres fites d’un mes que deixava la crueltat prescrita per T. S. Eliot per a esdevenir un esclat de llum i una esplendorosa florida de primavera. Al mestre Pañella li va agradar molt, el poema. Però les estrofes no li quadraven amb la música d’americana, vals o sardana, que eren les tonades tradicionals de les caramelles. Amb tot,  va posar les mans al piano i va encetar la primera tonada a ritme d’americana amb la primera i la segona estrofa. Després la música anava brollant i com que ja no lligava amb la versificació, la senyora Adela va refer bona part del poema per convertir-lo en l’americana, que fa així:

 

Abril rialler

de cantics  de joia

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

Inicia l’esclat

d’estols de roselles,

maragda del blat

les fa més vermelles.

Pruneres en flor

el sol acarícia;

a estiu i tardor

el fruit és delícia.

L’amor a la primavera de la vida

bé floreix,

també fruita a l’estiuada, dona aimia,

no es marceix.

La primavera i l’amor

al teu cor volen entrada;

el neguit d’estimar

el desconeixes encara.

Si saps veure el blau

del cel en clar dia;

si admires, del mar

la calma i la ira,

les flors i l’ocell

que al niu dóna vida

és que l’amor sents

que sols al cor nia.

La terra triomfant eleva

de les flors el seu perfum.

Nostres cants també s’enlairen

des del cor fins cel amunt.

També el mar, en so de festa

murmureja mil cançons,

gràcil l’ona braçaleja

en un vaivé d’il·lusions.

Abril rialler

de càntics de joia,

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

La senyora Adela i el seu marit Isidro, la muller del mestre Pañella i les dues filles grans – les petites encara no hi eren -, i el seu germà Isidret anaven escoltant com el piano de la planta baixa del carrer Major número 2 (on vivia llavors tota la família) anava desgranant unes notes clares, de rotunda plenitud melòdica. 

I aquella nit de Pasqua van ressonar a la plaça de l’Ajuntament amb l’acompanyament de veus i música, fins que es van anar estenent pels carrers de la Vila. Però qui escriu es queda amb les primeres notes, les del piano de casa, al menjador de les rajoles blaves i la senyora Adela que les anava taral·lejant, satisfeta i il·lusionada.després tornaren a cobrar vida en diverses ocasions perquè, per sort, la música del mestre Pañella compta amb la fidel estimació de les Caramelles Sitgetanes, dels seus cantaires, músics, director i amics. Segons com, la vida està formada per cercles. Sense l’exposició dels Clavells, amics i records potser aquesta petita història hauria quedat per explicar.  Abril rialler…

 cartell-exposicio-caramelles-sitgetanes-75-anys

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.III.2015

LA VIDA MODERNA, SEGONS RAMON CASAS

Publicat el per
1

 

Ramon_Casas_La_vida_moderna catàleg

LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.

Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article. 

L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en  diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.

El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs  interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.

El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano,  Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.

CdAVHqeVIAAkg-R.jpg-large

Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona:  “Casas es el pintor més gran  d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.

ON SÓN LES DONES…? QUATRE IDEES PER AL VUIT DE MARÇ

Publicat el per
Respon

ess_557

  1. Visibilitat, paritat, quotes. Costen de veure, segons a on. Aquesta és una de les contradiccions de la nostra societat occidental perquè hem guanyat visibilitat social col·lectiva i en diversos àmbits som majoria però en d’altres, som escasses i en proporció minvant. Un dels tòpics és el del medi de la tecnologia. La proximitat del 8 de març amb la celebració a Barcelona del World Mobile Congress ha ocasionat més d’un reportatge. Les dones, més enllà de les hostesses, hi eren en franca desproporció. També estan en franca desproporció als llocs d’alt comandament i representació en medis econòmics, empresarials, institucionals, acadèmics i, segons com, mediàtics – a les tertúlies periodístiques o a les meses de debat d’experts dels mitjans de comunicació … L’exercici de fer el recompte de dones em comporta un cert grau d’irritabilitat perquè, de dones, n’hi ha. Tant o millor preparades que els homes; posem-hi tant. O, a la inversa, si hi ha tants homes mitjanament preparats, per què s’exigeix implícitament que les dones superin la mitjana masculina? El llistó té doble format d’amidament, el sostre de vidre cada cop és més fi però continua essent un topall, i la paritat costa molt d’implementar i massa sovint s’imposa a la baixa. Exemples triats a l’atzar i que esdevenen tòpics del món acadèmic i cultural: l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de Catalunya, dels trenta membres, només quatre són dones, i no serà perquè no hi hagi dones juristes. On es perd el fil roig? L’Institut d’Estudis Catalans no té cap dona a l’equip de govern, de les seves cinc seccions només una és presidida per una dona i dels cent vint-i-quatre membres numeraris les dones són minoria absoluta, i no és que no hi hagi dones dedicades a la recerca. El Patronat del MNAC, constituït, en bona part, per representació institucional, entre vint-i- cinc membres, cinc dones. La visibilitat es guanya amb presència, i per augmentar la presència femenina cal eliminar els sostres de vidre. La paritat i les quotes s’han manifestat fins les eines més eficaces, més enllà de les bones intencions. Paritat i quotes com a estratègia i necessitat.

 dt.common.streams.StreamServer.cls

  1. Els drets de les dones són drets humans. Quan parlo de visibilitat, paritat, quotes i exercici dels drets tinc ben clar que aquest és un discurs que només escolta i assumeix una part del món. És la part que té reconeguts, si més no en teoria, els drets humans com a principi. Hi ha tota una altra part de món – i no em refereixo a geografies, sinó a societats – per al qual els drets de les dones – a la llibertat, l’educació, la sanitat, la infantesa i l’adolescència, el dret de vot, el treball amb un sou digne, la visibilitat social i institucional… – no són drets humans: no en tenen. Les limitacions a que estan sotmeses són una realitat amarga i punyent. Ha costat molt arribar a l’estadi actual i és bo recordar tots els esforços que ens han conduït a una situació que, segons des d’on es miri, fins i tot sembla privilegiada quan només és, simplement, la de l’assoliment i la pràctica de la igualtat. Per això vull recordar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el seu abast és universal encara que hi ha països i actituds que no els admeten i gent que quan se’n parla miren a l’altra banda.

 1507-1

  1. Dones interessants. Pels volts del vuit de març proliferen llibres sobre les dones. Tinc especial preferència per les biografies. Enguany m’he llençat a la lectura de “La pasión de ser mujer” d’Eugènia Tusquets i Susanna Frouchtmann, on trobo des de Maria Callas a Emilia Pardo Bazán, i de Mercè Rodoreda a Raquel Meller… Espero amb candeletes “Las sinsombrero”, de Tània Balló, on entre altres hi surt la meva estimada Angeles Santos, i el llibre que en Julià Guillamon ha publicat sobre la Rosa M. Arquimbau, una dona dels anys trenta que s’ho emportava tot… i que ens donarà sorpreses.

 

  1. Les dones de Ramon Casas. Enguany se’n parlarà molt. Però avui demano un moment d’atenció per al conjunt de rajoles sobre “Els adelantos del segle XX”, al Museu de Maricel, on surten dones en bicicleta, cosint a màquina, fent de telefonistes i de telegrafistes. El 1901 semblaven professions de futur… No tot eren burgeses ni xules amb mocador al cap i manton de Manila. Potser també ens donarà sorpreses, Ramon Casas, si el sabem rellegir amb ulls de segle XXI.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4.III.2016