Arxius diaris: 7 d'Agost de 2015

DE L’HORT AL BROLLADOR

Publicat el per
Respon

11828689_875559269187437_7056440165453722403_n

Una bona celebració comença amb una bona vígília id es de fa quatre anys la festa del Vinyet comença el dia abans amb la celebració del nom. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan ben trobat. Ha estat l’esquer per a la trobada de les Vinyets sitgetanes i les d’altres indrets – que n’hi ha, i cada vegada més -. Una trobada que d’orgull local per la raó del nom i del sentit de pertinença que genera. És, una vegada més, en l’àmbit de l’imaginari popular on s’esdevé la festa compartida i participada del retrobament d’un col·lectiu plural, intergeneracional i arrelat a una diversificada noció dels orígens.

La celebració d’enguany ha tingut lloc al recinte construït més antic de la Vila, com és la sala gòtica de l’antic hospital de Sant Joan i actual seu del Museu de Maricel, al costat del Mirador. El motiu, més enllà d’aplegar les Vinyets als museus reoberts, ha estat l’edició del recordatori en forma de punt de llibre reproduint una de les obres més entranyables del Cau Ferrat, com és L’hort del Vinyet, de Santiago Rusiñol.

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

Les Vinyets de 2015 al Museu de Maricel

L’estiu de 1892 Santiago Rusiñol va freqüentar el Vinyet i hi descobrí un escenari pictòric ideal per a expressar l’impacte de la llum entre la simfonia de blancs de les parets del santuari. Hi va pintar cinc obres, en algunes de les quals hi combina la presència humana, com en el Retrat del senyor Bofill al porxo del Vinyet (Museu de Montserrat) o el del seu cunyat, Alexandre Pons.

Santiago Rusiñol, L'hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, L’hort del Vinyet (1892), Museu del Cau Ferrat, Sitges.

L’hort del Vinyet és una obra solitària, impressionat per l’esclat de la llum i de les ombres projectades a les parets del Santuari; tant l’hort com l’absis de l’església hi apareixen fragmentats – una forma compositiva que a Rusiñol li agradava especialment – i enmig es dreça la pica baptismal gòtica. És una obra nítida, exquisida en el seu gairebé minimalisme;  la llum forma part de l’estructura compositiva del joc d’ombres i d’una gamma cromàtica de grocs i violacis en l’esclat de claror de ponent. Segons Raimon Casellas destaca per unes “verdosidades del laurel que derraman su fresca sombra sobre los dorados muros del ábside, bañado por el sol muriente de rubia claridad”. Molt probablement Rusiñol hi va fer cap al Vinyet amb Ramon Casas – tots dos havien tornat de feia poc a Sitges procedents de Sant Feliu de Guíxols -, ja que aquest també pintà almenys tres obres del Vinyet una de les quals correspon a una vista gairebé exacta de mateix indret, que va ser exposada aquella Festa Major en la I Exposició de Belles Arts – la Primera Festa Modernista, el mateix 1862.  L’hort del Vinyet, un dels primer quadres sitgetans de Rusiñol en el que participa del corrent luminista, forma part del Museu del Cau Ferrat perquè Rusiñol no se’n va voler desprendre mai.  

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Maria Rusiñol a Cau Ferrat (1894). Col. part.

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Miquel Utrillo, Interior del Cau Ferrat (1895). Museu de Maricel, Sitges

Fascinat per  l’antiga pica baptismal gòtica (s.XV) plantada enmig de l’hort, el 1893 Rusiñol va obtenir el permís per traslladar-la al Cau Ferrat, on la va instal·lar a manera de brollador. Al seu nou emplaçament va ser pintat per Rusiñol (Retrat de Maria Rusiñol al Cau Ferrat, 1894) i per Miquel Utrillo (Interior del Cau Ferrat, 1895), i reproduït en nombroses postals i fotografies fins avui mateix.  El brollador atorga a la sala que porta el seu nom un caràcter marcadament intimista, i la seva posició central fa que sembli que tota la resta de l’àmbit giri al seu voltant.  Durant anys es va mostrar recobert per una densa falzia que queia a manera de cascada nodrida per l’aigua en un murmuri incessant i de tant en tant hi nedaven peixets vermells.

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Museu del Cau Ferrat, sala del brollador. (c. 1928). Fot. Zerkowitz

Un dels moments de més feliç fixació del brollador és el poema que li dedicà Salvador Soler i Forment el 1928, dins del seu recull Rims de l’hora sitgetana, escrit amb un clar regust de l’època, i que no em puc estar de reproduir:

BROLLADOR DEL CAU FERRAT

Brollador del Cau Ferrat

verd de molsa i verd d’absenta

però de faç gens macilenta,

brollador del Cau Ferrat.

Esguardant-te havem menjat

sitgetana bullavesa

peix a la maonesa,

brollador del Cau Ferrat.

Vora teu han esclatat

més d’un clavell i una rosa

i una idea lluminosa,

brollador del Cau Ferrat.

Al teu volt has vist armat

des del fogós Modernisme

al primmirat Noucentisme,

brollador del Cau Ferrat.

I hom voldria que el dring mat

de les teves perles fines

l’exornés amb lluentines,

brollador del Cau Ferrat.

Però la teva honestedat

admet només la puresa

de l’Art i la gentilesa,

brollador del Cau Ferrat.

Que sempre et facin costat

el cor obert i la pensa

que amb el pur saber s’agença,

brollador del Cau Ferrat.

PETITA HISTÒRIA DE LA FESTA MAJOR

Publicat el per
Respon

Pilarin Bayes Petita ha Festa Major

“Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som”

A hores d’ara la col·lecció de les Petites Històries de l’Editorial Mediterrània compten amb tres centenars de títols i amb un títol genèric enganyós. Per més que se’n diguin “Petita història de…” no es refereix ni a la mida del llibre, ni al tema, ni al públic al qual pretesament s’adreça. No són petites per bé que el nombre de pàgines no arriba a la vintena. Ni tampoc no són petites perquè la varietat temàtica és tan gran com la curiositat humana. Ni van adreçades (només) a la canalla perquè els adults s’hi entretenen d’allò més. Les Petites històries de l’Editorial Mediterrània són uns llibres que tenen l’encant de parlar de tot el que pot interessar a la gent, una mena d’enciclopèdia general en forma de monografia. El seu tret distintiu és el traç visible de la seva il·lustradora, Pilarín Bayés. I entre la tria dels autors del text i l’atractiu dels dibuixos de la Pilarín, l’èxit de les Petites Històries està assegurat. Sense ser un còmic en el sentit més arquetípic de la paraula, lletra i imatge fan un tot compactat i intens.

Si no, facin la prova. Assisteixin a la presentació de qualsevol “Petita història de…” que es convoqui. Sempre farà el ple i, en acabar, es formarà una cua llarga i pacient de tota mena de persones que voldran que els autors, escriptor/a i dibuixanta els dediquin el llibre. Poden arriba a fer cua un quart d’hora, vint minuts, o més…

Unknown

Pilarín Bayés signa el llibre del pregoner de la Festa Major de Sitges 2015 que ha vingut acompanyat del seu fill. Segueixen les pendonistes de Santa Tecla 2015

Fa pocs dies es va presentar una “Petita història” que passa a engrandir la bibliografia sitgetana festamajorenca. Comptem amb una inestimable panòplia d’historiadors i, a més, historiadors especialitzats en la Festa Major de Sitges; la munió de publicacions existents a hores d’ara, des de monografies fins als programes de cada any ho palesen. La Petita història de la Festa Major que ha escrit en Joan Duran i la Pilarín Bayés ha immortalizat amb els seus característics dibuixos entra per la porta gran en aquest àmbit de bibliografia especialitzada. El tot compactat i intens de les Petites Històries es desplega en unes pàgines denses on no hi manca detall. Diríem que la Pilarín és una veterana de la Festa Major de Sitges si no fos que li coneixem la capacitat espongívola que demostra esprement cadascun dels temes que tracta fins el darrer detall. Més enllà de l’inefable gat que, com en Wally, cerquem en els seus dibuixos, Pilarín Bayés ha narrat la Festa Major de Sitges, les trenta-sis hores més intenses de la vida col·lectiva dels sitgetans, seguint fil per randa el seguici ritual sense deixar-se res. Cosa que ens permet resseguir els indrets de la Vila en plena Festa reconeixent lloc per lloc i espai per espai. El color i l’àgil moviment que transmeten els dibuixos acompanyen el relat amb una fidelitat a tota prova.

“Dins l’alfàbrega hi palpita un verd lluminós…”, comença el relat que fa un protagonista ben bé des de dins. Va narrant l’evolució de la Festa pels moviments que van fent els membres de la seva família. “Les flors de beta s’escampen sobre la roba blanca, els picarols dringuen als turmells i la gentada omple les places”, observa des del seu privilegiat mirador. Bon coneixedor del lèxic i sociolecte festamajorenc, el narrador-protagonista descriu no s’està de fer constar unes dates que ens ajuden a fer-nos càrrec dels segles que fa que honorem Santa Tecla i Sant Bartomeu. Per bé que el text correspon al 23 i 24 d’agost, s’hi intercalen referències concretes a Santa Tecla. Joan Duran, l’autor de text de la Petita història de la Festa Major, no s’ha estat de detalls ni d’encomanar pàgina per pàgina i línia per línia les ganes i afanys de vivències perquè “Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som”.

És el sentit de celebració i joia el que transmet el llibre sencer. Joan Duran hi ha abocat en una comprimida síntesi tot el sentiment de participació i celebració, de sentit de comunitat i de pertinença que la Festa comporta. El relat és breu, però contundent i, pas a pas, mentre va seguint la Festa ens prepara per a la darrera sorpresa. Que no revelaré, però que emplaça el protagonista, “camisola amb flors de beta i peücs amb picarols cosits” a sortir al carrer per Santa Tecla. Una delícia de llibre. Que el disfrutin com una avançada de la Festa Major.