Arxius mensuals: Abril de 2015

La rosa de foc o el Modernisme és revolta

Publicat el per
Respon
Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Santiago Rusiñol, Grand Bal. Amb Madeleine de Boisguillaume com a model (1891). Colección Masaveu

Perquè l’abril és mes de roses o per una feliç coincidència, a les envistes de Sant Jordi s’ha inaugurat una exposició que invoca els passatges més artísticament fecunds i socialment més conflictius de la Barcelona del Modernisme: La rosa di fuoco. Ha tingut lloc en una de les ciutats més belles i literàries d’Itàlia com és Ferrara – la de l’Ariosto, la de Torcuato Tasso, la de Giorgio Bassani. Una ciutat on la tradició artística dels pintors renaixentistes d’affreschi i dels moderns Boldini, Chirico o de Pisis se suma a un dels conjunts arquitectònics més respectats de la civilització europea. En justa correspondència la ciutat de Ferrara és Patrimoni de la Humanitat.

 La rosa di fuoco és l’exposició que la fundació Arte a Ferrara i la Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea de la ciutat han organitzat en el marc de la programació per al bienni 2015-2016, al costat de les exposicions Boldini-Pisis, De Chirico a Ferrara 1915-1918 – pura metafísica… -, i la commemorativa del 500 aniversari de l’Orlando furioso. Pot sobtar una nova mostra amb un tema tan sovintejat com el modernisme. Des de fa anys i cíclicament, el Modernisme és tòpic i excusa per a manifestacions més promocionals que culturals de la Barcelona contemporània des de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. La identificació de Barcelona amb el Modernisme, Picasso i Gaudí ha gaudit d’una onada expansiva universal i, alhora, ha comportat un reduccionisme simplificador de la riquesa històrica i cultural de la ciutat que ha estat construït a gust dels turoperadors per al consum massiu de la ciutat. Però, amb tot, el substrat és potent i atractiu i això fa possible que s’esdevingin interpretacions com La rosa di fuoco.

 El repte d’entomar un tema fressat a bastament per mostrar-lo amb la coherència d’un discurs sòlid, coherent i arriscat ha estat magníficament acomplert per la visió de Tomàs Llorens, comissari de la mostra juntament amb Boye Llorens. En la presentació efectuada la vigília de l’obertura, Llorens va traçar un recorregut pels àmbits de la mostra entrellaçats amb la vida pública i privada d’una ciutat en plena eclosió de modernitat, fruit de la revolució industrial. Partint d’aquesta realitat i de la idea expressada per l’escriptor belga Émile Verhaeren sobre les viles tentaculars i els camps al·lucinats, Llorens organitza el discurs de l’exposició en diversos àmbits en un trajecte que s’inicia amb la visió de l’arquitecte Gaudí i finalitza amb la visió dels miserables i de la conflictivitat social, passant per la presentació de l’espai públic i l’espai privat, la passió wagneriana que vincula la música i la natura, la dona fatal i la Setmana Tràgica.

 Pintura, escultura, dibuix, fotografia, cartellisme i arts de l’objecte són els llenguatges artístics amb què es presenten les obres de Gaudí, Eusebi Arnau, Adolf Mas, Miquel Blay, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera, Ramon Casas, H. Anglada Camarasa, Lluís Graner, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Canals, Adrià Gual, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Carles Mani i Picasso, entre altres. Les obres procedeixen de col·leccions públiques d’Europa (Tate Gallery, Musee d’Orsay, Musée National de l’Art Moderne de la Ville de Paris, Musée National Picasso…) i Amèrica (Philadelphia Museum of Art). Els fons d’art extraordinaris dels museus catalans – MNAC, Museu Picasso de Barcelona, MNCARS, Museo Thyssen-Bornemisza, IVAM, el Museu de la Garrotxa o el Museu d’Art Jaume Morera (Lleida) … -, sàviament i exquisidament triats, hi aporten un important contingent, així com per part de col·leccions privades. Del Museu del Cau Ferrat hi han viatjat dues de les seves obres més emblemàtiques: el Ball del Moulin de la Galette, de Ramon Casas, i La morfina, de Santiago Rusiñol.

 La rosa de foc no és un títol gratuït ni esteticista sinó que respon a la crua realitat de la conflictivitat social que va portar Barcelona a l’esclat d’una violència extrema el 1909, quan el Modernisme ja feia dies que havia entonat el cant del cigne. Però restaven les obres i els conflictes havien anat en creixement. L’exposició es clou en una sala on les obres de Picasso i Nonell – un Nonell dimensionat amb precisió reivindicadora – són l’exponent artístic de la Barcelona dels miserables; misèria en blau picassià i en roig ribetejat d’obscur en el traç de l’artista que va mostrar a Barcelona el rostre de la pobresa i la marginació. La lectura de conjunt palesa com el Modernisme és, sovint, revolta. Un revolta de roses de foc.

REMOR DE ROSES I AMBRE UN CAPVESPRE D’OBLIT

Publicat el per
2
Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

Frèia Berg: Roses i ambre. Composició, 1 (2015)

REMOR DE ROSES I AMBRE

UN CAPVESPRE D’OBLIT

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit acomplert,

la llum tan clara.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit esmorteït,

remor d’onades.

 

Les roses,

l’ambre,

l’oblit al solc

que fendeix l’aire.

 

Les roses m’aguarden,

la llum és ambre,

l’oblit marfós en plom,

la vida blana.

JOAQUIM BUDESCA O LA VISUALITAT ESSENCIAL DE LES FORMES DISSOLTES

Publicat el per
Respon

10984238_1561972084090255_7823235247006990118_n

La mostra antològica que Joaquim Budesca presenta a la Galeria Agora aquest mes d’abril s’afirma mostrant el que constitueix la principal línia definidora de la seva trajectòria al llarg de la darrera dècada. Em refereixo al procés de depuració que lentament però persistent ha anat perfilant i perfeccionant fins arribar a una visualitat essencial de formes dissoltes definides pel color i per un traç que remet a anteriors estadis.

Budesca ha portat a terme una obra ingent des d’una arrelada i irrenunciable vocació artística, amb la passió de qui viu convençut que segueix la seva via i que la pròpia convicció esdevinguda recerca incessant marca l’evolució de les seves passes. El seu és un treball pacient, de l’artista que espera que la mirada de l’altre faci seu el repte visual que li proposa. Des de la figuració de fa unes dècades fins la dissolució osmòtica de les formes en la intensitat del color hi ha una llarga travessa d’afirmacions sense tempteigs.

pm-61696-large

És una evolució que es pot observar límpidament en la mostra que proposta: línies perfilades que donen cabuda al color, formes que es desfan i es refan en un endreçat aiguabarreig cromàtic, fragments triats per mostrar la intensitat de la realitat fragmentada, figuracions tot just apuntades per intensificar l’efecte del color. És, altrament, una pintura continguda, intensa però sense estridències, equilibrada.

L’obra que fa part de l’estètica de la figuració és evocadora i expressiva, amb un deix líric que l’acompanya en la travessa dels diferents àmbits i llenguatges. L’obra que neix de la figuració i en perd l’arquitectura formal en favor del guany de la massa delimitada, definida pel color persisteix en l’onada lírica i introspectiva de l’artista i en una intensitat captivadora. La visualitat essencial de les formes dissoltes ha guanyat, ara per ara, la partida.

 

 

 

 

 

 

 

TRES CISTELLES

Publicat el per
Respon
Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Per als sitgetans, normalment, el cicle de l’any es divideix en dos: el de la Festa Major i de Carnaval. Però hi ha qui, entremig hi suma altres cicles. El mestre Pañella n’era un. Cap al setembre fins a les envistes de Nadal es dedicava a les figures de pessebre. Passat Nadal a casa seva es començaven a sentir les notes netes i clares d’un piano que encetava melodies noves. El temps s’acarava a la Pasqua, encara que el gener i el febrer fossin setmanes de tardes fosques i fredes. Però no hi feia res: assegut al piano, i del piano a l’escriptori, anava assajant de compondre nota rere nota i les transcrivia al paper de música.

No sabria dir si primer era la música o la lletra. Tant podia ser que es deixés sorprendre per uns compassos sorgits de la seva imaginació i de la seva sensibilitat com que hagués trobat un poema – de Joan Salvat-Papasseit o de Josep M. de Sagarra, per exemple – que l’hagués inspirat una americana, un vals, una sardana. Altres vegades eren alguns dels seus amics que li portaven lletres o ell que, a mig enllestir la melodia, els demanava una lletra per cantar. Josep M. Soler i Soler, Enric Hill Martorell, Agustí Albors, Toni Pañella, Lali Vergés, David Jou, Pere Carbonell i Grau, J. A. Ricart i Forment, i fins i tot Benet Centaure i Tomàs Ribot en són alguns dels autors.

Entre Nadal i Carnaval el mestre Pañella es dedicava en cos i ànima a compondre les Caramelles que cada any havia de cantar la Colla del Patronat, predecessora de les actuals Caramelles Sitgetanes. El dimecres després del de Cendra començaven els assaigs que duraven fins el mateix vespre del Dissabte de Glòria. Els dilluns, dimecres i divendres d’hivern enfilava carrer Major avall cap a les deu del vespre i tornava al cap d’un parell d’hores. A mida que passaven les setmanes anava comentant les novetats: que si un músic més, que si tal i tal s’havien incorporat a la Colla, que si ja eren més que l’any anterior, que si enguany afinaven prou, que si el solo el faria en Juli Delclòs… Així durant cinquanta anys, que és com dir tota una vida.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Per més que entre les tres colles es mantenia una sana rivalitat, el mestre Pañella va mantenir sempre una excel·lent relació amb el Prado i amb el Retiro i els mestres Torrents i Pallarès, respectius directors. Tots tres han deixat un llegat impagable de música popular sitgetana d’impossible oblit. Quan el mestre Pallarès va faltar, el mestre Pañella va assajar durant anys la Colla del Retiro amb afecte i dedicació. Hi anava els dimarts i els dijous i, així, durant tota la Quaresma feia setmana. Els dies de la setmana i les tardes dels diumenges els passava entre el piano i l’escriptori, perquè a més de la partitura escrivia la instrumentació per a cadascun dels músics: fiscorn, trompeta, contrabaix, violí… Anava omplint partitures amb les notes del piano, netes i clares. Va esperar complir els cinquanta anys dirigint Caramelles i va llegar la batuta a en Joan Pinós, content d’haver trobat un successor tan jove i entusiasta com ell quan havia començat.

Quan sonaven les primeres notes la nit de Dissabte de Glòria el mestre Pañella dirigia deixant-se endur per la melodia però mantenint ferm el ritme i el gest. Durant, les cantades de vegades tancava els ulls per sentir la música amb més intensitat. Talment com molts recordaran i com mostrava la fotografia que publicava L’Eco de la setmana passada, mostrant-lo amb una de les seves expressions més autèntiques quan dirigia música.

11136774_809141569171069_608674439933445815_n

Per totes aquestes coses la família del mestre Pañella – el seu germà; la seva muller i les filles, gendres i néts – va viure una molt especial Nit de Caramelles el passat Dissabte de Glòria, quan les tres cistelles de la colla es retallaven al cel de Pasqua, mentre els cantaires i els músics interpretaven les seves cançons i a la paret de casa seva es va descobrir una placa que recorda aquesta entranyable trajectòria. L’homenatge de dissabte i les cantades de dilluns, just dos mesos més tard del seu comiat, formen part d’un passatge que la família Pañella Balcells recordarà per sempre més amb emoció i sincer agraïment.

POESIA I LITÚRGIA

Publicat el per
Respon

Cub. flotacio

… la Resurrecció és una clau en la lògica del món

com són claus de la lògica del món

les lleis de la física o la coherència de les matemàtiques

David Jou, “El Crist còsmic”

Estem avesats als poemes de Nadal però no ho estem tant als de Setmana Santa. És com dir que estem acostumats a la representació del món en el microcosmos del naixement de l’infant Jesús però no hi estem tant a la de la Passió del Crist, per bé que els pessebristes exposen els seus Passos i Calvaris igual com ho fan amb els pessebres nadalencs. En tot cas, els poemes els associem a la Nit de Pasqua, que és quan surten a cantar les Caramelles. No obstant això, hi ha poetes que s’han endinsat en el cicle litúrgic de la Setmana Santa. Com Salvador Espriu que amb el poemari Setmana Santa (1971) ofereix un llibre desolat, mirall dels dubtes i de la rebel·lió del poeta que reivindica el dret de pensar, del “lliure dret d’examinar / lleis, fonaments, límits, raons, / rengles d’enigmes sense fons”. És un recorregut per la Passió com a un “camí amarg” i el trajecte de “la mort caminada”.

David Jou va publicar fa uns mesos els Poemes de Nadal i de Setmana Santa on hi aplega un conjunt de composicions poètiques amb Nadal i Setmana Santa com a epicentres, flanquejats de dos altres capítols, “La Bíblia” i “Pregàries i silencis”. Per bé que altres poemaris mostren el vessant espiritualista de David Jou, físic i poeta, científic creient que des de l’intimisme fins l’esclat del pensament filosòfic i científic s’enfronta als orígens de l’Univers i de la creació, en aquesta obra hi plana el gran interrogant sobre Nadal i Pasqua, manifestats a través del naixement i la resurrecció. I així com Espriu manté el to amarg de la seva preclara lucidesa i transita per les fines arestes del cristall del dubte, Jou fonamenta el poemari en la linealitat que transcorre entre la paraula i la pregària.

Són diversos els elements que nodreixen els poemes litúrgics de Jou, tan rics d’experiències i records com de reflexions i interrogacions, de teologia i de física quàntica. Hi ha la infantesa evocada als pessebres familiars, i també en les processons del Divendres Sant: “I nosaltres, innocents, / en la nostra vesta antiga no ho sabíem: / la processó avançava i la seguíem / absorts entre la música, les flames i la gent, / com si Crist victoriós hagués vençut eternament / i nosaltres fóssim part de la seva gran victòria.” Hi ha el sentit del dolor que es contraposa a la redempció i a la resurrecció formant-ne part com un tot indestriable – manifestat magistralment al poema “Tot el dolor de la Història”. Hi ha espai per al misteri que depassa la matèria i la materialitat del món, com “El Crist còsmic” que dedica a Teilhard de Chardin, on “la Resurrecció és una clau en la lògica del món / – com són claus en la lògica del món / les lleis de la física o de la coherència de les matemàtiques” en un poema emparentat amb les imatges dels Crist penjat de Salvador Dalí.

És un poemari que arrela, també, en les arts pàstiques per les imatges que evoca i per la referència explícita a algunes pintures. Com fa al Davallament de la Creu de Roger van der Weyden (1432), una obra on l’aflicció esdevé esperança,

“Per això ploren així,

una llàgrima verda, una llàgrima groga, una llàgrima negra,

perquè tots els colors en volen marxar,

perquè no saben encara quanta vida queda,

quina força té a glòria, quina empenta té la gràcia,

que serè es torna el futur quan el dissol l’eternitat.”

Sota una aparent simplicitat, la complexitat del pensament entreteixit amb la paraula ens aboca a una successió d’afirmacions, dubtes i reflexions que posen de manifest la sòlida humanitat del poeta. Un jo poètic que es mostra al nu enfront de la idea d’un Déu que evoca conceptes: “raó, emoció, intimitat, col·lectivitat, relligament, llibertat, bellesa, justícia, reflexió” en una sola experiència que es posa al nostre abast.

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

Unknown