Arxius mensuals: Març de 2015

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Publicat el per
1
Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2

Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19

Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora

Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.

 

Maria Girona, des del record d’un càlid menjador

Publicat el per
Respon

E_100210-141123

Avui, Dia Internacional de les Dones, em trobo amb la notícia de la mort de la pintora Maria Girona.

La Maria va haver de lluitar contra molts prejudicis, però principalment dos: la forta tendència a infravalorar tot el que fos figuració plàstica en favor d’un cànon dubtosament progressista, i la invisibilitat inherent a la condició femenina pròpia de tots els àmbits. Ella, que era una dona dolça i discreta, dotada d’una fortalesa interior que la va fer sobreviure a tots els prejudicis i a continuar la seva vocació artística sense concessions, va superar amb dignitat l’estadi de ser la muller d’un dels artistes més significats de l’època, com és Albert Ràfols-Casamada. Maria, que va pintar com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges des de la claredat interior. 

El 2005 vaig ser a casa seva per fer una entrevista a l’Albert. M’hi va acompanyar la poeta i pintora Susanna Rafart, que me l’havia encarregada per a la revista Caràcters. Em vaig fixar en les parets del menjador, que Albert havia pintat de feia anys. La Frèia Berg en va fer una fotografia, extraviada. En vaig escriure un poema que els vaig enviar. 

Ara tots dos reposen en el batec de la quietud i en les pulsacions dels nostres records.

Menjador

Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.

Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus

il.lumina la paret de rerefons del quadre

del menjador de casa vostra.

 

No puc parlar d’una natura morta

perquè tot batega i reviu en la quietud.

 Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona

18.II – 19.III.2005

 

VISTA DE GÈNERE, PERSPECTIVA NECESSÀRIA

Publicat el per
Respon

Ramon Casas, Noia llegint (c. 1890). Museu del Cau Ferrat, Sitges

Toca per les dates però toca, sobretot, perquè és un tema tòpic i recurrent. La invisibilitat de les dones, el sostre de vidre i la necessària i imprescindible paritat són tres de les qüestions que encara necessiten recordatori per palesar que no s’ha arribat, ni de bon tros, a la necessària igualtat de gèneres.

És cert que hi ha qüestions molt més candents que les que preocupen a una part de la societat universal, perquè n’hi ha llocs on els drets de les dones no formen part dels drets humans – suposant que en aquests llocs es reconeguin i s’adopti la Declaració Universal dels Drets Humans que, en tant que és declaració de mínims, hauria de ser d’universal i humana aplicació.

images

Unknown

De fet, sempre es parla de perspectives de gènere aplicades a l’art, a la cultura, a la política o al món dels negocis en la denominada societat occidental penso que, per comparació en el que succeeix en altres indrets d’aquest món convuls i de xoc de civilitzacions, potser es parla de frivolitats. Però no és així, perquè la trajectòria de respecte i de reconeixement dels drets de les dones ha estat llarga i diversa.

En cada estadi de la civilització ha calgut vèncer dificultats diferents condicionades per segles d’història. Amb tot, dol haver de recordar tant sovint en ple segle XXI que els drets de les dones són drets humans.

És des d’aquesta treballadores-incendisocietat occidental per denominació, privilegiada per comparació i lliure per convicció que quan arriba el vuit de març es commemora el Dia Internacional de les Dones i la seva llarga història de reivindicacions en favor de la millora de les condicions, sociolaborals, i de l’obtenció del dret de vot i de la igualtat de drets. Aquestes reivindicacions, elementals per a qualsevol societat que es consideri democràtica, han transcorregut per tota mena d’opressions, incomprensions i limitacions. I, una vegada guanyades, l’ús que en pugui fer cadascuna queda condicionat pels usos i costums dels diferents països o sectors socials. L’exercici individual dels drets aconseguits col·lectivament és un capítol subsegüent.

La perspectiva de gènere, concepte que sorgeix de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada al Pekin de 1995, incorpora un nou punt de vista que és el de la percepció social de les dones i una forma d’autopercepció femenina basada en la doble realitat de les construccions socials. Aquella conferència, de vocació i convocatòria planetària, va aplegar dones d’arreu del món en delegacions oficials o alternatives i va implantar aquest concepte en favor del canvi de percepció social de les dones i el seu rol, presència i visibilitat. És una eina d’autoreconeixement que constata la doble realitat masculina i femenina de la història i de la quotidianitat. Ha esdevingut un instrument metodològic i estratègic en favor de l’objectius innegociable de la igualtat. La igualtat no és una fita sinó un dret. És per això que m’agrada referir-me a la perspectiva de gènere i que trobo que la seva aplicació, com a mètode i estratègia, és imprescindible.

images-1

 Com que una imatge val més que mil paraules i un poema és un conjunt d’imatges em remeto als versos de la poeta nordamericana Muriel Rukeyser (1913-1980) i al poema Mite, traduït per Montserrat Abelló per apel·lar a la perspectiva de gènere:

Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.

Encara em fa l’efecte de sentir com Montserrat Abelló el llegia amb la seva veu de vellut noblement envellit, riallera, afable i un punt sorneguera. Em va impressionar des de la primera vegada que el vaig escoltar i és el millor exemple que podria trobar per explicar que la realitat sempre té dos punts de vista, i que el de les dones no només existeix sinó que n’hem de prendre consciència i l’hem de fer visible.

 

Vinyet Panyella

https://quaderndeterramar2018.wordpress.com

Poeta, abans que tot. Una eternitat per a Ausiàs March

Publicat el per
Respon

Unknown

Avui és l’aniversari d’Ausiàs March, poeta i cavaller, poeta abans que tot i res.

M’hi retrobo en la lectura i en el cant.

En la lectura dels poemes que més m’agraden. 

Escoltant Raimon cantant Veles e vents per continuar emocionant-me com el primer moment, quan em vaig esborronar escoltant la passió amb què cantava aquell “amor de vós jo en sent més que no en sé”. Després, totes les altres cançons. 

En Ausiàs March hi ha tota la llavor de la poesia moderna, humana, existencial, apassionada i em cal retornar-hi per retrobar-me, també jo, en la mesura més profundament humana de la poesia. 

BRUNO, O LA REPRESENTACIÓ METAFÍSICA DE SITGES

Publicat el per
Respon

 

Fot. J. M. Alegre

Fot. J. M. Alegre (2015)

Hi ha paisatges que han acabat per posseir els artistes. Per fer-se omnipresents en la globalitat de la seva obra fins engolir-la, transformar-la i atorgar-li un caient característic en el que el paisatge, fons i forma, s’hi estableix de manera indestriable i permanent. No únicament el paisatge per sí mateix, una determinada manera de veure i entendre el paisatge.

 Suceeix amb la badia de Portlligat en la pintura de Salvador Dalí, i s’esdevé, i no crec que sigui únicament per influència estètica, en la pintura de Bruno. El fet que es parli del Bruno surrealista reenvia, crec, més a la idea del llenguatge plàstic i de la tècnica que a la de l’exploració primigènia i primordial dels abismes del subconscient. És per això que entre Bruno i Dalí, o Dalí i Bruno, la distància es fa més propera per la suggestió del paisatge que per l’adscripció al calaix de les classificacions. Cosa que, a més, no deixa d’estar exempta del risc de l’anacronia.

La llum de Sitges, d’intensa reverberació a la superfície daurada de la platja o en la plana marítima, ha estat motiu de recerca i fixació per part dels artistes que des de mitjans del segle XIX. De Felip Massó a Agustí Albors, passant pel Realisme i el Naturalisme, el Modernisme i el Simbolisme, el Noucentisme, la Nova Objectivitat i els realismes del segle XX, la nomenclatura és extensa i amb molts aspectes a desvetllar i revelar.

Bruno, "Autoretrat". Fot. J. M. Alegre (2015).

Bruno, “Autoretrat”. Fot. J. M. Alegre (2015).

“La llum dels quadres la porto dins”, manifestava. El fet que fos un personatge fàcilment identificable pels seus usos i costums, com l’anar en bicicleta, participar en activitats cíviques i culturals, tenir opinió pròpia i convençuda sobre les coses, el configurava com un ésser característic. Endins, però, hi havia l’artista. El que mirava amb els ulls de la ment, com diria en Foix, la llum dels quadres. Prenent Bruno com un dels darrers realistes ficcionals sitgetans del segle XX observem la interacció de la llum en el paisatge i la transformació que en resulta quan l’artista, a més, apel·la al fantàstic, oníric i fantasmagòric. Aquests elements d’inspiració o d’invocació prenen formes i es manifesten en composicions en les que l’espectador contempla o evoca orígens i versemblances.

Fot. J. M. Alegre (2015)

El desdoblegament de les tonalitats cromàtiques de l’horitzó, la superfície llisa de la mar, la corba geogràfica que marca la badia sitgetana, un esquelet de barca amb ombra- que, finalment, incorpora a la seva signatura, la Punta Ferrosa i el Cap dels Grills i una clara invasió del pas del temps que tot ho condensa on les coses neixen i moren configuren l’univers de Bruno. Un univers que, a més, de vegades mostra de manera obertament explícita quan hi incorpora la gran icona del paisatge sitgetà que és la Punta però que, d’altres, ens proposa a manera d’enigma perquè és la superfície plana per on transcorren els elements vitals i onírics de la vida de l’artista sempre en transformació. Un univers que plasma en múltiples ocasions, siguin 0lis, cartells d’esdeveniments, soliloquis d’artista que esdevenen quadres, dibuixos de llum i ombres en blanc i negre de traç afinat.

La immersió i transformació del paisatge i de la llum, és una lectura d’estil de l’obra de Bruno. Ell ha sabut expressar magistralment i com ningú el gran espai metafísic dels límits de Sitges. Uns límits tan precisos i ben tallats com la línia de l’horitzó que divideix i assenyala l’àmbit dels dos blaus. La seva ha estat una expressió nítida, determinant, profundament enigmàtica. Retratant la implacable serenitat de la mar i del cel hi ha traslladat tots els interrogants de l’ésser contemporani davant de la contemplació de la bellesa més absoluta. El seu ha estat un finestral de gran amplària, i d’una profunditat que no ens volia ocultar.

Vista d'una de les sales de l'exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

Vista d’una de les sales de l’exposició a Miramar, febrer 2015. Fot. J. M. Alegre (2015)

L’exposició antològica que li ha dedicate la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges, sàviament comissariada per Joan Pi, amb la col·laboració del dissenyadodr Xavier Pascual, ofereix l’oportunitat del retorn a l’artista i a la visió del paisatge de Sitges en clau d’un espai metafísic i a l’ombra de la seva llum interior.