“M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell que diu, mentre es couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric. Perquè si el que escric val, arribarà a imposar-se, àdhuc en un món com el nostre en el qual hi ha tants interessos creats, tanta beneiteria oficial, i, perdoneu l’expressió, tanta mandanga. Amb aquesta convicció treballo.” De París estant Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) adreçava aquesta carta al crític i escriptor Rafael Tasis l’any 1964, quan encara no havia entrat per la porta gran de la literatura catalana però feia temps que ho intentava. En paraules d’ella, no li havien dit que passés a dins. Ho va aconseguir el 1970 quan va guanyar el Premi Josep Pla amb aquell memorable Testament a Praga. Pàmies va ser una escriptora vocacional que va convertir la vida i les circumstàncies pròpies en matèria literària, conscient que una cultura “només pot florir en llibertat” i convençuda d’escriure en català perquè “només en la meva llengua puc posar-hi l’ànima”.

La vida de l’escriptora, periodista i política Teresa Pàmies és un paradigma del que va ser el segle XX per a moltes dones del país i de l’ampla Europa, a banda i banda del teló d’acer que va caure el dia que la gent va assaltar i enderrocar el mur de Berlin. Una escriptora honesta i fidel a sí mateixa amb sentit crític, ironia, tendresa. “No podem oblidar que som la part del que som”, escrivia a la poeta Rosa Leveroni. I les cartes mai no menteixen.

Les adreçava al pare, als fills, als amics, als escriptors i crítics, als editors i als de la censura. Són escrites amb un estil directe, clar i precís, tant si les adreça als amics escriptors – Rafael Tasis, Tomàs Garcés, Xavier Benguerel, Maurici Serrahima, Rosa Leveroni – com als altres exiliats, als fills internats en un col·legi a Rússia,  al fill que fa el servei militar aconsellant-li llegir poesia “per combatre els estralls de la vida de recluta”, als editors reclamant el pagament per drets d’autoria, als censors del règim reclamant el dret de publicació del llibre sobre l’exili que la censura del tardofranquisme encara volia silenciar. Un exili Pàmies evocava en un paràgraf corprenedor descrivint una de les primeres coses que va fer quan va venir a Barcelona amb motiu del premi Josep Pla: visitar la tomba del president Companys, recordant aquell llunyà míting de març de 1937 en què tots van prendre la paraula… Un exili que a l’hora dels enterraments descrivia des de la més fonda tristesa “amb les nostres pobres i estimades banderes damunt dels taüts de vells companys i germans de desterrament.”

El recull de trenta-dues cartes que ha triat i editat la professora Montserrat Bacardí, prologades pel fill escriptor Sergi Pàmies i editades per la Institució de les Lletres Catalanes a instàncies de la comissionada de l’Any Teresa Pàmies, l’escriptora Montse Barderi, va ser presentat el passat dimecres al saló del Teatre Principal de Sabadell ple a vessar. Va comptar amb presentadors de luxe, com la professora Montserrat Bacardí, el periodista Josep Cuní i l’escriptor Sergi Pàmies, prèvies intervencions de l’Alcaldessa Marta Farrés i Izaskun Arretxe, directora de la ILC, amb les quals vaig compartir l’obertura de l’acte.

Gràcies a Barderi vaig tenir l’oportunitat de retornar a Teresa Pàmies, una escriptora de qui prenc model i que sempre he admirat i llegit. Vaig explicar les ocasions que hi vaig tenir tractes, pocs però inoblidables, com l’homenatge que li va dedicar el PEN club català o les trobades a la Setmana del llibre en català. Les intervencions de Josep Cuní i Sergi Pàmies van reblar el caràcter de Pàmies amb tant d’afecte com d’humor. Més enllà d’algunes anècdotes impagables, com la invitació a dinar que li va fer el President Pujol i que va declinar fins que no li va proposar una reunió al despatx presidencial, em quedo amb el relat del programa de Cuní on Pàmies hi col·laborava a ritme de bolero – ella els adorava perquè eren música sentimental i popular en què la gent es podia reconèixer i ballar i n’era una autèntica especialista… – uns boleros que li servien per entrellaçar  temes de vida quotidiana. També em quedo amb la dedicatòria que em va escriure a mitjans dels noranta en un dels seus llibres: “A la meva amiga” (quin honor que em fa, pensava jo, en llegir-la per primer cop!) desitjant-li tota la sort i l’entusiasme en la seva vocació literària. Amb la meva esperança de veterana.” Era així de sincera, afectuosa i autèntica. He procurat complir i encara avui li torno a donar les gràcies. A ritme de bolero, mentre escric aquesta crònica.