Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.
Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat.
S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg.
Barcelona, 1936. Leningrad, 1941-1944
El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal.
Pau Casals, al front de l’Orquestra que va formar i dirgir entre 1920 i 1937
“Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. LaSetena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942 a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.
Dimitri Xostakóvitx amb el seu uniforme de bombers de Leningrad. La ciutat bombardejada pels nazis
Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers.
Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020
Retrat de Vladímir Antònov-Ovséienko, per Yuri Annenkov (1932)
Una de les personalitats més populars de Barcelona durant els anys de la guerra civil va ser el cònsol rus. Es deia Vladimir Antònov-Ovséienko. Era militar i diplomàtic. La seva carrera havia estat fulgurant: militar, activista i agitador clandestí, exiliat, heroi de la revolució, cap de l’exèrcit roig que va reprimir la revolució dels pagesos a Ucraïna… El periodista nordamericà John Reed va escriure a Deu dies que van trasbalsar el món que al Palau d’hivern: “vaig trobar en una dependència Antònov, conegut com Oveseenko, matemàtic, escaquista, revolucionari i exdeportat immergit en planificar l’estratègia per prendre la capital”. Va ser ell, efectivament, qui va dirigir l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg l’octubre de 1917.
A Ucraïna es va guanyar el sobrenom de ‘Baioneta’ per la seva habilitat en fer-la servir durant la guerra civil. Ovséienko havia estat inicialment menxevic però es va passar als bolxevics el mateix 1917 i el seu ascens militar i polític havia estat ser una carrera brillant. Acabada la guerra civil russa va iniciar, també amb èxit, la cursa diplomàtica embolcallat amb l’aura d’heroi de la Revolució. A la mort de Lenin va fer costat a Trotsky per a la successió, però Stalin va guanyar la partida i a partir de 1928 va canviar de facció, per bé que l’estigma d’antic trotskista el situà de per vida a la corda fluixa davant d’Stalin; qualsevol denúncia o conxorxa el podia ensorrar. Durant gairebé una dècada va sobreviure al perill per bé que l’ombra de la sospita no la va poder esborrar mai.
Ovséienko va ser enviat a Barcelona el setembre de 1936, en plena guerra civil i en ple estalinisme a la URSS. La missió que tenia era la d’assessor militar al govern espanyol i de destruir el POUM per les seves simpaties trotskistes; fins i tot havien intentat portar Trotksy a viure a Barcelona. Andreu Nin era un dels objectius a batre, igual que la resta de líders del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan el flamant cònsol va arribar a Barcelona Companys era president de la Generalitat i el carrer el controlaven els efectius del Comitè de Milícies Antifeixistes, fins que els Fets de Maig, l’enfrontament entre els anarquistes i el POUM d’una banda i el PSUC, la UGT i Estat Català d’altra i, de retruc, el segrest i assassinat d’Andreu Nin. El govern català va expulsar el POUM i els anarquistes del govern, i al govern espanyol el socialista Largo Caballero va ser substituït per Juan Negrín.
“Catalunya saluda el poble rus” (1936). Fot. Pérez de Rozas
Mentrestant el cònsol rus havia guanyat una gran popularitat entre la població degut a la seva sintonia amb Companys, amb els líders polítics i amb la població; a les recepcions que feia a l’ambaixada i a les visites efectuades als pobles i ciutats que li semblaven adients. Juan Negrín, amb qui mai no es va avenir, l’acusava de ser més català que els mateixos catalans. Fins que les insídies dels agents secrets d’Stalin van aconseguir que fos cridat a la URSS el juny de 1937, acusat de partidari de Trotsky i de tractes amb el POUM i finalment afusellat en plena era del terror estalinista el 1938. La seva muller, Sòfia Levin, es va suïcidar a la presó i el seu fill va ser enviat al Gulag tretze anys llargs, esdevenint després un dels més brillants historiadors antiestalinistes.
La novel·la d’Andreu Claret titulada El cònsol de Barcelona (2019) constitueix el passatge barceloní d’Ovséienko narrat en clau biogràfica i versemblant. Una documentació rigorosa i una escriptura impecable són les garanties de l’èxit que fins ara l’ha acompanyat. Personatges principals, verídics, combinats amb el secundaris, inventats amb traça i versemblança, atorguen al llibre la patent de novel·la històrica gairebé modèlica. Encara hi ha un altre ingredient: Claret hi implica la memòria personal i familiar gràcies a la qual el discurs literari pren el caire de memorialística, un important valor afegit. És un llibre que permet veure les contradiccions del moment, els sacrificis individuals per les idees col·lectives, el fracàs de la revolució russa acabada en la deriva del totalitarisme estalinista. Ovséienko és un protagonista considerat amb simpatia malgrat alguns dels seus antecedents i les seves contradiccions. Dona per molt.
Ovséienko amb Lluís Companys al balcó del Palau de la Generalitat
“No es feia res que ell no hi fos”. Amb aquesta frase
un senyor de Sitges a cinc anys del seu centenari i posseïdor d’una memòria
claríssima va evocar el record que guardava del cònsol rus els dies de la seva
adolescència. Amb això em feia entendre dues coses. L’una, que Vladímir
Antònov-Obséienko, l’heroi de l’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg de
1918, el “Baioneta” de la guerra d’Ucraïna, va guanyar-se la simpatia dels dels
catalans amb els seus dots polítics i diplomàtics i va fer tot el possible per
visibilitzar el recolzament de la URSS a la causa republicana espanyola,
inclosa la tramesa d’aliments i armament. Dues, que Obséienko es va trobar bé al nostre
país aconseguint una més que notòria popularitat trasladant-se als llocs que
més l’atreien més enllà de la comesa diplomàtica que exercia sense treva. Fins
el punt de discrepar obertament del govern espanyol, cosa que va influir en la
seva caiguda en desgràcia davant del totalitari Stalin.
Amb la seva dèria de conèixer directament el país no em
semblava era gens de estranyar que vingués a raure a Sitges en algun moment i vaig
anar a raure a la memorialística local. Les memòries de Quima Caballol i de Bonaventura
Julià, dues importants publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans, documenten les
petjades sitgetanes d’Obséienko.
Una primera referència és l’arribada del vaixell rus Zirianin l’octubre de 1936 a Barcelona, on se li va retre una rebuda espectacular i on Obsèienko va guanyar el primer assalt a la popularitat.
El vaixell portava aliments i va ser saludat com el vaixell de la pau i no de la guerra. Molt poc després, el 20 d’octubre el cotxe del cònsol, un Buik, ronda per la Vila probablement prenent vistes. L’abril de 1937 Ovséienko es passeja per Sitges amb un seguici de gent, tots molt ben vestits, contemplant els xalets i manifesta la seva predilecció per ‘Los Arcos’, propietat de don Jaime de Semir. El xalet és un edifici noucentista, més palauet que xalet d’estiu i per bé que no es troba a primera línia res no li tapa la vista perquè al davant hi ha un solar sense edificar que s’utilitza com a camp de futbol. Pocs dies més tard la Generalitat li ha ofert el xalet. El cònsol rus de Barcelona s’hi instal·la el dia 23 de maig, un cop apagats els estretors de la lluita entre els comunistes de filiació soviètica i els anarquistes i comunistes del POUM.
No és estrany que el cònsol es volgués instal·lar en un xalet de Sitges. Entre el juliol de 1936 i 1938 molts dels habitatges d’estiuejants i xalets de Terramar i del sector del Vinyet van ser incautats i ocupats per personatges de tota mena, com el general Líster, personatges de la revolució o el Consolat de Xile. Malgrat la revolució i de la guerra Sitges conservava una apaivagada, esllanguida aurèola d’aquell cosmopolitisme brillant que l’havia distingida entre les poblacions de la costa Mediterrània dels anys trenta.
El glamur s’havia tornat opac i esfilagarsat però els xalets, el passeig, l’antic Hotel Terramar convertit en hospital de sang i la platja persistien. Ovséienko va sojornar a Los Arcos fins que va marxar a la URSS aquella mateixa tardor cridat per Stalin per tal de desfer-se’n; al cap d’un any era afusellat. Los Arcos va ser llogat al ministre d’Instrucció Pública i va esdevenir part integrant de la colònia de criatures refugiades, un projecte de ciutat infantil (1938-1939) que no va acabar de reeixir per les pròpies circumstàncies de la guerra. Fins aquí la història.
La realitat sempre supera la ficció i en aquest benentès Ovséienko és un personatge diem-ne secundari de l’aventura vital d’un xòfer rus que arriba ferit a l’Hospital de sang de Terramar mentre ell s’instal·la a Los Arcos. Com que la ficció no pot tergiversar la realitat ara mateix l’Òleg Serguèiovitx Dovlàtov, el xofer rus, està recuperant la seva pròpia història per no crear malentesos respecte la seva fidelitat al cònsol i la seva secreta admiració vers Andreu Nin. Tant el cònsol i el xòfer van ser uns perdedors, però en el cas del polític fa uns anys es va esdevenir la seva rehabilitació. En canvi, la vida del xòfer, potser un doble agent, va ser com la de tants anònims ciutadans d’aquesta Europa convulsa. Es va estimar més viure de records en la més trista solitud vora la platja de Terramar; almenys, això és el que sembla. Esbrinarem.
Article publicat en dues parts a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 2.VIII.2019 i 30.VIII.2019
Sempre n’he dit Sant Petersburg i era la ciutat somniada. Fins que un mes de març vaig anar a raure vora el riu glaçat, amb el Palau d’Hivern al fons, lluminós i màgic i imponent. Hi vaig arribar amb els ulls tancats fins que Elena Z. em va dir que ara ja pots mirar. Així com Mercè Rodoreda escriu que hi ha gent que amb un record en tenen per a tota la vida, la primera visió de Sant Petersburg, gris i glaçada, va ser la visió de la bellesa en estat pur.
Vista del Palau d’Hivern amb el Neva glaçat. Fot. Frèia Berg (2011)
Ho he recordat avui, diumenge vint-i-set de gener, quan he vist que es complien els setanta-cinc anys de l’aixecament del setge de la ciutat encerclada per l’exèrcit alemany. Del vuit d’octubre de 1941 al vint-i-set de gener de 1944 van transcórrer dos anys, quatre mesos i dinou dies de guerra, privacions, fred, malalties i d’una fam còsmica. Els alemanys? responia Anna Akhmàtova quan arribà evacuada a Taixkent – I els parlava de la gent que menjava desesperadament gossos i gats per poder sobreviure entre tota mena de privacions. Famílies senceres van morir de gana. L’enemic eren la fam i el fred. L’exèrcit enemic també, és clar, bombardejant la ciutat sense parar. De tres milions d’habitants en van morir la meitat. La mare d’Elena Zernova , com tants altres, havia subsistit amb una racció de cent vint-i-cinc grams de pa per tot el dia; no hi havia res més.
El setge de Leningrad va marcar un dels capítols més dolorosos de la II Guerra Mundial. Entre tanta misèria i clarobscurs que provoquen les guerres, es van produir capítols de creativitat i de lirisme inigualables. En destaco dos. L’un, la Setena simfoniade Xostàkovitx, titulada Leningrad, i dedicada a la ciutat que va suportar el setge. L’autor la va iniciar a la ciutat i la va acabar a Samara, on havia estat evacuat i on es va estrenar el 1942. Considerada per alguns una obra de mera propaganda soviètica, d’altres hi veuen una crítica al sistema i, per extensió, al totalitarisme. El fet és que durant la guerra va esdevenir un dels símbols antifeixistes i va ser llargament interpretada resultant una de les peces més característiques de la música russa del segle XX.
Karl Eliasberg dirigint la Sinfonía núm. 7, de Leningrat, de Xostàkovitx l’agost de 1942.
Anna Akhmàtova havia escrit que no hi ha al món un poder més temut i terrible que la paraula profètica del poeta. Evacuada de Leningrad el novembre de 1941 i traslladada a Taixkent, no va retornar a la capital del Nord fins el juny de 1944, passant per un exili que li va canviar la vida. Oracle i elegia, Akhmàtova va dedicar a la seva estimada ciutat un conjunt de poemes corprenedors, on no hi manquen les tonalitats pròpies de la poesia de guerra, una èpica empeltada de pietat.
La poeta Anna Akhmàtova els anys quaranta
Són poemes que avui configuren un memorial líric que li van valer la condecoració sobre la Defensa de Leningrad. Per bé que el llibre Poema sense heroi i els dispersos que apleguen les obres completes configuren una extensa suite, el Llibre Setè de la poeta el conté els més característics, aplegats amb el títol genèric de “El vent de la guerra”. Els dos dels que n’he fer la versió catalana són un exemple i un reconeixement a qui es va erigir en la veu de totes les víctimes que van patir setge, bombardeigs, privacions de tota mena.
(4)
Els ocells de la mort són al zenit
Qui salvarà Leningrad?
Està ben quieta, respira
i encara viu, mentre tot ho sent:
Com al fons de la mar Bàltica
els seus fills gemeguen mentre dormen,
com des de la fondària se sent el crit de: “Pa”!
que arriba fins el firmament…
Però aquesta terra ferma no té pietat.
I des de totes les finestres a l’aguait – la mort.
(5) CORATGE
Sabem què aguanta dret ara mateix
i què passa en aquest moment.
L’hora del coratge ens repica als rellotges
i el valor no ens abandonarà.
No ens fa cap por la tempesta de plom,
ni ens acovardem per manca de refugi.
I et defensarem, llengua russa,
poderosa i gran paraula russa!
Et lliurarem a la nostra canalla
pura, lliure i rescatada del captiveri
per sempre més!
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de febrero 2019
Nicolas de Staël, Mediterranée, Le Lavandou (1952)
És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema. (Cinc besllums per a un estiu de cendra, 2011)
No tinc biografia.
Com William Carlos Williams volia escriure un poema però m’he abocat a escriure la biografia dels meus poemes.
Escriure és una necessitat i explicar una altra, i totes dues conflueixen en una reflexió a tocar dels límits. No existeixen ni el cànon ni el temps, ni geografies ni llengües. Quan hi ha alguna cosa a dir, tot esdevé intensitat i s’agleven paraules i versos. Després arriben els silencis, un desert ressec i ocre, aridesa, terra clivellada, cendra. La travessa, si ho és, no té calendari. Llavors, forçar la paraula és fallida i impostura. Si l’ase aplaudeix em neguitejo però si ho fa el porc és que m’he traït.
Sóc el que escric.
La meva poesia són descobertes, passions i obsessions.
És la llum dels mirallets que la mar fa a l’estiu i la llum abissal de subterra vermellosa i ennegrida. És la idea que només sóc capaç de desentrellar seguint l’impuls de convertir-la en poema: contra el dard, la resposta. És un vidre opac i el mirall d’ulls endins.
La meva poesia són ciutats, París, Viena, Roma, Sant Petersburg, són països, Provença, Itàlia. La riba nord de la Mediterrània i algunes geografies de la riba sud, amb tots els vells mites. La Mediterrània d’Umberto Saba. La tardor daurada de Mercè Rodoreda vora el llac de Ginebra.
La meva poesia són els altres poetes, les que em van fer: Rosa Leveroni i Montserrat Abelló. Les que he anostrat: Marina Tsvetàieva, Else Lasker-Schuler, Anna Akhmàtova. Els que no puc deixar: Ausiàs March, Rilke, René Char. Els que m’hi porten: Caravaggio, Courbet, Cézanne, Nicolas de Stael.
Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg
Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:
“ – M’oblides aquest dies de novembre?
Als canals propers el Neva és una llenca encesa.
Una ajustada indumentària de tardor”.
El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.
Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg
La primera vegada que hi vaig venir n’hi havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.
També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.
Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.
L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.
Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.
El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg
M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.
QUADERN DE TERRAMAR 