Arxiu d'etiquetes: Sant Jordi

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Publicat el per
1

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Un dels indicadors de la meva militància sitgetana en dates senyalades és la de Sant Jordi. Sobretot, des dels set anys ençà que fa que treballo a Sitges. Falta poc per arribar a mitja nit i des de fa una estona que faig memòria gràfica – amb moltes fotos d’altri – d’aquest Sant Jordi que, enguany, se m’ha allargat molt perquè va començar el dia 7 d’abril, amb la presentació d’Olerdulae, de Bienve Moya, editorial El Cep i la Nansa,  al Museu de Maricel, que va anar a càrrec de Jordi Cubillos:

L’endemà vam seguir amb la presentació de Blau Marí, d’August Bover, també de El Cep i la Nansa, que vaig presentar jo mateixa prèvia escriptura del pròleg, en un acte organitzat conjuntament per Òmnium Cultural del Garraf, el Grup d’Estudis Sitgetans i els Museus de Sitges: 

Continuant amb el cicle de presentacions, el dia 13 es va presentar al Cau Ferrat la novel·la El Testament, de Xulio Ricardo Trigo, publicada per editorial Columna, que va comptar amb Vicenç Llorca com a presentador:

I, proseguint en la línia de novel·les de museu i museu amb novel·les, el dia 14 vaig presentar El Camí de les aigues, de Carme Martí, d’Editorial Amsterdam: 

Diumenge 15 vam canviar de prosa a poesia i vam tornar a passar del Cau Ferrat al Museu de Maricel: Antoni Clapés va presentar el poemari de Joan Duran i Ferrer, Animal impur, Premi Rosa Leveroni 2017:

Divendres, dia 20, al llarg del matí i migdia vam celebrar el II Marató de Lectura al Cau Ferrat amb motiu de Sant Jordi, amb l’obra de Santiago Rusiñol L’Alegria que passa. La música que hi havia posat Enric Morera va ser intrepretada el Retrio. L’obra va ser escrita i musicada al mateix Cau Ferrat el 1897 i publicada el 1898. Vam lliurar una còpia del cartell d’emn Rusiñol a tots els participants. I, en acabar, vam acabar la celebració amb un Vermut de l’Indiano a La Guineu, al Vall.

A les vuit del vespre va tenir lloc el concert de la soprano Helène Walter al Palau de Maricel, on va interpretar una acurada selecció de cançons i àries d’òpera. El concert havia estat posposat el passat mes d’agost, amb motiu de l’atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona, i el vam recuperar oferint als assistents entrada gratuïta. 

Diumenge dia 22 va arribar el moment de fer de poeta, perquè en Joan Duran va organitzar el vermut poètic de Sant Jordi a l’Agrupa – Agrupació de Balls Populars de Sitges: un vermut on no hi va faltar el vermut, que era boníssim. Els poetes que hi vam prendre part – en Joan Duran, la Cèlia Sànchez-Mustich, l’August Bover i jo mateixa, també, acompanyats de la creació musical de DJ Black Subur.

 

Al migdia vaig anar a celebrar les “Nanses en temps de les sípies”, el taller sobre construcció de nanses que vam organitzar a Can Falç. La celebració va ser el dinar que vam fer a La Nansa gràcies al menú que ens va proposar l’Anton Rafecas. Va anar tant bé que el repetirem per les festes de la Marededéu del Carme, al juliol…

Diumenge, a les set de la tarda, a la Sala Gòtica del Museu de Maricel els alumnes i professors de l’Escola de Música Montserrat Almirall, dirigida per en Pinyo Martí, van oferir el seu primer concert als Museus de Sitges, fundant la tradició, que esperem que sigui llarga, dels Concerts de Sant Jordi als Museus de Sitges. Una delícia d’intèrprets i de públic…

I finalment, dilluns, Sant Jordi, “patró de Catalunya, torneu-nos les llibertats”, que diu el rètol… Al matí he fet cap a la Biblioteca. L’he visitada de cap a peus, he renovat el carnet de lectora, he agafat dos llibres en préstec, he constatat que és una biblioteca estàndard -d’això ja en parlaré en una altra ocasió -, i he tingut l’alegria de trobar-hi la Maria Saborit, la bibliotecària que juntament amb la Núria Amigó van deixar la pell i tota l’energia per aconseguir el que avui finalment hem assolit. Gràcies, Núria i Maria, ho hem de celebrar!!!

Al migdia he compartit pastís de Sant Jordi i cava amb els companys de feina, però d’aixó no hi ha fotos. He dinat tard i amb una esgarrapada – pa amb tomàtec i pernil, que no falla mai… – i he fet cap a la Ribera a veure llibres i roses. Al llarg del que quedava de tarda i amb intermitències he aconseguit comprar els llibres i les roses que volia per a la gent que estimo. I corrents per demostrar que el do de la ubiqüitat és possible: a les sis al Cercle Artístic, a llegir la carta impertinent de la Maria Aurèlia Capmany que la Cèlia Sànchez-Mústich m’ha adjudicat. He saludat la Marta Nadal enviant-li un petó i a en Xavier fent-n’hi un a cada galta. La Maria-Aurèlia era una dona que bevia wisky, fumava puros, no tenia pèls a la llengua ni a la ploma, escrivia meravellosament bé – planera, expressiva -, tenia dots teatrals i també tenia un gat blanc… 

i tot seguit al Greco, on he pres part en la VI edició del Sitges en vers que organitza la Rosa Maria Puig, enguany dedicat a Manuel de Pedrolo, però com que em tocava fer de poeta, també, he llegit els dos poemes d’enguany, el Sant Jordi 2018 (una reelaboració del Sant Jordi 2005, dedicat ara al Sant Jordi d’en Bernat Martorell (s. XV, antiga col·lecció Deering a Sitges, actual obra icònica del l’Institut d’Art de Chicago…), i “Després del brindis d’Anna Akhmàtova”.

La coral Sitges Canta! ha culminat la Diada a la Ribera, al peu del Greco, a l’espera dels propers concerts: el 19 de maig als Museus de Sitges, en el context del Dia Internacional dels Museus, i el dia de Corpus a les 12 h. al Prado, per celebrar el cinquè aniversari de la Coral.

IMG_3538

He tancat el dia amb tres estimats amics i amigues brindant per Sant Jordi, a favor de la salut, de la llibertat i de l’amistat i que  per molts anys. I, a casa, m’esperaven els llibres: J. V. Foix, la biografia de Joan Miró, els poemes de Joan Margarit, el llibre sobre cuines i restaurants de Sitges de Blai Fontanals, la Brúixola de Maties Enhard, els Catalans de 1918 de J. V. Foix… Però Sant Jordi no s’acaba avui, per més que he volgut fer el balanç d’aquests dies que s’allarguen, sinó divendres vinent, quan presentem al Museu de Maricel les Visions de Ramon Casas. 

351cf239-100c-4d0a-982c-c6c5e0719eca

Em sembla que no em deixo res… La militància de Sant Jordi enguany podria haver estat molt cansada perquè ha estat, això sí, molt intensa. Aquest és una mena de dietari de directora de museu i de poeta, un aiguabarreig que m’encanta, ho confesso. L’he disfrutada molt, la Diada de Sant Jordi, amb alegria i convicció. A favor dels llibres, de les roses, de la tradició antiga i la recent, amb la novetat llargament esperada de la reobertura de la Biblioteca.  Amb la recança, també,  dels presos i exiliats polítics i de la llibertat amenaçada. Amb l’esperança que la cultura ens fa  i ens farà més lliures i que  sabrem preservar i guanyar la llibertat. 

 

Les fotografies d'aquest post són d'autors diversos, n'hi ha de
coneguts com Visit Sitges i de desconeguts però en cap cas anònimes. Moltes són baixades d'internet via google o xarxes socials. Gràcies...

 

SANT JORDI EN GROC

Publicat el per
1

SANT JORDI EN GROC

Serà una Diada de Sant Jordi en groc, marcada per l’existència de presos polítics catalans a les presons de l’Estat espanyol i pels polítics catalans exiliats a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Hi ha hagut anys que el dia de Sant Jordi, sempre amb un marcat caràcter de festa i celebració de la lectura i de l’amor ha conviscut amb el caràcter reivindicatiu de les circumstàncies. Les d’enguany no propicien una reivindicació alegre però sí ferma i convençuda, perquè es tracta de la nostra dignitat col·lectiva, de la defensa dels nostres empresonats i exiliats i de defensa de la democràcia. De raons, no ens en falten i totes elles seran presents als nostres carrers i a les diverses celebracions que farem de la Diada dels llibres i les roses. 

Sant Jordi em porta a evocar la imatge més bella que en conec, que és la del retaule de Bernat Martorell (s. XV) que havia format part de la col·lecció d’art hispànic de Charles Deering i que entre 1913 i 1921 va habitar les dependències de Maricel com una de les obres més emblemàtiques de la col·lecció; aquest és el ‘meu’ Sant Jordi a l’exili i, en contrapartida, una de les obres més emblemàtiques de l’Institut d’Art de Chicago. M’hi vaig referir des de “El Marge Llarg” fa un parell de mesos des d’aquella ciutat encara sota la impressió directa d’haver-lo contemplat llargament i amb recança. Retorno avui, al Sant Jordi de  Bernat Martorell, a manera de celebració compartida.

Sant Jordi, la Diada i tot el que significa – l’amor, les roses, els llibres, les reivindicacions nacionals – han estat sempre presents en la poesia catalana des de fa més d’un segle. Els versos de Joan Maragall, de Josep M. de Sagarra o de Salvador Espriu, per parlar de tres grans clàssics moderns, constitueixen referències imprescindibles. Amb els anys i seguint la tradició altres ens hi hem sumat i, a més, hi ha hagut qui ha tingut com a dèria promoure encàrrecs i col·leccionar poemes sobre Sant Jordi. I així, enguany veurà la llum una edició molt especial, la que ha promogut Narcís Sayrach i que ara recull en format de llibre titulat Sant Jordi: paraula i art. Poetes i artistes catalans contemporanis, publicat a Lleida per Pagès editors. L’edició m’ha permès recuperar el poema que el 2005 vaig escriure gràcies a la confiança que Sayrach em va fer amb l’encàrrec i que va il·lustrar Agustí Albors, amb alguna variant per reblar el caire d’actualitat. 

 

Quantes llances,

quanta afanys,

quantes roses,

quanta sang,

quanta lluita,

quants de dracs,

quanta festa,

quants de guanys,

quants de llibres,

quants de danys. 

 

Per quant més de temps, Sant Jordi

et veurem, la llança en mà,

travessant el drac ferotge

amb pols ferm i esguard ben alt?

 

Mentre albires llunyanies,

cavaller adelerat

del compromís i la festa

de roses i enamorats,

mentre vas travessant segles 

amb cavall nerviüt i blanc,

amb l’esguard ferreny i noble,

l’escut d’albes i coralls

guanyador de tantes bregues

amb els dracs d’ací i d’allà.

 

Porta’ns roses,

porta’ns llibres

i victòries i afanys

per un pensament més lliure,

una pàtria en català,

una parla alliberada,

un país en llibertat

que aixoplugui els que l’habiten

i els que aniran arribant,

ple de roses,

ple de llibres,

un gran poble

sense dracs.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 21 d'abril 2018

Els llibres, les roses, la festa

Publicat el per
Respon

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.