Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística. Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats (…)
Des d’Argelers la trajectòria dels exilitats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels “konzentrazion lager”, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L. El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar.
Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:
Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat.
Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.
Per això no pateixi. Ja n’hi portarem.
Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs.
En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.
La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors.
Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.
Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació.
Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti.
Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció.
M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.
QUADERN DE TERRAMAR 