Arxiu d'etiquetes: Ramon Planes

El gran art local de Joaquim Sunyer

Publicat el per
Respon

 

1920. Paisatge Stgs MNAC035

Joaquim Sunyer, “Paisatge de Sitges”, c. 1920. Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona. 

Amb el títol de El Gran Art Local de Joaquim Sunyer, el 1925 l’escriptor i crític Josep M. Junoy publicava un assaig de la trajectòria artística del pintor des dels seus inicis i consolidació a París (1896-1910), fins els moments àlgids del seu lideratge fundacional de l’estètica noucentista. Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874-1956) és un dels artistes capdavanters de la pintura catalana moderna amb projecció internacional i el més remarcat pintor del Noucentisme. Josep M. Junoy l’havia conegut a París i havia estat testimoni de la darrera etapa parisenca i del retorn a la pintura catalana; potser per això va esdevenir-ne un dels crítics més entusiastes.

_DSC0024 

Si bé Junoy inscriu l’enunciat del Gran Art Local en “la terra, la seva terra, la nostra terra” en una explícita referència a Catalunya, la feliç expressió és del tot transportable a l’àmbit on Sunyer porta a terme una gran part de la seva millor obra: la vila i el terme de Sitges. La Vila, el paisatge, l’entorn natural i la seva gent constitueixen la primera matèria d’inspiració, experimentació i expressió sunyerianes en totes les possibles dimensions. L’encapçalament de l’assaig de Junoy amb uns mots de Frederic Mistral, “L’omo à la terro” (“L’home és de la terra”), rebla el sentit de pertinença tant a la geografia com a l’imaginari, del tot aplicable a la personalitat de l’artista . “L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang”, conclou Junoy.

1917. Cala Forn

Joaquim Sunyer, “Cala Forn” (1917). MNAC, Barcelona

 Des de les obres més primerenques la pintura de l’artista constitueix un retrat coral de Sitges i la seva gent. Exceptuant els anys parisencs, les campanyes d’estiueig  – Seva, Queralbs… – i els retrats d’encàrrec, Sunyer projecta una imatge de Sitges al llarg de la seva evolució estètica i formal. Les hortes del sorrenc pintades a redós del seu oncle, el luminista Joaquim de Miró i Argenter; les visions entre goyesques i grequianes de la Tia Remei i de Sara Carbonell, respectivament; la recerca i assoliment del propi llenguatge que el consagra com el “nostre pintor mediterrani” a la Platja de Sant Sebastià, El mas, El maset” i a l’esplèndid binomi de la Mediterrània i la  Pastoral – la carn del paisatge, en paraules de Joan Maragall -; Maria Dolors, el cicle del El Clot dels Frares, Les cosidores – cadascuna amb nom propi… -; Cala Forn – personatges reals per a un paisatge ideal – ; la Família de pescadors, amb els de Cal Dimoni Vermell com a protagonistes; els retrats de Pepa Gumà, Maria Planes o Lola Vidal (la muller de Ramon Planes)  són alguns, només alguns, dels exemples que converteixen Sitges i la seva gent en icones de la pintura catalana de la modernitat.

_DSC0052

Joaquim Sunyer, “Les germanes Ribes” (1913). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit del MNAC, Barcelona.

El conjunt d’obres que figuren al Museu de Maricel – Maternitat, Les germanes Ribes, Les dues cotorres, Paisatge de Sitges, Amadeu i Montserrat Gorgas – constitueixen, a més d’una magnífica mostra del Noucentisme a Sitges, el testimoni públic del gran art local de Joaquim Sunyer.

 

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

Publicat el per
2

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.