Arxiu d'etiquetes: Nàpols

LA CIUTAT DELS PESSEBRES

Publicat el per
Respon

LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

l1220115

Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

l1220111

Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

l1210942

Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

l1220320

Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

l1220451

Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

l1220328

Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

img_4381

Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

 

Via Toledo. Fot. Frèia Berg, des. 2016
Una habitació amb vistes al tramonto. Fot. Frèia Berg, des. 2016

 

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

Publicat el per
Respon

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

Publicat el per
Respon

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.