“Pintar era la meva defensa davant de món”. Així de contundent va ser la definició de Joan Pere Viladecans enfront de la pregunta que li llançà Pilar Vélez sobre la seva etapa artística de joventut. Emmarcat per un gran mural de ceràmica de Joan Miró realitzat pel ceramista Joan Gardy Artigas, a la Sala de la cúpula del MNAC –pintura noucentista de Josep de Togores, Manuel Humbert i Francesc Galí– l’artista protagonitzava una conversa conduïda per la historiadora de l’art i acadèmica Pilar Vélez, la crítica d’art Montse Frisach i el conservador d’art contemporani del MNAC, Àlex Mitrani. El motiu era l’acte convocat amb l’explícit títol Del taller al museu, doble celebració de la donació de 35 obres “de no joventut” de Joan Pere Viladecans al MNAC, acte organitzat pel museu i pel CoNCA, que li havia atorgat el Premi Nacional de Cultura 2023. Doble celebració per la construcció patrimonial de l’artista i pel creixement de les col·leccions d’art nacionals. El president i director del MNAC, Joan Oliveras i Pepe Serra; la presidenta, membres del CoNCA; artistes, escriptors, professors, periodistes i públic admirador de l’artista l’acompanyaren durant l’hora llarga de l’acte.
El primer compromís, radical, de Viladecans és amb la pintura en tant que part integrant de la cultura, perquè tal i com recorda de forma recurrent, “sense cultura nom res”. El trajecte ve de lluny; és el del corredor de fons amb parsimònia moral, com descriví el 1980 Manuel Vázquez Montalban: “En tota l’obra de Viladecans es palesa l’òptica del supervivent d’una classe i d’una ètnia, perquè en ell coincideixen el punt de vista d’un proletariat vençut en la Guerra civil i del català sotmès a l’ocupació i usurpació del tots els seus senyals d’identitat”. El mateix Viladecans ho explica amb paraules relatives a la idea d’innovació: “L’atenció que les noves generacions dispensen determinats antecessors respon a les clares necessitats de pouar en una identitat interrompuda, de girar el quadre de l’inrevés. L’arrel es conserva, però, sense llum i, poc o molt, d’aigua sempre en xucla.”
És per aquest motiu que l’artista introdueix en el seu treball i amb caràcter permanent un punt de vista social i uns materials poètics personals malgrat que asseveri que “és una persona sense biografia”. Són les obres la seva biografia es manifesta: des de la constatació dels precedents i tradicions, explícitament invisibles, però plasmades fins la configuració d’una poètica pròpia; des de el trencament de l’harmonia dels colors, que remeten a les fires i colors de les festes majors i les fires de barri; des de la síntesi endreçada de tot el que invoca des de la mirada interior on rau el pòsit que hi deixen la motivació i la raó de la creativitat.
En aquest aspecte m’han cridat sempre l’atenció dos tipus d’obres que han popularitzat el traç de Viladecans més enllà de les galeries d’art i de les exposicions. Em refereixo als cartells i a les portades dels llibres. Uns i altres responen, més enllà dels encàrrecs, amb el propi compromís amb la cultura i amb la llibertat de l’artista. Com per exemple, quan va fer el cartell anunciant Bruce Springsteen amb motiu del concert a favor de l’amnistia celebrat al camp del Barça i tants d’altres que l’han situat, textualment a peu de carrer i exposat a la mirada de tothom.
O les portades del llibres. Vull destacar-les de forma molt especial pel seu valor i atractiu visual en materialitzar les lectures dels poetes i pel seu compromís amb la poesia com a format creatiu i expressiu, que es va manifestar sobretot a la col·lecció dels Llibres del Mall. Les portades dels poemaris de Maria Mercè Marçal, Ramon Pinyol, Miquel Martí Pol, Marta Pessarrodona, Salvador Espriu; el cartell i la portada del Nocturn per a acordió, l’espectacle de Dagoll-Dagom sobre la poesia de Joan Salvat-Papasseit… L’exposició que es prepara properament sobre cartells i llibres al Museu d’Història de Catalunya constituirà una mostra suggerent i contundent del treball i el compromís cultural i cívic de Joan Pere Viladecans en un permanent exercici d’art i llibertat artística. Com les 35 obres que ja formen part del patrimoni nacional de Catalunya que hem celebrat.
L’obra del frontispici d’aquest post és Sinera, de Joan Pere Viladecans (2012)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.03.2024
Fotografies © Frèia Berg, 2024
QUADERN DE TERRAMAR 