PLACE DES VOSGES
Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)
Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt.
Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper
Maria Girona, Retrat d’Isabel M.
perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més.
Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)
No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre: rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre. Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem.
Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos. Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo.
Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)
I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar.
QUADERN DE TERRAMAR 