Tot va començar a Cuba, quan l’àvia de Sitges li va enviar en una capsa cuidadosament embolicada amb unes figuretes de fang per fer el pessebre. Hi havia el naixement, el bou i la mula, un àngel, alguns pastors. Eren figures comprades a ca la Guenya, una d’aquelles botigues on hi havia de tot i on a principis de desembre apareixien les figuretes de fang per fer el pessebre de cada casa. Suros, molsa, alguna atzavara, un arbret sec, el paper de fer el cel. De vegades es guarnia el pessebre amb fulles de mata, galerà i de grèvol al fons, vorejant el cel com si d’un bosc espés es tractés. Per fer-lo més bonic posaven faldilles de roba als mobles on hi el pessebre s’havia fet i els més elaborats l’emmarcaven amb paper, amb suro o potser amb fusta. Així semblava una mena de capsa màgica on tot canviava i on món es feia petit, concentrat en un paisatge on no hi faltava farina per fer neu, paper de plata per fer el riu i posar-hi un pont a sobre des d’on un home llançava la canya de pescar i on una dona feia bugada en un cantó mentre alguns aneguets hi nedaven. No sé quina mena de pessebre van fer, aquell any, la família Pañella Virella a Cuba, però segons el minyó de quatre anys sí que hi va haver pessebre perquè hi havia figuretes. Almenys així ho va explicar quan ja era octogenari a la seva néta Alba en una entrevista que es va publicar al Fogall, la revista de l’Agrupa.
No sé si les figuretes que van viatjar fins a Cuba van tornar a Sitges. Però consta que el noi va arribar a la Vila quan tenia cinc anys i que aquell desembre va fer cap a ca la Guenya acompanyat amb l’àvia per veure l’aparador de les figures de pessebre i que n’hi va comprar de noves. El que havia començat a Guantánamo, de retorn a Sitges va continuar amb una embranzida que va durar tota una vida. Perquè, així com la gran majoria de sitgetans, per activa o per passiva mantenen el calendari local amb les dues gran divisòries, la de Carnaval que comença l’endemà de la Festa Major i la Festa Major que comença l’endemà del Dimecres de Cendra, el de Jordi Pañella i Virella es va organitzar amb una variant personalitzada: Pasqua, amb les Caramelles, i Nadal amb el pessebre. Dividia l’any en aquests dos cicles, i no era estrany que l’endemà del dia de Reis comencés a teclejar una melodia nova al piano de casa seva, i que un cop s’apagava el ressò de les darreres tonades de les americanes, valsos i sardanes s’obrís un relatiu compàs d’espera que, just passat Sant Bartomeu, centrava tota l’atenció en el pessebre del proper Nadal.
La col·lecció de figures va començar, doncs, als cinc anys a ca la Guenya i salvat (és un mal dir) l’impàs de la Guerra civil la col·lecció va anar creixent de mica en mica. De l’aparador de ca la Guenya va passar a la Fira de Santa Llúcia, visita obligada entre la Diada de la Puríssima i, a més tardar, el diumenge següent per veure les novetats i poder-ne comprar alguna. Des dels anys joves va freqüentar la coneixença i amistat dels artistes i artesans que portaven a la Fira el bo i millor de la seva obra, en especial del vell Muns, en Vicenç Muns i Fernàndez, nascut a la Barcelona obrera de Sants el 1881 i treballador del metro de Barcelona que, a les hores lliures, es dedicava de ple a l’ofici de les figures de pessebre. Del vell Muns va continuar l’amistat i l’adquisició de les figures del seu fill i del successor d’aquest, Manel Muns i Ferreres i Andreu Muns i Fernández respectivament, de manera que en la seva col·lecció de figures de pessebre hi preval bona part de l’obra d’ aquesta entranyable i apreciada nissaga. Els noms de Castells, Traité, Daniel, Masdeu, Carratalà i tants d’altres també formaren part de la seva col·lecció. A l’igual lque una Sagrada Família atribuïda a Josep Llimona i algunes obres de Ramon Amadeu que van arribar a les seves mans gràcies al vell Muns. Del qual, al cap d’uns anys, quan en Muns fill, Manuel, es va retirar, va adquirir els motllos de fer figures.
En va omplir la casa, de figures de pessebre. Primer les guardava en un moble vitrina. Després va comprar una mena de caixa de núvia i als calaixets laterals hi va col·locar, tombades, les de mida més petita, i en la cavitat gran, ben embolicades en paper de diari i en capses de sabates, les que anava adquirint. Al cap d’uns anys més va encabir una vitrina gran que feia la mida del tot el passadís de la planta baixa on vivia amb la muller i les quatre filles i n’hi va col·locar unes quantes desenes més. Fins que al cap d’uns anys més va omplir tot un pis dels de sobre el seu establiment comercial, que era una sabateria.
Les figures de pessebre van ser una de les grans passions de la vida del meu pare. Va ser una col·lecció formada amb temps i amb sacrificis, com succeeix amb totes les col·leccions fetes amb amor. Hi ha molt més per explicar en la seva vida de pessebrista. Aquests dies ho he anat recordant i reconstruint per explicar-ho a la festa de Nadal del GES, que des de fa anys se celebra conjuntament amb l’Agrupació de Pessebristes de Sitges. Però em feia goig començar pel principi evocant els anys de Cuba, que per als meus avis van ser els de la seva joventut i que per a nosaltres tenen un poder d’evocació gairebé màgic, entre exòtic i de paradís perdut. En tot cas, la vida de pessebrista del meu pare va començar molt lluny de Sitges, gràcies a unes figuretes de fang que li va enviar la seva àvia materna perquè el nen comencés a fer el pessebre de petit, tal com estableix la tradició dels catalans des de temps immemorials.
Que tinguin un bon Nadal i que sempre hi hagi un pessebre que ens il·lumini.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21 de desembre 2018
QUADERN DE TERRAMAR 