El triomf de Galatea, pintura al fresc de Rafael Sanzio a la Vil·la Farnesina, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

«Avevo Roma e la felicità»

Umberto Saba

La Fontana de Trevi «in restauro», les llambordes distants més d’un centímetre l’una de l’altra en un paviment plagat de sots, la Piazza Navona sense les parades dels artesans de les figures de pessebre, més venda ambulant (també n’hi ha…) que en anys anteriors, les parets més escrostonades que mai… però Roma continua ostentant l’esplendor i l’atractiu de la seva bellesa eterna en tots els seus escenaris.

Via della Pace, Roma. Fot. Frèia Berg, 2015

Amb el temps hi ha qui s’acostuma a una rutina i a l’ordenació dels paisatges que ha fet seus, seguint de lluny aquell sonet de Quevedo sobre la permanència del que aparentment fuig i el passar avall del que sembla que hagi de romandre per sempre («Oh Roma, en tu grandeza y hermosura, / huyò lo que era firme y solamente / lo fugitivo permanece y dura!.» I és que nosaltres també som les ciutats i els paisatges que incorporem a les nostres biografies. Aquest Cap d’Any Roma ha estat, una vegada més, la llum del crepuscle al Lungotevere, el cel enfredorit i resplendent dels migdies, tots els colors de l’ocre al rosat de les parets i els murs, l’escalinata de la Piazza d’Espagna, la remor de les fonts de la Piazza Navona, les ruïnes vivents de la Piazza di Pietra, la bonhomia de l’interior del Caffè della Pace (també amenaçat per qüestions urbanes), els pins alts al crepuscle dels jardins de la Vil·la Borghese. No em sabria imaginar Roma sense aquestes imatges contemplades fins a la sacietat i sempre novament captivadores.

Els colors de Roma a les parets escrostonades vora el Panteó. Fot. Frèia Berg, 2015.

Com tampoc sense d’altres. Però no és cosa de fer-ne l’inventari sinó d’expressar la manera de fer nostra una ciutat tan magnífica com immensa en la seva mil·lenaria fragmentació, d’intentar arribar al moll de l’ós d’una ciutat narrada des de fa més de dos mil anys per tota mena de cronistes. Roma ha estat i és un dels eixos pels que ha transcorregut la cultura euoropea i congria una determinada visió d’Europa. Del segle actual estant, Roma apareix com un conglomerat que integra ruïnes, esplendor, neorrealisme, decadència, religiositat, turisme massificat, indrets d’aparença atemporal i, per tant, eterna. En la visió del visitant conviuen la Roma del Quo Vadis amb la Città aperta de Rosellini, la del passeig en vespa d’Audrey Hepburn i Gregory Peck en plenes Vaccanze romane amb la del bany d’Anita Ekberg a la Fontana de Trevi sota l’esguard àvid d’un impagable Marcello Mastroianni i amb la decadència omnipresent de La grande bellezza, perquè una ciutat també és la seva imatge amplificada i multiplicada a la gran pantalla gràcies a l’ull i al cervell dels grans cineastes del segle que ens han ensenyat una altra manera de veure el món.

La versió d’Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni, conservada al Museu de Capodimonte, Nàpols. Forma part de l’exposició Da Guercino al Caravaggio, Palazzo Barberini, Roma, 2015. Fot. Frèia Berg, 2015

Tantes imatges que, fins i tot, es poden concretar en una frase. Millor dit: en un vers. L’he trobat en un poema d’Umberto Saba titulat «Agraïment» i que forma part del recull Mediterrànies (1946), -un conjunt de poemes que vaig traduint a manera d’exercici de retroalimentació. La primera estrofa és l’evocació d’un temps ocasional viscut a Roma i la posterior estabilització a Milà; passat i present que, tot i el to autobiogràfic dels poemes, ofereixen la lectura del que suposen el viatge – o l’estada ocasional – i el retorn a l’estat de permanència. El que Saba ens desvetlla és que la creativitat emergia d’un doble estat de gràcia. Avevo Roma e la felicità és el vers que encapçala el poema i també aquest article perquè passejar per la ciutat eterna és una manera de ser feliç.

Fa un any, per aquest temps, vivia a Roma.

Tenia Roma i la felicitat.

L’una la gaudia plenament i l’altra

la callava per malastrugança.

Però tot

em feia feliç en tot moment:

i el meu pensament era el d’un deu creador.

Milà nevada és més tristoia,

potser més bella. Han passat moltes coses

que encara en mi perviuen,

en aquesta humana ciutat adolorida.

M’acull la calidesa de la cuina; algú proper

retrobat i perdut, alça l’esguard

dels quaderns difícils i la veu.

Veu les flors innocents, veu , una mica

encorbada, la mare que feineja. I diu,

de cara a ella amb rostre alegre: “Mareta,

així que surts a fora la neu et fa petons”;

i el meu cor rep aquella besada.