CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES
Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.
Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots.
La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que existia, i existeix, un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins.
Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.
Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.
És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.
Ens queden les arrels quan tot desapareix,
s’alcen muralles de ciment,
i es perden els bancals fressats pels segles.
Ens queden els paisatges quan es mor la natura
i ens salva el gest d’antiga germanor
quan compartim la festa, memòria i ritual.
Hem viscut les edats de ferro i bronze
que han devorat la pedra i els camins
d’on havíem nascut, d’on proveníem.
Ens queden els turons que afiten l’horitzó,
els límits coneguts d’una masia estant
d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.
El gris de la carena es fa de plata
quan la llum la voreja de través
i el marge llarg emprèn la via avall.
Nosaltres cerquem tot el que resta
entre pedra i verdor, a manera de crida
que ens convoca i acull per celebrar el que som
en companyia dels que hi som, dels que han vingut,
dels que reposen i ens esguarden benèvols
amb un somriure de pols esbatanada.
Ens queden les arrels quan tot desapareix
i a l’hora dels adéus quan acaba la festa
sentim com ens relliguen imperceptiblement
invisibles i fortes, terra endins, a un recer,
a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,
perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.
QUADERN DE TERRAMAR 