“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.

TRES CISTELLES

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Per als sitgetans, normalment, el cicle de l’any es divideix en dos: el de la Festa Major i de Carnaval. Però hi ha qui, entremig hi suma altres cicles. El mestre Pañella n’era un. Cap al setembre fins a les envistes de Nadal es dedicava a les figures de pessebre. Passat Nadal a casa seva es començaven a sentir les notes netes i clares d’un piano que encetava melodies noves. El temps s’acarava a la Pasqua, encara que el gener i el febrer fossin setmanes de tardes fosques i fredes. Però no hi feia res: assegut al piano, i del piano a l’escriptori, anava assajant de compondre nota rere nota i les transcrivia al paper de música.

No sabria dir si primer era la música o la lletra. Tant podia ser que es deixés sorprendre per uns compassos sorgits de la seva imaginació i de la seva sensibilitat com que hagués trobat un poema – de Joan Salvat-Papasseit o de Josep M. de Sagarra, per exemple – que l’hagués inspirat una americana, un vals, una sardana. Altres vegades eren alguns dels seus amics que li portaven lletres o ell que, a mig enllestir la melodia, els demanava una lletra per cantar. Josep M. Soler i Soler, Enric Hill Martorell, Agustí Albors, Toni Pañella, Lali Vergés, David Jou, Pere Carbonell i Grau, J. A. Ricart i Forment, i fins i tot Benet Centaure i Tomàs Ribot en són alguns dels autors.

Entre Nadal i Carnaval el mestre Pañella es dedicava en cos i ànima a compondre les Caramelles que cada any havia de cantar la Colla del Patronat, predecessora de les actuals Caramelles Sitgetanes. El dimecres després del de Cendra començaven els assaigs que duraven fins el mateix vespre del Dissabte de Glòria. Els dilluns, dimecres i divendres d’hivern enfilava carrer Major avall cap a les deu del vespre i tornava al cap d’un parell d’hores. A mida que passaven les setmanes anava comentant les novetats: que si un músic més, que si tal i tal s’havien incorporat a la Colla, que si ja eren més que l’any anterior, que si enguany afinaven prou, que si el solo el faria en Juli Delclòs… Així durant cinquanta anys, que és com dir tota una vida.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Per més que entre les tres colles es mantenia una sana rivalitat, el mestre Pañella va mantenir sempre una excel·lent relació amb el Prado i amb el Retiro i els mestres Torrents i Pallarès, respectius directors. Tots tres han deixat un llegat impagable de música popular sitgetana d’impossible oblit. Quan el mestre Pallarès va faltar, el mestre Pañella va assajar durant anys la Colla del Retiro amb afecte i dedicació. Hi anava els dimarts i els dijous i, així, durant tota la Quaresma feia setmana. Els dies de la setmana i les tardes dels diumenges els passava entre el piano i l’escriptori, perquè a més de la partitura escrivia la instrumentació per a cadascun dels músics: fiscorn, trompeta, contrabaix, violí… Anava omplint partitures amb les notes del piano, netes i clares. Va esperar complir els cinquanta anys dirigint Caramelles i va llegar la batuta a en Joan Pinós, content d’haver trobat un successor tan jove i entusiasta com ell quan havia començat.

Quan sonaven les primeres notes la nit de Dissabte de Glòria el mestre Pañella dirigia deixant-se endur per la melodia però mantenint ferm el ritme i el gest. Durant, les cantades de vegades tancava els ulls per sentir la música amb més intensitat. Talment com molts recordaran i com mostrava la fotografia que publicava L’Eco de la setmana passada, mostrant-lo amb una de les seves expressions més autèntiques quan dirigia música.

11136774_809141569171069_608674439933445815_n

Per totes aquestes coses la família del mestre Pañella – el seu germà; la seva muller i les filles, gendres i néts – va viure una molt especial Nit de Caramelles el passat Dissabte de Glòria, quan les tres cistelles de la colla es retallaven al cel de Pasqua, mentre els cantaires i els músics interpretaven les seves cançons i a la paret de casa seva es va descobrir una placa que recorda aquesta entranyable trajectòria. L’homenatge de dissabte i les cantades de dilluns, just dos mesos més tard del seu comiat, formen part d’un passatge que la família Pañella Balcells recordarà per sempre més amb emoció i sincer agraïment.