“... i jo 	què no donaria per un raig de sol...”
Remei Margarit

“Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres; […]. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies […]; però aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons...” Amb aquestes paraules l’escriptor i activista Lluís Serrahima el 1959 llançava l’article Ens calen cançons d’ara. Va ser l’origen del moviment de la Nova Cançó, que dos anys més tard debutava amb Miquel Porter, Josep M. Espinas i Remei Margarit i que el 1962 apareixia en públic amb el nom propi d’ Els Setze Jutges. Fins la seva dissolució el 1968 s’hi van afegir Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach.

Remei Margarit, la primera cantautora i membre fundacional, en va ser una figura destacada. Autora d’una vintena de cançons, entre les que destaca la inoblidable Classe mitja, va enregistrar dos discos (vinils, 45rpm) que van contribuir a la seva difusió més enllà dels escenaris i les emissions des de Ràdio Barcelona amb el programa Radioscope, creat i conduït pel també cantant Salvador Escamilla. Joan Manuel Serrat evoca la seva afabilitat quan un dia es va presentar a casa seva, ell i guitarra, i com el va projectar a través d’ Escamilla i  dins del grup d’ Els Setze Jutges. Pocs anys després, Remei Margarit acollia la jove Maria del Mar Bonet que desembarcava a Barcelona per estudiar ceràmica a l’Escola Massana i la va ajudar en la seva trajectòria musical: “em va marcar el camí”, recorda la cantant.

 Remei Margarit (Sitges, 1935 – Barcelona, 2023) va néixer a Sitges al xalet familiar conegut durant temps com “Les Moreres”. Era un dels disset fills (sí, disset) del matrimoni d’Adrià Margarit i Joaquima Tayà. Vivien en una casa prou gran que, anys a venir, es va convertir en un dels hotelets del Passeig Marítim, fins que l’especulació de mitjans dels anys setanta el va fer caure. La guerra havia tallat, com tantes altres coses, la vida sitgetana dels Margarit. Fincada a Barcelona, Remei va esdevenir una noia moderna, amb estudis d’humanitats i de música. La seva trajectòria de cantautora – i mare de cinc fills, també – va ser pionera i valenta, apreciada pels seus companys i per aquells que van estar amatents a l’inici de la Nova Cançó. Li agradava cantar repertori propi. Gonçal Lloveras la presentava amb un encertat retrat:  “Canta amb ironia de persona que sap on és culturalment per tres motius: la lluita contra la carrincloneria, l’autocrítica social i costumista i el joc estètic”. Després de les cançons Remei Margarit ha estat reconeguda com a escriptora. Pionera també del feminisme, compromesa, culta, sensible i sàvia són algunes de les qualitats que els que la van conèixer han recordat aquests dies.

Jo ho he fet escoltant de nou les seves cançons. M’agrada sentir la claredat de la veu amb què les cantava com aquell qui res descrivint la vida quotidiana amb ironia i tendresa a parts iguals. I com a colofó, mentre enllesteixo aquest article, va sonant Anirem tots cap al cel, una de les obres mestres de Josep M. Andreu (lletra) i Lleó Borrell (música) amb la veu de Núria Feliu – ella que ja hi és!- i al piano de Lucky Guri. Els Setze Jutges i el seu entorn ens han deixat un llegat impagable.