LA DEBUTANT

Serena Sáenz, al seu debut al Palau de la Música el 2020

Confesso que em feia una certa mandra assistir a la representació de Lucia de Lamermoor al Liceu el passat dimecres. Se sumaven la calor, el temor a la cinquena onada –sé de gent vacunada que ha contret la Covid-19 i que són a l’hospital…– , el record d’una representació no gaire reeixida de la darrera Lucia que vaig veure i les crítiques no gaire favorables a la d’enguany. Però només de pensar en el gran esforç que ha fet el Liceu per mantenir la programació, posant a la pràctica i amb rigor la consigna que “la cultura és segura”, i en la sensació de benestar i d’oblit de la resta del món a mida que es van apagant les llums del gran teatre i arrenca l’orquestra… En fi, que el vespre del dimecres va ser memorable. Altrament, no m’hauria perdonat mai haver-me deixat endur per la desídia perquè vaig gaudir d’una oportunitat única: assistir a l’actuació al Liceu de la soprano debutant.

Ens ho va anunciar el periodista a l’inici de la representació. A causa de la indisposició de la titular la substituïa la soprano catalana Serena Sáenz i era el seu debut al Teatre del Liceu. Formada als cors infantil i juvenil del Palau de la Música i al Conservatori del Liceu, així com en ballet clàssic i contemporani Serena Sáenz (Barcelona, 1994) forma part actualment de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. La seva és una carrera de treball, constància, èxit i consolidació. El 2018 va rebre el Premi Mozart i el de l’Accademia Chigiana de Siena al Concurs International Tenor Viñas (Barcelona), que va incorporar a altres guardons com l’International Gesangswettbewerb Ferruccio Tagliavini (Àustria), el Concours International de Chant  (Mâcon) o el tercer premi del Concurs Mirabent Magrans (Sitges). Segons les seves declaracions, els premis atorguen visibilitat i oportunitats: “Cada pas per un concurs és una experiència que et fa créixer com a cantant i com a persona. No és tant que el premi et pugui donar l’èxit, sinó com afrontar els reptes que jo mateixa em proposo; la preparació i el temps que hi dedico per poder assolir aquest repte no tenen preu. Per a mi la manera d’avançar és tenir un objectiu clar i sens dubte els concursos ho aconsegueixen”.

Al Liceu, #culturasegura

L’expectació era gran i Sáez la va compensar amb escreix des de la primera cavatina, que va ser llargament saludada amb un llarg aplaudiment acompanyat dels primers bravos. A mesura que l’òpera avançava ella anava esvaint els dubtes, si algú en tenia, del seu art i el seu ofici. El moment culminant de l’ària Il doce suono coneguda com l’ària de la follia va desencadenar l’entusiasme del públic per una actuació de filigrana entre la veu de la soprano i la flauta amb qui dialogava. Quan el teló es va aixecar a l’hora de les salutacions la salva d’aplaudiments va ser amb el públic dempeus des de la platea fins el cinquè pis durant una llarga estona. A mi em va agradar imaginar que hi havia els seus familiars, amics, companys d’estudis i d’ofici. 

L’ària d’Edgardo Tomba degli avi mei, interpretada pel tenor Javier Camarena –declarat el millor cantant 2021 per l’Opera Awards– va rebre una càlida recompensa d’aplaudiments. I, en un altre ordre de coses, va ser d’agrair la posada en escena de la directora Wysocka, ambientant la tragèdia als Estats Units dels anys seixanta amb pistoles, un cadillac blanc, un Edgardo amb caçadora negra de pell, i una Lucia que al primer acte, amb un vestidet rosa, semblava més la Natalie Wood de West Side Story que la meva admirada Jackie Kennedy. Confesso, també, que en arribar a casa vam brindar amb un cava fresquet pel debut de la Serena Sáenz. 

Una imatge de la representació.


Vull cloure aquest Marge Llarg amb un triple al·legat: d’agraïment al Concurs Mirabent Magrans per la seva digna i constant trajectòria a favor dels joves cantants i intèrprets; de suport als intents per part dels Amics de l’Òpera de Sitges per organitzar un festival d’òpera que enguany comença a caminar i que mereix tot l’èxit, i de petició expressa a l’Ajuntament de Sitges, i en concret, a la Regidoria de Cultura per tal que presti tot el suport a la música clàssica en general i a l’òpera en concret, perquè a Sitges també hi ha artistes, cantants i, sobretot, un públic que ho espera.

El Carnaval dels Modernistes

2006-06-27 12-24-54_0010 còpia

Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016.