Arxiu d'etiquetes: Francesc Parcerisas

La cultura processada i l’aigua de la piscina

Publicat el per
Respon 

“No ho veig gaire clar”
Joan Pere Viladecans

Si estem d’acord en que cal debatre sobre el present per entendre el passat immediat i per aclarir el futur, el dossier que ha publicat aquest octubre Serra d’Or, amb coberta còmplice de Joan Pere Viladecans, sobre la cultura durant el procés independentista és un document de primera refrència. Va ser concebut i coordinat pel fins fa poc director, en Francesc-Marc Alvaro amb la voluntat de tractar l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català perquè “ha arribat l’hora de començar a fer balanç”. Ell, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo, Júlia Ojeda Caba i jo mateixa ens hi vam esplaiar de bon grat. El resultat ha estat un conjunt d’opinions plurals i coincidents en bona part – i no faré d’espòiler perquè tots els articles fan de molt bon llegir.

Serra d’Or ha tingut l’encert d’organitzar un debat obert aquesta setmana a l’Espai Línia de Barcelona. Se’ns hi va convocar comptant amb la introducció d’en Francesc-Marc, les intervencions de Júlia Ojeda Caba, Marc Roig – autor d’un interessant assaig sobre Barcelona, cultura sense capital, totalment vigent – i la meva, i la participació de  l’actual director de Serra d’Or, el periodista i filòleg Joaquim Noguero. Entre la mesa i el públic, tres generacions de persones interessades en la cultura. A destacar la valenta, compromesa  i rupturista Generació dels setanta, amb l’artista Joan Pere-Viladecans, el poeta Francesc Parcerisas i el crític literari i escriptor Àlex Broch. El debat es va enriquir des dels diversos punts de vista en els que el fet generacional no en va ser gens aliè.

La cultura, amb els ulls i la ment focalitzats a l’endemà del Procés bascula com en la metàfora de l’aigua de la piscina. Més política o més cultura? Perquè si a la piscina es descompensen les proporcions de l’aigua i del clor la toxicitat està assegurada. La metàfora corrobora la situació. A un cantó de la balança  un sistema cultural desarticulat i infrafinançat; un ajuntament de Barcelona que fa anys ha renunciat a exercir de capital del país a canvi d’un cosmopolitisme més aviat impostat; una doble política dirigista de la Diputació de Barcelona finançant el vaixell cosmopolita insígnia de la ciutat del CCCB (on cap C no correspon a Catalunya) d’una banda i donant suport a les polítiques culturals dels municipis a partir de determinades premisses d’altra; un concepte de la cultura per part dels mitjans de comunicació públics que ens aboca al pensament únic de l’entreteniment; una cultura que es defineix per la lògica de l’autoreferencialitat (Gozalo-Salellas) … i la llista s’allarga.

Durant el Procés la cultura no ha ocupat un lloc central en la política catalana, però és que la centralitat ja l’havia perduda abans. Una lectura dels programes electorals dels principals partits mostra com l’han situada en llocs subsidiaris d’altres conceptes. Ha perdut fins i tot l’espai propi i la denominació en estructures dels governs locals i supralocals. A la mesa del Govern els vuit titulars de la Conselleria de Cultura han batallat inútilment per retornar a una situació pressupostària anterior a la crisi del 2008 i, malgrat els avenços en base a la xifra del 2%,  encara no s’hi ha arribat. Podríem cercar-ne les causes però són pitjor els efectes.

Des d’una visió necessàriament holística, la cultura es mou entre la marginalitat en el debat polític i la instrumentalització per part d’aquest. L’ecosistema és ampli i canviant mentre que els sistemes culturals són fragmentats estructuralment i competencialment, sovint regits per falsos consensos. La precarietat i la desprofessionalizació assetgen els sectors, especialment el públic. A l’altre plat de la balança, “el carrer bull” (Júlia Ojeda Caba), la quantitat i qualitat de la creativitat arreu del país és una realitat tan esplèndida com poc articulada; el medi associatiu que mou centenars i milers de persones ha viscut un creixement i una evolució que li atorguen un potencial immens, i la vida continua. La solució està en equilibrar els components de l’aigua de la piscina. Seguim…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.10.2023

La solitud de l’oracle

Publicat el per
Respon

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989 còpia

Josep Miquel Sobrer, a Atlanta, el 1988

Josep Miquel Sobrer, in memoriam

“Aprendre la primera llengua és aprendre a viure”, escriu Josep M. Sobrer al capítol inicial de les seves inèdites memòries, de títol líricament evocador, La llum d’aquells dies. Aquests dies n’han proliferat alguns fragments per la xarxa i en negre sobre blanc -blanc no ben bé, el color de gos com fuig dels diaris impresos… -, com a testimoni de la manera de fer i escriure del seu autor i dels erràtics viaranys editorials que rebutgen memorialística i altres tipologies de textos que no remeten directament a les possibilitats d’èxit fàcil. La frase ens situa en el vector central de la vida d’en Josep Miquel. Aquesta vida que s’ha anat massa d’hora i de mala manera per més que ell fes tot el que podia per anar passant dia i empenyent l’any desafiant el càncer que el devorava. A finals de novembre, amb motiu de la celebració a Sitges del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme un dels seus amics catalans d’Amèrica em deia que no pensaven que arribés a celebrar el Nadal; a la fi, se’l van endur les primeres hores de l’any tot just estrenat.

L’amistat i l’estimació del cercle més proper d’amics l’ha fet present entre nosaltres aquestes darreres setmanes: el suplement de cultura del Punt/Avui; Núvol, el digital de cultura, alguns blogs. Francesc Parcerisas, d’entre els amics de primera hora, li ha dedicat alguns dels articles més bells i, alhora, útils en aquesta tasca tan subtilment compromesa com deixar ben travat el tapís de la memòria de l’amic, l’escriptor, el professor i el poeta al llarg dels seus diversos passatges per la vida.

També Parcerisas ha deixat constància del seu arrelament sitgetà. L’Hotel Romàntic, fundat pel seu germà, el pintor Gonçal Sobrer, va ser durant algunes dècades un focus creatiu i cultural tant i al Sitges entre els anys seixanta i noranta com entre els medis artístics de Barcelona. En la bibliografia d’en Josep Miquel s’hi compten dues publicacions directament relacionades amb la vida sitgetana. L’una, la monografia sobre l’Hotel Romàntic (1994), i l’altre, una “Notícia d’Artur Carbonell” amb què va col·laborar al Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans; un article on Sobrer dóna una visió d’exemplar síntesi entre el retrat i la història cultural.

J. M. Sobrer, El llibre dels oracles, 1989

En l’acte d’homenatge que fa us dies es va dedicar a J. M. Castellet, Josep Ramoneda va cloure la seva intervenció asseverant que l’amistat no forma part de l’espectacle públic i que les coses íntimes segueixen sent íntimes, cosa totalment certa. Amb tot, hi ha un fragment de la biografia literària de Sobrer que té a veure amb l’amistat i amb una certa forma d’intimitat que va esdevenir-se al llarg de la temporada que, de sabàtic acadèmic nordamericà, va passar un any llarg al Sitges de finals dels vuitanta. Va ser llavors quan va enllestir un dels llibres més singulars, El llibre dels oracles (1898). L’atzar i l’amistat ens van fer testimonis de la il·lusió de l’escriptor amb el manuscrit (sí, manuscrit) a les mans, la seva conversió en versió practicable per a l’editor i de l’alegria per haver aconseguit desvetllar l’interès de La Magrana perquè fos publicat a la col·lecció Cotlliure. A la prestatgeria de casa hi ha, efectivament El llibre dels oracles amb doble dedicatòria i una quarteta: “S’acosta el solstici d’estiu, / cau la tarda a Les Anquines, / escolteu les veus tan fines/ de l’oracle: ¿què ens diu?”. Juntament amb el llibre imprès, al seu costat, hi ha una llibreta de ratlles amb la coberta de roba estampada en flors i amb una etiqueta que porta escrit en tinta blau negra: “Les cartes amigues / J. M. Sobrer”.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues

És el laboratori del llibre, iniciat el 1985, amb el relat del seu devenir fins el final de la seva versió manual l’abril de 1987. Tinc a mans, doncs, l’iceberg sencer que configura aquesta magnífica i singular obra, que va ser presentada per Joan Brossa a la Biblioteca de Sitges el juny de 1989.

J. M. Sobrer, Les cartes amigues, 38-39

El Llibre dels oracles, és el relat de l’univers, la vida i l’ésser mirats ulls endins de l’atzar. L’obro i em trobo amb una frase: “El paradís és sempre un paradís perdut. Va ser l’àngel caigut – l’àngel més bell de tots – qui, amb la seva caiguda, va inventar el Paradís.” En Sobrer, que creia en la vida clara i les seves obscures recambres, va trobar en les arts i la literatura i les seves soledats una manera d’habitar el paradís que la creativitat fa possible.