Joaquim de Miró, Carrer d’en Bosc (c. 1880). Museu de Maricel, Sitges
Les imatges més antigues del carrer d’en Bosc són en sèpia o blanc i negre. En sèpia, passada pel sedàs del temps, que no sempre és benigne amb el feble suport del paper fotogràfic, però ens permeten veure les imatges a què estem avesats: pedra humil, carrer per enquitranar i l’escala del que avui coneixem com l’Estudi Vidal girada d’esquena. Una altra foto de 1875 extreta d’un clixé de vidre permet copsar els jocs de llum i ombra que meravellaren el seu autor, artista anònim, i a d’altres que temps a venir repetiren la mateixa perspectiva.
El carrer d’en Bosc (1875). Fotografia d’autor desconegut, extreta d’un clixé de vidre.
Girada d’esquena als ulls dels que l’hem vist així tota la vida, l’escaleta de l’Estudi Vidal, perquè temps era temps i no sé si gaire reculat, – comptant per dècades que fan centúries – que l’escala mirava cap el portal del Palau del Rei Moro.
A(ngel) T(oldrà) V(iazo), 370. Sitges. Calle de Bosch. (c. 1910)
Després de les primeres fotografies van arribar les targetes postal que immortalitzaven els llocs més típics, més recòndits o més originals del país i de la Vila. Un gran fotògraf d’època, Angel Toldrà Viazo (Barcelona, 1867-1956, quina llarguíssima vida per anar documentant casi un segle…!) signava les postals amb la modèstia de les seves inicials. Les sèries d’A. T. V. són de les més antigues i s’inicien vers 1910. Les imatges del carrer d’en Bosc són en blanc i negre, però permeten veure amb tota claredat el tros de façana emblanquinat, que contrasta obertament amb una tosca façana de pedra i totxo, i les escaletes igualment girades.
El quadre del pintor Joaquim de Miró (Sitges, 1849-1914) titulat Carrer d’en Bosc, recentment instal·lat a la Sala dels Luministes del Museu de Maricel i adquirit pel Consorci del Patrimoni de Sitges la passada tardor té el seu correlat gairebé exacte amb les fotografies en blanc i negre més antigues. Fins i tot en el joc de llums i ombres que enlluernen i enfosqueixen les parets, com la fotografia datada el 1875, per exemple. No tinc referència de l’autor, però consta que Joaquim de Miró, i els altres luministes, eren aficionats a la fotografia – com també ho foren Rusiñol, Utrillo i Ramon Casas, cadascun amb els seus matisos i motivacions i podria ser que també fos obra de Miró. La imatge està presa des d’una perspectiva idèntica al quadre. Hi correspon el joc de llums, l’empedrat tosc i primari del carrer sense voreres, la distribució de les finestres i les obertures de les façanes. El quadre atorga una perspectiva més oberta en la seva part central perquè, a diferència de la fotografia, que mostra un carrer desert, l’oli mostra els habitants del moment distribuïts en tres àmbits. En primer terme, una dona que emblanquina la paret de casa seva. Al fons, dos grups: un al peu de les escaletes girades, i un altre al portal veí del Palau del Rei Moro.
Per més que m’atregui la fotografia, el quadre supera tots els elogis. És una escena del més pur verisme luminista de la Vila. De la dècada dels vuitanta del segle XIX, any amunt o avall. Mostra i intensifica tots els contrastos de la llum i l’estructura constructiva de les façanes. La presència humana hi és determinant per enfortir el caràcter verista de l’obra.
La dona de primer terme, tot un quadre per sí mateixa, girada tres quarts, s’afanya a emblanquinar amb una escombreta d’espart lligada al capdamunt d’una canya. Arribarà on li arribi l’extensió dels braços, a mitja paret, però almenys hi haurà tot un pany net i lluminós. A terra els estris: una galleda de calç i una gerra de fang per a l’aigua. El posat decidit i d’anar per feina de la dona rebla aquell antic refrany sobre les dones sitgetanes que el dramaturg vilanoví Francesc de Sales Vidal posa en bona d’un dels personatges de la comèdia La Malvasia de Sitges, allò que les dones de Sitges són tan netes i polides que no fan foc per no fer fum…
Miró conserva el sentit de la perspectiva en situar els dos grups en segon pla, al punt de fuga de l’obra però el que corprèn és el seu mèrit de retrat realista tocat d’un deix poètic i enlluernat per la blavor d’un cel diàfan, transparent. És un quadre que, com la major part dels luministes sitgetans, no em canso de contemplar perquè, com la mateixa vida, conté i en mostra tots els contrastos i tots els detalls.
de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.
en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica, i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.
QUADERN DE TERRAMAR 