Arxiu d'etiquetes: Florència

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

Publicat el per
Respon

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

El Carnaval dels Modernistes

Publicat el per
Respon
2006-06-27 12-24-54_0010 còpia

Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016.