Miquel Villà, amb passió i sense atzar

Miquel Villà, Paisatge, cap a 1937. Museu de Maricel, dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional d’Art.

Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

Miquel Villà, Nu femení, París. Col·lecció privada Felip Massot.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

Miquel Villà, La cuina; en dues versions, 1939, i 1949/1965. Col·lecció particular



L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió. 

LA CREU DE LES BIBLIOTECÀRIES

BiblioTec3

Femení plural, per majoria, i perquè el tant per cent de dones és i ha estat històricament molt superior al dels homes en l’ecosistema bibliotecari. És veritat que no és per culpa d’ells sinó de les circumstàncies, perquè la professió de bibliotecària ha estat històricament exercida per dones. Dones que volien treballar, que volien guanyar la independència econòmica, un estatus de superació social, estendre el seu compromís solidari, social o cultural vers la població d’una manera organitzada i socialment reconeguda. Eugeni d’Ors va orientar la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries vers la població femenina per tal de proveir professionalment la incipient xarxa de biblioteques populars que havien d’estendre les oportunitats educatives i culturals per tot el país. Els homes ja tenien, des de sempre, el seu àmbit d’oportunitats professionals; a les dones els costava molt. Succeïa el 1915. A finals del període d’entreguerres, les bibliotecàries, les infermeres i les mestres ja havien assolit un sector professional reconegut i amb una consolidada tradició.

bibliotecaries1945

Els diaris que les bibliotecàries escriven relatant la vida quotidiana de les biblioteques des dels anys de la Mancomunitat fins que ho van deixar de fer fa unes quantes dècades constitueixen documents insubstituïbles en tant que indicadors socioculturals. La vida vista, viscuda i experimentada rere el taulell de fusta des d’on acomplien la seva feina amb tanta senzillesa com dignitat. Com si fos el més natural del món: atendre lectors, procurar que la canalla no fes gaire soroll, aconseguir que diaris i revistes arribessin a mans de tothom que els sol·licitava, intentar tenir les darreres novetats que el públic volia llegir i, dues de les coses més importants: crear i fer créixer una col·lecció local en cada poble i mantenir una biblioteca de fons on s’acomplís una de les missions cabdals de la biblioteca: que tothom hi pogués trobar el que necessitava. L’explosió de la informació i del medi editorial i la irrupció dels quilos de paper en forma de llibre mediàtic han liquidat la biblioteca de fons i, amb ella, la funció educativa de base d’una biblioteca. Aquest és un dels llençols més lamentablement perduts de la bugada.

Malgrat els canvis de la societat de la informació, els canvis socials, els problemes de la sostenibilitat de la cultura i les crisis de definició del sector, les bibliotecàries constitueixen encara un dels primers referents culturals del país de la mateixa manera que les biblioteques configuren un dels primers indicadors de la solidesa infrastructural d’una societat.

Unknown

La Creu de Sant Jordi que els ha estat lliurada col·lectivament i que ha rebut l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació, “en el marc de l’Any de les Biblioteques, que coincideix amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual la Facultat és hereva, per la continuïtat d’uns estudis ben implicats en la transformació d’una professió que ha sabut adaptar-se a les necessitats de la societat” és un reconeixement d’aquells que fa sentir el doble orgull de formar part d’un país i d’un col·lectiu professional que ha donat el millor que tenia per transmetre cultura, educació i lleure a la població des de fa un segle. I que, quan ha arribat l’hora, no s’ha estat de manifestar i exercir el seu compromís amb la democràcia i el catalanisme.

Femení i plural. LA  Per celebrar aquest guardó dedico aquest Marge Llarg a la memòria de dues bibliotecàries, de diferents generacions, que ja no el podran celebrar.

Lola Mirabent, amb un ram d'heures.

Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

L’una és la Lola Mirabent, que durant cinquanta anys llargs va vetllar infatigablement per la biblioteca de Sitges, va construir una Col·lecció Local com poques i quan va rebre l’ordre de ‘liquidar’ els llibres que tenien més de no sé quants anys va practicar la desobediència professional en bé de tots i de la rica biblioteca de fons formada a còpia d’anys i d’esforç.

Montserrat Sebastià

Montserrat Sebastià

L’altra és la meva companya d’estudis, preocupacions i fins i tot petites conspiracions professionals Montserrat Sebastià, que va lluitar per la seva dignitat en un entorn advers i fins i tot hostil amb una fidelitat infinita als principis d’ètica professional. Bibliotecàries com aquestes, i com tantes altres, són les que dignifiquen un guardó com la Creu de Sant Jordi.