Arxiu d'etiquetes: Eduard Toldrà

“La Processó”, de Xavier Pagès-Corella: una obra mestra

Publicat el per
Respon

El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.

Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.

Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir  la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard,  i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!

Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges

L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.

Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.

Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.

La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi  i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.

Bona Festa Major!

Enregistrament complet del concert, per Ràdio Maricel

Enregistrament del reportatge de Canal Blau

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 23.08.2024

EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GHERARD (Carneriana, 4)

Publicat el per
Respon

Juntament amb Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel Blancafort, Joan Lamotte de Grignon, entre altres, Gerhard va viure i treballar a la Catalunya dels anys d’entreguerres introduint canvis radicals en la composició i en l’ideari estètic musical, no sempre acceptats per tothom. Alhora, seu activisme en el medi musical el va portar a contribuir en la fundació de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya.

Home d’una vasta cultura humanística, la seva activitat passava també per feines de traducció, pedagogia, i col·laboracions de crítica musical en publicacions com la Revista de Catalunya o Mirador, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va col·laborar amb Higini Anglès organitzant la Secció de Música. En el medi artístic on freqüentava Josep Lluís Sert va contribuir a la creació del grup ADLAN amb J. V. Foix i Joan Miró,  amb la col·laboració literària i plàstica d’ambdós compondria el ballet Ariel encarregat pels Ballets Russos de Montecarlo, el 1934. En tant que pedagog, va mantenir una intensa relació de mestratge amb el compositor Joaquim Homs. En poques paraules la vida, obra i llegat de Robert Gerhard són les d’un creador exigent, disciplinat, valent i convençut de la necessitat de renovació constant dels cànons existents. 

Robert Gerhard i els integrants de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya

L’Any Robert Gerhard ens descobreix aquests i altres aspectes de Robert Gerhard. Quan el director i musicòleg Edmon Colomer, comissari de la commemoració, iniciava el seu discurs presentant la commemoració i asseverava que “la cultura no és oci, és essència” sintetitzava la gran aportació musical i cultural del personatge. 

Article sencer a EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GERHARD (Carneriana, 4)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4 de desembre 2020

VISTES DEL MATEIX MAR

Publicat el per
Respon
Henry Matisse, Noia a la finestra al capvespre (1921)

Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis  i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.

Henry Matisse, Tempesta a Niça (1919)

La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.

    Henry Matisse, Noia d’esquena a la finestra oberta (1922)

    Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar  no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.


    Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.

    Henry Matisse, La finestra oberta (1918)

    Divendres passat vaig canviar de perspectiva  però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.

    Henry Matisse, La llibreta negra (1918)



    Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.