Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.
El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.
Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.
El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.
QUADERN DE TERRAMAR 