Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots.
L’estat d’abandonament de l’ermita fins dates molt recents 
L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable.
En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses.
Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018
QUADERN DE TERRAMAR 