“La Processó”, de Xavier Pagès-Corella: una obra mestra

El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.

Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.

Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir  la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard,  i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!

Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges

L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.

Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.

Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.

La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi  i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.

Bona Festa Major!

Enregistrament complet del concert, per Ràdio Maricel

Enregistrament del reportatge de Canal Blau

La música retrobada d’Antoni Pañella

Escriu Mercè Rodoreda que hi ha gent que amb un record en té per a tota una vida. També hi ha vides que ens retornen per mitjà del que ens han deixat. La vida musical de l’Antoni Pañella Muntané (Sitges, 1918-1978) ens ha estat retornada gràcies a la recuperació de la seva obra musical, un projecte exemplar en la seva idea i en la seva realització que es deu, en primer lloc, a la seva filla Carmen Pañella i Barrachina i la seva família, així com als col·laboradors que hi ha treballat amb tanta professionalitat com afecte. De l’Antoni Pañella, l’Antonet que en deien a casa, n’havíem sentit sardanes; sabíem que tenia un magnífic piano de cua i el meu pare en deia que era molt bon músic. Però no coneixíem l’abast i la importància de la seva obra musical.

El passat dissabte al migdia el Teatre Prado es va omplir de gom a gom per escoltar una mostra del seu llegat, presentat pel professor i músic David Puertas, a l’hora que es lliurava al públic assistent un doble cedé amb els enregistraments. Antoni Pañella, músic vocacional va ser un sitgetà educat a l’Escola Unitària de Sitges, mobilitzat als disset anys cap al front de guerra va passar per les penalitats de les circumstàncies, primer a França, després al camp de concentració de Santoña i després al servei militar a Vitòria. Allà es va estrenar formant una banda musical amb els soldats. De retorn a Sitges a més d’ajudar la família a la xarcuteria de la Torre de les Hores es va dedicar a la seva vocació musical tant com va poder, una vocació que de ben jove havia cultivat aconsellat pels mestres Torrents – del Prado – i Pallarès – del Retiro. Als anys quaranta va formar part d’orquestres diverses fins formar les seves pròpies, com la Pañella y su orquesta, de la que formaven part altres músics sitgetans, com els germans Quimet i Lluís Ràfols, en Felip Nebleza, en Manel Vendrell, l’Agustí Montornés, en Ferran Sentís, en Manel Urgellès i en Taronger.

Dedicat a l’orquestra va composar tota mena de ballables, una cinquantena, seguint els corrents de la música d’entreguerres: tangos, fox-trots, boleros, valsos i swings, alguns dels quals van comptar amb el valor afegit del lletrista Marion Bistagne, barceloní amb casa a la platja de Sant Sebastià. Eren els ritmes dels anys de la postguerra que van omplir no poques hores de joves i  grans que trobaven en els balls espais de lleure i de felicitat. Sota la batuta i arranjaments d’Esteve Molero l’orquestrina formada per Jorge Varela, Artemi Agràs, Lluís Chacón, i la solista Laia Masdeu va delectar el públic amb una selecció dels ballables repertori. Però no tot van ser els ballables. Quan el 1944 l’Antonet es va casar amb la Carmen Barrachina va composar dues cançons de caràcter religiós per a la cerimònia del casament. Al Concert del Prado no es van poder escoltar les cançons que al cedé e interpreten Francesc Pi a l’orgue, Neus Ibàñez soprano, Neus Pi mezzosprano i el Cor Amics de l’Orgue. En canvi, el pianista Òscar Ferret va interpretar una Leyenda granadina on ressonaven evocacions de Manuel de Falla i Isaac Albèniz. Les vuit sardanes que Antoni Pañella va composar daten des dels anys seixanta van sonar amb tot el seu esplendor amb la Cobla Maricel dirigida per Francesc Gregori. Que era un bon músic ho certifica també Esteve Molero explicant que les seves composicions permeten variants interpretatives i rítmiques que les fan perdurables al llarg del temps.

El 1947 la situació familiar va exigir més dedicació al negoci i Antoni Pañella va haver de deixar el món de l’orquestra però mai no va abandonar l’interès musical. Les estones que passava al piano eren el seu reducte de diàleg amb la música que des de sempre l’acompanyava. Des de la perspectiva del temps el recordo com un home que es feia estimar , senzill, discret, afable i de gran sensibilitat artística i que, a més de la música, disfrutava de la seva col·lecció d’obres d’art, especialment de la pintura. A hores d’ara i més enllà del record personal i familiar, l’Antoni Pañella resta entre nosaltres gràcies a la seva dedicació creativa de la qual els sitgetans vam ser els primers destinataris. És un encert, un acte de generositat i un honor haver pogut recuperar definitivament el seu entranyable llegat musical.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.11.2023