Hi tornarem. Però les ganes de tornar-hi són avui un aiguabarreig de colors, matisos i clarobscurs. Hi tornarem però encara no sabem l’abast de la magnitud de la tragèdia. La de la pandèmia, sí, però sobretot la dels problemes endèmics que els museus arrosseguen. Em refereixo als museus d’aquest país. Tal dia com avui, divuit de maig, decretat Dia Internacional dels Museus, singularitzat #DIM2020 als hàstags de les xarxes socials, ha esdevingut una jornada particular. Avui és el dia en que es condensen opinions, reptes i esperances en tota mena de formats. Qualsevol diria que els museus formen part del nucli dur de la vida social, quan en realitat és el que avui toca. És una jornada particular perquè a més d’una celebració necessària, mostra fins a quin punt les idealitzacions compensatòries funcionen en la nostra líquida societat.
Problemes, reptes i esperances són les tres característiques que emmarquen el #DIM2020. Esperances: hi tornarem. Amb mesures de seguretat per a les persones, amb circuïts que evitin aglomeracions, amb el calendari determinat a grans trets per les autoritats culturals i sanitàries i aplicació concretada a centre. Mirant endavant renovarem l’aposta a favor de les arts, del patrimoni, del coneixement i de la cultura. Pels que ens hi sentim compromesos, els estimem, disfrutem, hi aprenem i gaudim de les seves col·leccions i somniem en les seves grans possibilitats, no quedarà.
Reptes: tots. La pandèmia ha posat de manifest la situació en tota la seva dimensió. Al marge dels debats cíclics sobre el seu rol en la societat actual; de la manca de sintonia, connexió, relació amb el medi educatiu (costa molt fer entendre que la mancança d’educació en la cultura a les escoles, museus inclosos, condiciona el desenvolupament integral de les persones)… Diagnòstics, els que vulguin. Un dels que ha fet diana és el monogràfic de Núvol, el digital de de culturad’aquest mes de maig. Juntament amb els temes de debat sobre el museu social, la inclusió, el medi digital o la gratuïtat dels museus públics, hi planen els debats d’ara mateix. Debats que haurien de concloure en la concreció de mesures, vehiculació de tendències i establiment d’estratègies i viabilitats si no es vol caure en espectaculars brindis al sol de pirotècnica grandiloqüent. D’això ja n’hem vist prou.
Problemes: els endèmics. Governança, infradotació econòmica, demagògies a diversa escala, desprofessionalització, desconeixement de les col·leccions, rebuig de la creació i transmissió del coneixement, manca de criteri … Són problemes existents d’abans de la pandèmia que no només no s’han resolt sinó que sembla que s’aparquin una vegada més ¿Cal esperar l’esclat de més crisis? A hores d’ara la governança dels museus d’una banda i la dotació econòmica d’altra són els dos grans pols que requereixen, exigeixen, decisions polítiques. No s’hi val emmascarar-los amb entrebancs administratius, que n’hi ha, ni amb dèficits pressupostaris – que sempre recauen en el finançament de la cultura.
Aquest #DIM2020 ha posat sota els focus els contextos que afecten de ple el desenvolupament i el futur dels museus d’aquest país i no s’hi val a girar l’esquena. Qui hi té responsabilitats, que són diverses i estan repartides com el mirall de la veritat espriuà, té l’obligació moral, política i professional de prendre decisions. Perquè en els museus, com en la cultura, o s’hi creu o no s’hi creu. I creure-hi vol dir obrar en conseqüència. No s’hi valen excuses. Aquesta és la conclusió de síntesi d’una jornada enguany tan particular com el #DIM2020.
I perquè no sigui dit que falto a la cita dels rànquings i preferències, aquí van les set obres que m’acompanyen de per vida: el Pantocràtor de Bohí del MNAC; el Sant Jordi de Bernat Martorell, a l’Institut d’Art de Chicago; L’Escola d’Atenes, de Rafael, al Museu Vaticà; Il Quarto estato de G. Pelliza di Volpedo al Museo del Novecento de Milà, La mar a Palavas, de Gustave Courbet al Museu de Montpeller, i l’Acadèmia neocubista, de Dalí, al Museu de Montserrat i el Gernika, de Picasso, al Museu Reina Sofia (quan hauria de ser a Gernika). Són gustos personals, ho sé, i també sé que podria canviar aquests quadres per d’altres. Però l’art universal és un repertori sense límits i és gràcies als museus que en podem gaudir.
La fotografia de l’encapçalament és el portal del mercat de Miliet, al Museu Arqueològic de Berlin (2019). Fot. Frèia Berg
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.05.2020
QUADERN DE TERRAMAR 