ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018