Arxiu de la categoria: Sitges

ALL CREMAT I LA PALMERA

Publicat el per
Respon

ALL CREMAT…

De tant en tant haig de fer algun àpat d’amics – (de fet, ara recompto els que els dec un o més àpats: paraula que compliré.)  Sóc dona de poca imaginació i més aviat depenent de la relació entre cuina i calendari. Si és entre Carnaval i Pasqua recorro al xató. Si no fa calor, arròs de Sitges. Un recurs sovintejat és una cassola de peix – rap, cloïsses amb picada d’all, julivert i ametlles. Quan hi ha canalla, pasta amb algun farcit, un bon sofregit de ceba i tomàtec i ben gratinat tot, que faci crec-crec. Si cal menjar lleuger perquè fa calor, sopa de meló en estat pur, i algun peix a la planxa de segon. El meu repertori és més aviat curt, tot és cuina casolana i producte de mercat: de la parada als fogons. Més d’una vegada, tot fent cua, m’he aturat escoltant les explicacions dels que semblen més destres: – i això, com ho fa? I sempre surten dues o tres variants noves per a mi i més que provades pels que ho expliquen. La veritat és que hi disfruto. El secret rau en producte fresc i bo, siguin espigalls o peix de roca. Si el producte és bo el plat sempre és un èxit.

Avui ho comentàvem en un dinar d’amics. Sempre fa bo de descobrir algú altre, algú que encara no coneixes gaire i que l’atzar et porta a taula, que comparteix els teus principis – això del bon producte, de disfrutar anat al mercat a veure què hi ha, posar-te una bona estona a la cuina a veure què en surt i compartir-ho amb qui aquell dia s’asseu amb tu a taula. L’excusa ha estat un all cremat.

Sembla mentida, però és un plat que sempre se m’havia resistit: que si l’encertaré cremant els alls, que si amb patates o sense, que si hi afegeixo vi a la picada o no. No l’havia abordat mai i avui m’he decidit. Tenia el rap fresc del mercat d’ahir per cuinar avui; tenia els tomàtecs madurs al punt, un bon ram de julivert que feia goig, una cabeça d’alls nova de trinca i ganes de provar. De manera que, sense dubtar-ne més, he anat a buscar el meu manual de cuina sitgetana, que és El gust d’abans, d’en Joan Manuel Jimeno, amb dibuixos de la Carmen Pons. El llibre ja té dies, perquè és del 2006, i ofereix un aspecte que deixa fora de dubte l’haver estat profusament utilitzat a la cuina. I té la gràcia, entre altres virtuts, de presentar els plats amb un enunciat sincerament casolà, cosa que els atorga valor afegit.

“Rap a l’all cremat, al meu aire. Plat sitgetà al cent per cent.” Com que alguns dels amics convidats eren forasters els he anunciat el menú amb el mateix títol. He seguit fidelment la recepta amb dues excepcions: he suprimit el pebrot i el got de vi blanc. Llevat d’aquests dos petits detalls, la resta ha estat elaborat  seguint fidelment les indicacions, fil per randa, en el mateix ordre narratiu de la recepta. Ara ja sé que el puc incorporar a la meva limitada oferta, amb la garantia que, com diu al final de la recepta d’en Jimeno, de pa segur que se n’hi sucarà. El que no haig d’oblidar és d’enviar-la als meus amics, tal com m’hi he compromès. És el que té de fer cas als mestres… 

PALMERA

 

Palmera nova

Gairebé sense voler ni sense pensar-hi m’he trobat a la plaça de l’Ajuntament en el moment que plantaven la palmera nova. Després d’uns mesos de veure aquella carcassa buida, havia arribat el moment que, segons els experts, calia plantar la substituta de la palmera torta. Aquesta és nova de trinca, fa vuit metres d’alçada, ve de les Canàries i és una palmera mascle, cosa que garanteix que serà víctima de la plaga del morrut.

La palmera torta va arribar a ser una icona de l’escailain de Sitges durant dècades. A cada llevantada feia patir de tant com cimbrejava i tothom es demanava cap a quin cantó es decantaria el dia que fes figa. Aquest dia va arribar quan ja havia compert els cent vuit anys  i la caiguda va causar alguns desperfectes, poca cosa si es pensa en tot el que hauria pogut passar. Sé de gent que va guardar-ne un tros de soca com a record.

Ara tenim una palmera nova que creixerà al compàs de la vida dels sitgetans d’avui i que amb els anys, arribarà a ser tan torta com l’altra perquè el llevant ja s’ocuparà de posar-la a joc. Nosaltres ens ho mirarem amb l’esperança que encara li queden molts dies per complir el segle i molts metres per enlairar-se.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 d'agost de 2016

 

 

EL VERMUT DELS POETES

Publicat el per
1

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.

 

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

Publicat el per
2

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

ABRIL RIALLER…

Publicat el per
Respon

IMG_4881

ABRIL RIALLER…

Des de ja fa un any la placa que recorda el mestre Jordi Pañella llueix a la paret de la casa on va viure recordant la cinquantena d’anys que va dirigir les Caramelles Sitgetanes, entre 1943 i 1988.  

115

El mestre Pañella, als anys quaranta.

La Colla havia portat altres noms, com l’Schola Cantorum o les Caramelles del Patronat i enguany, que en compleix setanta-cinc, està essent objecte d’una exposició tan interessant com entranyable a Miramar, organitzada per la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes. La Regidora de Cultura s’ha referit a les Caramelles com “un dels pilars de la nostra cultura popular que s’ha transmès de generació en generació”. L’exposició, que porta com a títol Clavells, amics i records n’és tot un compendi.

image002

            La mostra conté, entre altres coses, les partitures originals dels mestres que han escrit música per a les Caramelles Sitgetanes. Quan el cap de colla en va demanar una a la família del mestre Pañella, la filla segona del mestre va tenir l’encert de lliurar-n’hi una de doblement significativa. És la de l’americana “Abril rialler”, la lletra de la qual va ser escrita per Adela Virella, mare del mestre, l’any 1958.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Una de les fotografies més característiques del mestre Pañella, a l’exposició “Clavells, amics i records”.

            El mestre Pañella s’inspirava sovint en versos de poetes catalans com Josep M. de Sagarra o Joan Salvat-Papasseit. D’altres, en demanava a poetes amics, com Josep M. Soler i Soler,  Agustí Albors, David Jou, Lali Vergés o Toni Pañella, cosina seva. De vegades la inspiració musical anava per davant; llavors  havia de recórrer a algú de confiança perquè li confegís una lletra que s’adaptés a la música que feia dies que ja anava sola; va ser així com en Tomàs Ribot i en Benet Centaure van entrar en la nòmina dels poetes musicats pel mestre.

            El cas d’Abril rialler va ser diferent. La senyora Adela havia escrit un poema per al sant del seu fill tal dia com el de Sant Jordi de 1958 que començava: “Abril rialler / de cantics de joia / d’amor missatger. / Dissabte de Glòria.” Sant Jordi, la Marededéu de Montserrat i les Caramelles eren les tres fites d’un mes que deixava la crueltat prescrita per T. S. Eliot per a esdevenir un esclat de llum i una esplendorosa florida de primavera. Al mestre Pañella li va agradar molt, el poema. Però les estrofes no li quadraven amb la música d’americana, vals o sardana, que eren les tonades tradicionals de les caramelles. Amb tot,  va posar les mans al piano i va encetar la primera tonada a ritme d’americana amb la primera i la segona estrofa. Després la música anava brollant i com que ja no lligava amb la versificació, la senyora Adela va refer bona part del poema per convertir-lo en l’americana, que fa així:

 

Abril rialler

de cantics  de joia

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

Inicia l’esclat

d’estols de roselles,

maragda del blat

les fa més vermelles.

Pruneres en flor

el sol acarícia;

a estiu i tardor

el fruit és delícia.

L’amor a la primavera de la vida

bé floreix,

també fruita a l’estiuada, dona aimia,

no es marceix.

La primavera i l’amor

al teu cor volen entrada;

el neguit d’estimar

el desconeixes encara.

Si saps veure el blau

del cel en clar dia;

si admires, del mar

la calma i la ira,

les flors i l’ocell

que al niu dóna vida

és que l’amor sents

que sols al cor nia.

La terra triomfant eleva

de les flors el seu perfum.

Nostres cants també s’enlairen

des del cor fins cel amunt.

També el mar, en so de festa

murmureja mil cançons,

gràcil l’ona braçaleja

en un vaivé d’il·lusions.

Abril rialler

de càntics de joia,

d’amor missatger

dissabte de Glòria.

La senyora Adela i el seu marit Isidro, la muller del mestre Pañella i les dues filles grans – les petites encara no hi eren -, i el seu germà Isidret anaven escoltant com el piano de la planta baixa del carrer Major número 2 (on vivia llavors tota la família) anava desgranant unes notes clares, de rotunda plenitud melòdica. 

I aquella nit de Pasqua van ressonar a la plaça de l’Ajuntament amb l’acompanyament de veus i música, fins que es van anar estenent pels carrers de la Vila. Però qui escriu es queda amb les primeres notes, les del piano de casa, al menjador de les rajoles blaves i la senyora Adela que les anava taral·lejant, satisfeta i il·lusionada.després tornaren a cobrar vida en diverses ocasions perquè, per sort, la música del mestre Pañella compta amb la fidel estimació de les Caramelles Sitgetanes, dels seus cantaires, músics, director i amics. Segons com, la vida està formada per cercles. Sense l’exposició dels Clavells, amics i records potser aquesta petita història hauria quedat per explicar.  Abril rialler…

 cartell-exposicio-caramelles-sitgetanes-75-anys

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.III.2015

L’exposició LOGICOFOBISTES, o la recuperació del darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana

Publicat el per
Respon

logicofobistes

Amb l’exposició LOGICOFOBISTES, vuitanta anys després de la primera mostra i  manifest del grup encapçalat pel crític d’art sitgetà M. A. Cassanyes i pel poeta i pintor lleidetà Manuel Viola Gamón, l’historiador de l’art i comissari de l’exposició Josep Miquel Garcia recupera el darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana, el surrealisme de la segona generació dels anys trenta. 

La mostra s’inaugura a la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, on restarà fins el proper mes d’agost, i inciarà la itinerància per altres museus del país, entre els quals, els Museus de Sitges el 2017. A Sitges es dedicarà especial atenció a M. A. Cassanyes, al pintor i dramatur Artur Carbonell i a l’escultor Jaume Sans. 

El Logicofobisme es desenvolupa a partir del nucli avanguardista inicial de la revista sitgetana L’Amic de les Arts (1926-1929) que, un cop ha vist el darrer número i s’ha dispersat el grup alguns dels seus membres, com Cassanyes, i joves artistes emergents com Artur Carbonell es retroben a Barcelona amb altres artistes, crítics d’art i intel·lectuals, entre els que destaquen el denominat Grup de Lleida – Leandre Cristòfol, Manuel Garcia Lamolla o Viola Gamón – que, a l’entorn de l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) constitueixen un grup local de surrealisme, que es dóna a conèixer el mes de maig de 1936 a la sala d’exposicions de la desapareguda Llibreria Catalonia. El 1988 es va celebrar l’exposició Surrealisme a Catalunya. De L’Amic de les Arts al Logicofobisme (1924-1936), on es tracten diversos aspectes sobre aquest període artístic i els seus principals protagonistes. El Logicofobisme clou el gran moment de les avantguardes dels anys trenta. 

Per a una informació més àmplia, vegi’s l’article de La Vanguardia (24.II.2016) de Josep Massot i Pau Echauz, “La tornada dels surrealistes catalans“, i l’article  “Exposició Logicofobistes 1936. El surrealisme com a revolució de l’esperit” juntament amb la informació apareguda a El Vendrell.net (16.II.2016). 

img_mtaberner_20160217-221107_imagenes_lv_otras_fuentes_remediosv-violencia2-U302290103396vQB-U302290797386tZD-288x355@LaVanguardia-CAS_CAT