Terramar, la urbanització que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, compleix el seu centenari el 1919. Aquest és un primer article que vaig publicar a la revista La Xermada (núm. 51, tardor 2018- hivern 2019) a manera d’introducció. Aquest és un primer tast.
Aquí us deixo l’enllaç de l’article “Terramar: urbanisme i turisme” http://www.laxermada.com/?p=1077,
Aquest és el darrer llibre que he escrit: un petit format, una guia atípica del que va ser i del que ens queda de Maricel: un magnífic conjunt arquitectònic i artístic i un ampli complex dedicat al patrimoni i a la cultura. Té seixanta-dues pàgines de text totalment documentat, actualitzant la història i l’evolució de Maricel, il·lustrada amb noranta-set fotografies, totes elles amb la seva respectiva explicació i crèdits.
La guia ha estat ideada per acompanyar la visita guiada que, entre el novembre d’enguany i el 24 de febrer de 2019 – el mateix temps que l’exposició del Centenari de Maricel 1918-2018- es programa des dels Museus de Sitges per passejar pel tot Maricel, i es regala als participants a la visita guiada. S’edita en els tres idiomes de treball dels museus sitgetans: català, castellà i anglès.
Ha estat un interessant exercici, m’ha encantat enfrontar-me a un itinerari tan intens i tan complex. Alhora, ha estat també un treball d’avançada del Llibre de Maricel, una obra de gran complexitat elaborada en equip que es presentarà a la cloenda de l’exposició.
Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots.
L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable.
En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses.
Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018
L’HOME QUE VA RETRATAR TOT SITGES
Joan Iriarte, in memoriam
Una vegada que vaig presentar una exposició de fotografies de Joan Iriarte al Mercat Vell – quan el Mercat Vell era una sala polivalent i no un bar de façana com avui – el vaig situar al seu escenari preferit, com era el cafè Florian de Venècia. N’havíem parlat molt; ell era del Florian i jo del Quadri, sense que la passió liberal anglosaxona o l’habsbúrgica ens dominés a l’un i a l’altre; era cosa de costums adquirits. Venècia era, per moltes raons, un dels seus escenaris preferits, potser el més estimat de tots. Però això no obstava que, lluny de les màscares i de la gernació que envaeix la ciutat més amenaçada del món per les riuades de turistes, Joan Iriarte trobés un altre dels seus recers a la vora dels artistes.
Dins i fora dels tallers, als seus escenaris i paisatges o a peu d’obra, Iriarte compta amb una notable iconografia on l’ull de la seva càmera en blanc i negre va retratar Emília Xargay, Marcel Martí, Joan Mora, Xavier Corberó, Maria Assumpció Raventós, Angeles Santos, els artistes de les monografies publicades per l’editorial Àmbit els anys vuitanta i, sobretot, el seu gran amic Josep M. Subirachs. Iriarte ha estat el gran cronista fotogràfic del pas de Subirachs per la Sagrada Família, un trajecte que va durar més de vint anys. Vaig tenir el privilegi de presentar Subirachs a la Sagrada Família (1998) l’any següent, al Palau de Maricel i aquell vespre va ser un important esdeveniment per a mi perquè, entre altres coses, va ser l’inici d’una bella amistat – com diu el final de ‘Casablanca’ amb Josep M. Subirachs . Llavors Iriarte ja feia temps que estava instal·lat a Sitges, des de 1993, i ja havíem parlat de Venècia i del Florian.
La Vila va i la seva gent van esdevenir l’altre gran escenari del fotògraf. Alternava la passió de viatger amb les estades on preparava la següent expedició i, alhora, anava treballant en els projectes que sorgien i continuant la crònica de l’aventura artística de Josep M. Subirachs a la façana de la Passió de la catedral de Gaudí. Llum de Sitges(2004) i Sitges en blau(2006), amb poemes de David Jou, i Sitges d’ahir i per sempre, amb text de Lluís Permanyer (2007) són algunes de les publicacions que va portar a terme. Però els dos llibres que han passat a ser el gran retrat col·lectiu del sitgetans del tomb de segle són Retrats i entorn de Sitges: centenars d’ulls miren a la càmera de Joan Iriarte (2004), i Retrats i entorns de Sitges II: noves mirades a la càmera de Joan Iriarte,publicats per l’Ajuntament de Sitges, amb introducció i textos d’Isabel Coll. Van ser obres de llarga i esperada gestació compensada per l’èxit editorial i el reconeixement popular que van assolir.
La vida de Sitges i dels sitgetans batega en aquest extens retaule d’individualitats que es mostren en el seu medi, accentuant el caràcter de cadascú en l’espai i aparat escenogràfic que li escau, en acurada preparació. Perquè durant llarg temps Iriarte anava observant, coneixent, mirant, pensant com ens veia a tots plegats i com ens volia mostrar, deixar-nos exposats a la mirada aliena i a qualsevol esguard per mitjà de la seva voluntat expressiva. Finalment la nostra imatge es deu al clic del fotògraf, el definitiu, el que ens deixarà enclavats en un temps i un espai que van esdevenir nostres. Recordo el dia que em va retratar. – I què em poso? – De negre, em va respondre. Va triar les columnes del porxo del Racó de la Calma i m’hi va deixar enclavada per sempre. Passades gairebé dues dècades em reconec en el moment, en la conversa, en la càlida claror d’aquell migdia de juny.
Joan Iriarte em va retratar el mes de juny de 2001, al Racó de la Calma. Aquest és un fragment de la fotografia.
Aquests dies he passat estones fullejant els llibres de l’Iriarte i confesso que han acabat essent un exercici de nostàlgia. Els que ens hem quedat ens ha passat el temps com una remor de bosc que, en les imatges, ens mostra la tendresa i la benignitat de la mirada de l’artista. I m’ha entristit per un moment pensar que molts dels que va triar com a protagonistes ja no són entre nosaltres. Però m’agrada pensar que ara ell ja els fa companyia, i segur que l’ha emprès de nou amb la càmera per deixar constància de la immortalitat en blanc i negre.
Publicat a “El Marges Llarg”, L’Eco de Sitges, 3 d’agost 2018
PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.
“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme” Joaquim Torres-Garcia (1919)
Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.
La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions.
Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)
Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.
Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges
QUADERN DE TERRAMAR 