També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.
Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma.
El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí
Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era, el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut.
Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)
Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…
El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)
La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…
Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)
D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019
Costa expressar la intensitat d’alguns moments però la veritat és que avui, que és un dia tan especial, em sento feliç i en pau. Tanco una etapa i se n’obre una altra, i tot ha estat bo. Vaig començar treballant a Sitges, a l’Arxiu, i tanco la vida profesional al sector públic als Museus de Sitges. Qui m’ho havia de dir… I són els cercles, amb les seves onades expansives i els epicentres, on em retrobo: amb mi, amb la relació amb els altres, i en la meva avui acompanyada solitud.
Rellegeixo, i copio, el poema de Joan Vinyoli on visc enmig dels cercles fins a l’infinit
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou -,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
Esperava amb moltes ganes l’exposició de fotografia de Joaquim Gomis (1902-1991). D’un home del seu temps nascut amb el segle del que es va acomiadar quan aquest tocava a la fi. Un home, per tant, que va viure i veure tots els canvis, guerres, convulsions, derrotes i esperances de la seva generació havent pres partit per la cultura de la modernitat i per l’entusiasme vers els seus amics artistes. El títol de la mostra és un missatge de complicitat relativista i un punt sorneguer enfront de les temptacions de la transcendència i de la fama, cosa que diu molt a favor del personatge: “No em desagrada però no ho ambiciono”. Que, de fet, volia dir que el deixessin fer tranquil la seva feina i seguir els exercicis d’objectivació de la realitat, des de la panoràmica fins els detalls, tan seductors, tan concentrats i nuclears, de la fragmentació.
Joaquim Gomis, Passeig Marítim, 1940
Gomis passa del relat a la repetició de la seqüència i de la imatge a l’abstracció pura, a l’extrema depuració de l’objecte en la seva essència, del subjecte en la seva realitat. Sempre original en el sentit que un artista té, i sent, una personal percepció del que en diem realitat – i què és, la realitat? Per al fotògraf és el grau de percepció i de tria del que veu i, un cop vist, del que mira. El llarg mur del Baluard de Santa Caterina que figura al cartell de l’exposició atreu perquè, per més que es tracti d’un paisatge conegut pel públic sitgetà – aquest primer cercle a qui va adreçada la mostra que dissabte passat es va inaugurar al Centre Cultural Miramar – , mostra un doble trajecte que s’adreça vers l’infinit i es clou en un punt de fuga on la presència de l’ésser humà ni tant sols fa nosa. Gomis ens mostra la nuesa d’un passatge/paisatge que podem identificar en tota la seva intensitat, depurat al màxim: la paret de l’església parroquial s’insinua a manera de límit prescidint de l’anècdota. Paisatge? el que es pot percebre a l’abast de la mirada i del pensament.
Joaquim Gomis, Terramar, 1940
Per això podem parlar, i pensar, en el doble alliberament de la mirada que el fotògraf ens proposa. La de la tria i la de la depuració. La de la visió àmplia i la de la mirada interior que és el pensament. L’obra de Gomis, conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya dipositada pels seus hereus – bravo per ells, pel respecte vers el patrimoni familiar i per la confiança en les institucions públiques – i gestionada per la Fundació Joan Miró de Barcelona, comptabilitza 70.000 imatges que abasten la major part del seu segle. Ciutats, família, amics, paisatges i els artistes i amics més estimats com Joan Miró, Josep Lluís Sert, Joan Prats i d’altres. Junts van fundar l’ADLAN, els Amics De L’Art Nou els anys trenta, els de la Catalunya republicana, i van continuar advocant per la modernitat en temps difícils.
La tria que ha efectuat en Frederic Montornès d’entre tants materials ha estat, al seu torn, la d’un altre artista. Defensor convicte de la necessitat de l’art i del seu poder de transformació, Montornés ha reblat la visió de Gomis mostrant-lo en la seva més autèntica essència, sense trair-la ni decantar-la vers dos dels perills que segur que l’han assetjat: el de l’anècdota i el de la complaença.
Joaquim Gomis, Cementiri de Sitges, 1940
Per raons familiars Joaquim Gomis va estiuejar molts anys a Sitges i la temptació de l’anècdota complaent local era fàcil. La mostra, per contra, ens situa en una visió neta, depurada, sense concessions a persones ni paisatges coneguts. La imatge seqüencial en blanc i negre iniciada al Baluard de Santa Caterina ens mostra el paisatge del tal com érem sense nostàlgies, en la solitud de la seva bellesa intrínseca. Les escenes de platja mostren cossos i circumstàncies. Altres paisatges voregen indrets on Joan Miró es trobava amb la primera matèria de la inspiració. És una mostra per mirar i pensar, una crida a la contemplació i la reflexió on nosaltres, espectadors, no podem deixar de sentir-nos-hi situats i interpel·lats.
Gomis va exposar la seva obra en diverses ocasions acollida per la Fundació Maeght, pel MOMA a Nova York, per l’IVAM a València o per la mateixa Fundació Joan Miró de Barcelona. Els milers d’imatges que se’n conserven tenen un recorregut infinit. Però la concreció que Frederic Montornés ha triat per mostrar en el que és la seva primera exposició a Sitges – i, sí, que siguin moltes més! – constitueix una intensa síntesi on res no hi falta per comprendre i per disfrutar d’aquest doble alliberament que Gomis practicava de forma magistral introduint l’espectador a una objectivació multidimensional. Perquè veure i mirar, ell ho sabia, pertanyen a dues vides diferents.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de febrer de 2019
Era mitjans de 1938 i el del Comitè va entrar a casa de l’escultor. El va trobar al taller treballant amb una figura amb els braços alçats implorant: era fruit de la gran impressió que li havia causat el bombardeig de Barcelona aquell mes de març. La canalla de l’escultor rondava entre la curiositat i un cert temor: els del comitè eren els del comitè i no estaven de bromes. En canvi, quan trobaven el general Líster banyant-se a la mateixa platja on es banyaven ells els semblava més simpàtic. El del Comitè es va adreçar a l’escultor:
Volem una placa per a la plaça d’en Durruti. Que es vegi el seu retrat.
Molt bé, ja us la faré – l’escultor va respondre. Però no tinc marbre.
Per això no pateixi. Ja n’hi portarem.
Efectivament, al cap d’un parell d’hores va arribar amb tres o quatre peces de marbre procedents del combregador de la capella del Santíssim. L’església parroquial havia estat reconvertida en magatzem, i llevat de l’altar major i les imatges que se’n van fer estelles, la resta dels altars havien estat portats al soterrani de Maricel desmuntats, perquè eren obres d’art i patrimoni del poble. A més, en Jou, l’escultor, també va ajudar en Jaume Daví, el cap de la brigada municipal que es va dedicar a salvar les obres d’art que estaven en perill, a protegir alguns dels béns artístics de la Vila. Perquè en tota guerra i en tota revolució les coses no són del tot blanques o negres sinó que hi predomina una immensa gamma de clarobscurs.
En Jou va complir i la placa d’en Durruti va ser col·locada al Cap de la Vila, tocant al carrer de Sant Francesc. Em consta que l’Òleg, el xofer rus que treballava a l’hospital de sang de Terramar i la seva xicota, que hi feia d’infermera, eren allà aquell dia. El retrat d’en Durruti era de perfil i amb la gorra de pell a la russa, per identificar-lo més amb la revolució. L’escultor havia fet una bona feina i el del Comitè fins i tot el va felicitar.
La placa va durar poc temps. El diumenge vint-i-dos de gener de 1939 una divisió de les tropes dels facciosos manades pel general Yagüe va arribar a Sitges; venien de Vilanova i carretera amunt havien entrat pel carrer de Sant Francesc. L’arribada havia estat precedida dos dies abans d’un important bombardeig que havia afectat molts carrers i cases, així com la Casa del Polble, el Retiro, l’Hospital de Sant Joan i l’Asil de Sant Josep. La por de les bombes havia causat l’èxode de diverses famílies muntanyes endins, cap a les masies, amagats, buscant aixopluc. Mentrestant, l’Òleg, que havia vist una setmana abans l’evacuació dels nens refugiats a Can Vilella, la Casa-Escuela Pueblo de Cuba, es va trobar que la seva xicota havia desaparegut de sobte sense deixar-li cap pista. Se sentia perdut. Al gran saló de l’antic Hotel Terramar Palace reconvertit en hospital de sang, el contrast entre les grans aranyes de cristall i els llits dels malalts i moribunds era encara més punyent. En quedaven pocs, de ferits: els que ja no eren bons ni per ser traslladats. L’Òleg anava per les dependències com una ànima en pena. El rosegava la incertesa del seu propi destí. Parlava castellà i català però l’accent delatava la seva estrangeria. El seu físic era eslau, però si sospitaven la seva procedència segur que tindria problemes segons com bufés el vent dels guanyadors.
Sembla que és la única imatge del moment de la destrucción de la placa d’en Durruti, el 22 de gener de 1939.
Va abandonar l’hospital i es va instal·lar al garatge d’un xalet proper on hi havia un parell de cotxes i una moto de gran cilindrada, tot esgavellat; s’hi podria entretenir fent de mecànic fins… El migdia del diumenge vint-i-dos de gener anava rumiant passeig amunt fins el Cap de la Vila. Arribà al moment en què una dona amb un pal llarg a la mà tustava la placa d’en Durruti i un home amb un martell l’anava colpejant fins que la placa va caure feta miques. L’afany de l’home del martell el va impressionar perquè aquell sol gest congriava una absoluta voluntat d’aniquilació.
Se’n va entornar lentament passeig avall. El feien patir els ferits de l’Hospital més que el seu propi destí i durant un parell de dies hi va tornar. Fins que de la part dels guanyadors va arribar una infermera anglesa, freda i altiva, que es referia als malalts amb un menyspreu encara més feridor; li va fer tanta por que no hi va tornar més. Sol, al seu amagatall, pensava en tots els atzars que havia viscut, en la misèria de la guerra i el que s’endevinava per venir. Una cosa freda que va trobar a la butxaca el va fer pensar que aquell trosset de marbre tancava tres anys de la seva vida. Potser era millor portar-lo a casa de l’escultor, que almenys li quedés un petit testimoni de la placa d’en Durruti.
Postfaci: ha estat una manera d’explicar una història coneguda. L’única ficció és el del xofer rus. Ja se sap que la realitat sempre supera la ficció.
M’hi han ajudat les obres de David Jou i Andreu, Jordi Milà i Franco, Roland Sierra i Farreras i Ricard Conesa. Sense història no hi hauria memòria ni docuficció…
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25 de gener de 2019. Vuitanta anys més tard.
QUADERN DE TERRAMAR 