(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)
Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvolamb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.
Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic.
Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …
Vora el meu cor en blau hi ha pintat un quadrant que hi desentona. És l’altre jo que em devora a contratemps. ¿No em veus els ulls d’una tristesa fonda i un collaret que malda per somriure a desgrat dels meus llavis?
Mentrestant el teu cor jeu a l’ombra de les heures. El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.
També sóc ara el quadrant buit, i l’enyor que em sobreïx, per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.
I per més que la sina és vall a mida d’abraçades he perdut el Liebeslied al laberint dels dies, obscurament adversos.
De Exposició antològica (2009)
Liebeslied am Neumond (1939) és un quadre de Paul Klee que retrata una dona en blau amb el cor blau i que porta un collaret blau i el rostre trist d’incertesa. El quadrat verd al pit indica un cos estrany dins d’ella mateixa i a mi em va semblar que era el meu correlat quan vaig estar malalta de càncer. Recordo el poema que vaig escriure cada dia quatre de febrer i que vaig publicar per primera vegada al poemari Exposició antològica (2008). Aquí en un enllaç anterior Liebeslied amb Neumond, Quadern de Terramar 2009
Aquests dies que el vent i la mar s’ho emporten tot he pensat en el poema ‘ Il porto sepolto / El port soterrat’ (1916) del poeta italià Giuseppe Ungaretti i n’he fet una versió en català.
No sempre els poetes expliquen la geografia dels seus poemes. No els hi cal. En tenen prou creant una atmosfera que els permeti construir la versemblança del que evoquen. Quan els llegim podem percebre la voluntat expressiva i la versemblança del que escriuen. És una doble construcció, la dels poetes i la dels lectors. A propòsit de l’atorgament del Premio Cervantes 2019 al poeta i arquitecte Joan Margarit (1938) m’ha vingut a la memòria un dels primers llibres que li vaig llegir, Mar d’hivern, guanyador del Premi Carles Riba 1985. Feia pocs anys que Margarit havia passat a escriure en català després d’una notable producció en castellà i des de mitjans vuitanta ha esdevingut, juntament amb Miquel Martí Pol, un dels seus més notables amics, un dels poetes més reconeguts tant pels lectors com per la crítica. Partidari d’una poesia de comunicació directa i entenedora, sobre la supremacia de la qual s’ha expressat diverses vegades, Margarit ha construït una obra des d’un laberint interior on la cruïlla entre el jo poètic, els personatges que l’habiten i els escenaris que evoca basteixen una arquitectura sòlida i creixent al ritme de cada poemari. No sé si aquesta idea de la construcció poètica té a veure amb la professió de Margarit, que és un arquitecte especialista en càlcul d’estructures, però em sembla fins i tot lògic.
Mar d’hivern va ser escrit per primera vegada l’any setanta. El poeta ho revela al pròleg de l’edició de 1985: “L’hotel era en part defora d’un poble, al final d’un llarg passeig vora la platja…” Del primer moment em va semblar que era Sitges. Tot suggeria un paisatge tardor, com aquests dies: la suavitat del sol, la intensitat de la llum, els capvespres encesos, la platja solitària creuada pel vol dels darrers ocells, gavines a la sorra, les onades… tot el que habitualment veiem reconvertit en paisatge poètic pel do de la paraula. La Mar d’hivern del poeta és un dels seus passatges vitals on recrea el que viu – “Davant la platja de l’hivern / només tens la memòria i els ulls” – per a la salvació del record.
Són els XX els poemes i un “Epíleg” que incorporen Mar d’hivern i l’obra de Joan Margarit a la poètica dels paisatges de Sitges i, en concret, del paisatge de Terramar. Enguany que s’ha commemorat el centenari del que va ser la primera ciutat jardí de Catalunya bastida amb voluntat moderna i cosmopolita s’han recuperat diversos poemes noucentistes i avantguardistes que van fixar definitivament un paisatge literari. La novel·la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (2009, guanyador del Premi Ciutat de Palma de novel·la) hi va atorgar la visió des de la prosa lírica, realista i un punt nostàlgica en una tonalitat altament evocadora. Margarit havia escrit Mar d’hivern els anys vuitanta sense fer gaire explícita la ubicació del llibre, només una descripció vagament identificadora, sense noms propis. Al poeta no li calia. Fins que la publicació del poemari Càlcul d’estructures – de nou la idea de construcció…-, conté un poema que relliga dues imatges poètiques separades pel temps i per la mort. “Passant per davant del Terramar” és el nexe que uneix dues visions líriques d’un mateix paisatge. Tot passa ulls endins del poeta. A nosaltres només ens queda deixar-nos emocionar per la intensitat, ara explícita, amb que assaboreix la vida en totes les seves dimensions. Ja ens ho diu el poeta passant per davant del Terramar:
“Sitges, els anys seixanta: el vell hotel luxós
on vaig escriure el llibre Mar d’hivern.
Trenta anys després, quan faltava molt poc
perquè ella morís, vam ser-hi junts:
ja estava despintat, amb les baranes
fetes malbé pel mar, i la moqueta
gastada als llocs de pas.
Però la vidriera es mantenia
en les cambres, encara sumptuoses,
separant el saló del dormitori,
feta amb grans vidres dobles i glaçats,
i, apressades entre ells, espigues, flors.
En la meva memòria romanen
així aquells dies que vam viure junts.
Potser tornis amb ella al Terramar,
diu aquest mirall blau de l’horitzó.
Els vells no busquem pas la veritat.
Tota certesa no és res més
que una ferida inútil.”
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.XI.2019
Avui, divendres, dia cinc de juliol, és el dia de la benvinguda als poetes convidats a la tretzena Festa de la Poesia a Sitges. El que va començar com una aventura entusiasta en format d’homenatge a uns poetes que se’ls convidava a venir a la Vila continua essent una aventura entusiasta que s’ha encomanat a moltes més persones de les que en un principi érem, i forma part del calendari festiu sitgetà. A mi m’agrada perquè no és un fenomen de masses però sí de persones que estimen la literatura i troben en la poesia allò que els humans cerquen en les arts: emoció, refugi, coneixement, consol, benestar, plenitud.
I són moltes les persones que estan per aquesta comesa, per bé que de vegades no són tan visibles com altres esdeveniments que tenen Sitges com a escenari. En el cas de la poesia s’ha de dir que la Vila és més que un escenari tant per la importància que té la poesia en la història cultural passada i present i per les vivències poètiques de tota mena que s’han esdevingut. Començant pels Goigs del Vinyet (una de les primeres edicions és de 1726) que són un poema meravellós fins els i les poetes que ens són contemporanis. Com a ciutadania podem estar ben orgullosos de la tradició i la modernitat poètiques i de l’embranzida que la Festa de la Poesia ens aporta per tretzena vegada consecutiva.
He estat present en totes les edicions de la Festa des del seu inici llevat d’una, una de sola. Va ser la de 2009. Hi va faltar un dels poetes convidats, el mallorquí Sebastià Alzamora. Dos dies abans havia mort en Baltasar Porcel i el seu comiat se celebrava a la seva vila natal d’Andratx els dies de la festa. Jo era a Mallorca per seguir un curs de poesia i la notícia em va sorprendre a l’illa.
Primeres notes que vaig prendre el 2 de juliol, sobre Porcel, a Mallorca. Fot. Frèia Berg.
Del comiat que se li va dedicar guardo el record de les veles negres, com les d’un vaixell grec, que cobrien una part del pati del castell d’Andratx, la lectura de textos de la seva obra que van fer els seus familiars, les tonades del camp i el Cant de la Sibil·la. Després uns quants vam enfilar el camí del cementiri, jo amb Bartomeu Fiol i amb Sebastià Alzamora, que havia restat a Mallorca pel comiat a en Baltasar. El cementiri d’Andratx el recordo més aviat petit, de passadissos estrets i nínxols no gaire alts i també recordo la pena amb què em mirava com hi entrava el fèretre d’una de les personalitats literàries més rotundes del panorama literari català. Ho he recordat també aquest dies en què la premsa s’ha fet un cert ressò del desè aniversari de la mort de Porcel i he vist de nou aquelles veles negres voleiant sota un sol de justícia mentre una noia entonava el Cant de la Sibil·la.
Veles negre al castell d’Andratx, 3 de juliol 2009. Fot. Frèia Berg
Potser per això he tret de la prestatgeria un llibre que feia un temps que tenia ganes de recuperar, Mediterrània, onatges tumultuosos. Un llibre magmàtic on la prosa de Porcel enfila idees, històries, narracions i passions en cap ordre aparent perquè es tracta precisament d’això: d’un viatge interminable per aquesta mar antiga, per aquest bressol de civilitzacions i vides que s’ha succeït atapeïdament, tumultuosament, com a l’autor li agrada de dir, un llarg viatge literari circular on Mallorca i Andratx són lloc d’origen i partença, d’evocació i de retorn.
És un llibre on Porcel mostra fins a quin punt la fusió panteista entre l’ésser humà i la natura constitueixen un ideal de felicitat primitiva i tel·lúrica. On les estacions de l’any configuren el paisatge i els éssers, on els éssers i el bestiar comparteixen espais i costums Un llibre l’escriptura del qual també està estructurada en onatges que marquen l’anada i el retorn del seu autor. Porcel comença i acaba l’obra al seu entorn primitiu i atàvic de Sant Telm, terme rural d’Andratx acarat a la mar i a la Dragonera sentint-se una part dels seus, immortal en ells que ja formen part de l’eternitat. Hi pensava, també, fa deu anys, lluny de la Festa de la Poesia a Sitges, quan una vida havia acabat per guanyar l’eternitat amb tot el que restava escrit, també als onatges tumultuosos de la Mediterrània.
QUADERN DE TERRAMAR 