“… som només ulls buscant una sortida”, August Bover
Hem començat el tercer any de pandèmia amb una situació pitjor de la que deixàvem el darrer dia de l’any passat, que ja era prou dolenta. El virus va mutant i nosaltres estem a mercè de la ciència i de la prudència, dos factors altament necessaris a dia d’avui. Mai no hauria pensat el març del 2020 que n’hi havia per tant de temps. En bona part per desconeixement, per perplexitat davant d’una situació tan atípica com mai no havíem viscut; amb certa inconsciència davant del que era novetat semblava que havíem de travessar un túnel que al final ens descobriria un paisatge net i clar.
La realitat ha estat tota una altra. Ara sabem de què va una pandèmia de segle XXI i com juguen els diferents factors en lluita entre ells i contra el virus. La contraposició entre salut pública i economia ha estat i continua essent tan brutalment evident que només això és suficient per constatar la feblesa en la defensa, lamentable, del concepte de bé i salut públiques enfront dels interessos econòmics tant del sector públic com el privat. Valguin dos exemples propers: la proliferació indiscriminada de terrasses en qualsevol dels carrers de la Vila a desgrat de les dificultats de circulació dels vianants, o l’amuntegament de viatgers que utilitzen els serveis de Renfe o del metro de Barcelona. A l’altre plat de la balança hi ha uns serveis sanitaris desbordats de fa temps que lluiten contra el virus i contra una part de població insolidària i irresponsable. És cert que el nombre de persones vacunades creix, però no es pot negar la realitat dels nous quatre cents quaranta casos nous de covid a Sitges i els quatre-cents deu a Ribes que, segons el web de L’Eco de Sitges consultat fa una estona, ens recorden que estem al tercer any de la pandèmia. Aquesta és la realitat la primera setmana de gener de l’any dels tres aneguets.
El contagi, d’August Bover, és la visió lírica del món en temps de pandèmia
Per tot plegat he agraït a l’August Bover, poeta, escriptor, erudit i persona altament sensible als valors cívics i comunitaris, la tramesa d’un poemari d’actualitat i de circumstàncies. D’aquells que fan reflexionar tot i la seva aparent simplicitat, tant de l’edició com de la paraula. Es titula Contagi i va estar escrit durant la primavera de 2020 en els moments més crítics del primer confinament. És, com ell mateix m’escriu a la seva afectuosa endreça, “testimoni poètic d’un dels pitjors períodes que ens ha tocat viure” i una reflexió corprenedora de com la condició humana reacciona al davant d’un fet tan inexorable com tràgic que és una pandèmia. Les il·lustracions d’Alba Gàmiz reblen el caràcter d’íntima tendresa que el llibre desprèn.
El primer dels poemes que dóna títol al llibre constitueix una declaració de principis enfront del repte de la quarantena – “Fa temps que ens cal romandre rere els vidres…” – amb l’esperança que “deixar de fer pot dur la llibertat”. El poeta passa revista del record del paisatge conegut – “El mar, de lluny, és un record antic…” -, del somni “davant d’un mapa / per creure que podem tornar a volar”. Els poemes deixen constància de la vida quotidiana en temps de pandèmia, els nous costums a través de nous mitjans com “l’espai lliure / – rectangular- / d’una pantalla”; de la vida amb mascareta, comptant com passen els dies tots iguals, de la vivència d’una diada de Sant Jordi amb el drac que “ens ha deixat sense festa”, de l’enyor de les ciutats, de la intensitat de les mirades als ulls que cerquen sortides. La visió crítica del poeta deixa constància també d’ “unes medalles / i la xerrameca/ que omplen les pantalles”, les “absurdes ordres/ rere un mur de condecoracions”. I no hi manca la visió de la Vila a través de la Festa, quan “als balcons endomassats / i, badant-se a les façanes / totes les flors de paper” donen vida a un nou i diferent “Corpus sitgetà”.
El pròleg del doctor Antoni Trilla constitueix la millor presentació d’una obra com aquesta perquè, tal com ens recorda la saviesa del científic, el cos i l’esperit no són independents i perquè els poemes i les reflexions també curen. Per aquest motiu he triat el nou poemari d’August Bover per començar l’any desitjant-los el millor que podem aspirar a hores d’ara: salut i, malgrat les circumstàncies, tanta felicitat com sigui possible. La poesia ens hi ajuda, no en dubtin.
El va escriure entre el setembre i l’octubre de 1920 a les envistes de les vinyes i del paisatge que envoltava el Mas Zeró, una vista gairebé idíl·lica i un lloc de repòs per al cos i l’esperit. Trinitat Catasús (Sitges, 1886 -1940), professional de l’agronomia i home de cultura, aprofitava la tranquil·litat estiuenca per donar forma poètica al devessall d’idees i sentiments que administrava no sempre endreçadament però que finalment traduïa en un equilibri aparent el que en la seva mirada interior eren passions intenses. Vendimiari (1921), el tercer dels seus llibres, ha complert cent anys amb la mateixa contenció, la mateixa tensió entre bellesa, paisatge i temps intactes. Exhaurida la primera edició, com la resta de les obres del poeta, el 2008 va ser reeditat per Llibres de Terramar, amb motiu de l’exposició organitzada al Retiro amb motiu de la 2a Festa de la Poesia a Sitges.
A. Mas i Fondevila, Retrat del poeta Trinitat Catasús. Sitges, 1917. Museu de Maricel
Catasús és autor de cinc llibres de poemes publicats, quatre en vida i un cinquè pòstumament, Per un petó (2017). Deixà obra esparsa per diverses publicacions del país i un conjunt d’inèdits que han de veure la llum en una recopilació definitiva i, fins a un cert punt, sorprenent. Vista retrospectivament la seva obra poètica, iniciada els dies del postmodernisme s’identifica amb el decurs de la poesia catalana de la primera meitat del segle vint des de la plenitud del Noucentisme fins una deriva més existencial.
El primer poemari que va veure publicat, el 1915, va ser el regal de noces que li va oferir una agrupació diversa d’amics sitgetans que l’admiraven. Hi van aplegar el compendi atemporal del calendari sitgetà perque De l’hort i de la costa és, per damunt de tot, el llibre del gran imaginari poètic dels sitgetans. El contrast va arribar amb una avançada existencial i profundament introspectiva a Poemes del temps (1919). Robins de Magrana (1931) persisteix en el valor plàstic del paisatge mentre que es decanta per formats mètrics més lliures.
“Vendimiari” va ser l’obra que el va consagrar definitivament entre la plana major dels poetes noucentistes. “Poeta de setembre”, com el va qualificar el poeta i crític Tomàs Garcés, va configurar un llibre unitari, compacte, extremadament depurat. El temps i el paisatge formen una unitat harmònica, sense escletxes; s’hi recrea el pas dels dies de setembre establint el paral·lelisme de l’acció temporal en l’home a través del seu cicle vital inscrit en un ordre tant harmònic com indefugible. El contrapunt d’humanització es mostra en un deix de malenconia en el regust de la contemplació i d’enyor per la impossibilitat de fixar els instants de plenitud. La invocació a la claredat i a la llum, una constant que caracteritza i individualitza la poesia de Catasús, és contrapunt i element d’equilibri entre la mirada exterior i interior del poeta.
Del flanc del pur Setembre, joiosament rajares,
oh llibre beatíssim que em fuges tot trement!
Tens la monotonia d’aquelles hores clares
i un xic la fador crua d’un viure massa lent.
Exhales una aroma banal, de ruralia.
Cantant amb veu pretèrita, te’n vas tot sol i nu…
Tal volta això mant crític de gran sabiduria,
amb coses més acerbes dirà, parlant de tu.
Com que serà admirable i jo amo les belles
doctrines que professen els homes de talent,
reclòs dins mon silenci prenyat de meravelles,
acolliré benigne son mot d’ensenyament.
Però jo sóc un pobre poeta, i no altra cosa,
que mentre cullo els versos que sonen en mon pit
de tot l’altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit.
Valgui de mostra i esquer un dels poemes més característics com és el “Proemi” que inicia el llibre, i que, com a tal, conté l’essència del poemari sencer: una finestra oberta a l’infinit que la poesia desvetlla.
Maria Dolors Pujadas (1918-2021) , la veu poètica de tota una vida
QUE TOT SIGUI BELL
Treu la pols d’aquells moments,
de tant sanys que t’han deixat records
que el temps no esborra. Treu-ne la pols,
que lluï altra vegada aquell color
tan bell, dins del teu pensament,
quan encara el teu amor enyora.
No ha envellit res,
ha passat sí, unes muntanyes
plenes d’hores
i els arbres han crescut plens de gerdor
i han arrelat molt a prop nostre.
Treu-ne la pols, que lluï altra vegada
aquell color tan bell,
que res no mor, només reposa.
Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.
No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.
Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:
“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”
Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.
RECORD
He mirat passar les hores lentes,
el cel variar de clarors, a poc a poc.
He vist volades de diferent plomatge
i verdors enceses sota el raig del sol.
La vida, ni jo ho sospitava,
m’ha donat de tot,
m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares
i, allargant-me els anys,
amb abundor de records.
He criat tres fills, he escrit un llibre,
he plantat tres arbres a prop del vell mas.
He sentit l’afany de viure, de riure
i tantes vegades he acabat plorant!
Ara, amb solitud d’hores ben senzilles,
el pas del meu temps espolsa ferides
i escric mots que em dicta la veu del passat.
A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.
Article publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.07.2021
El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa.
Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure.
La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló.
La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.
L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.
Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca(1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.
La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,
QUADERN DE TERRAMAR 