Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.

Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta. 

Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”. 

És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en  objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb  el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales…  ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya,  el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019