Formo part d’una generació que hem viscut la transformació del Sitges d’arrels agrícoles i rurals al de la muralla de ciment en format de blocs de pisos i de cases implantat en tot el territori urbà edificable amb un respecte més que deficient vers el patrimoni urbanístic i paisatgístic. Del Sitges on hi havia vinyes de rendiment més aviat migrat, que partir dels anys setanta van ser objecte d’un canvi de qualificació urbanística que ha transformat irremissiblement una vila d’entorn verd; un verd més aviat pobre, però amb alguns arbres autòctons com les oliveres, figueres i pins que havien crescut gairebé per generació natural i uns camins de terra destinats, ja es deia, a esdevenir vies de comunicació asfaltades i ampliades. D’un Sitges que anava veient l’abandonament de les masies del terme i el seu progressiu esfondrament, bé devorades pel temps o per les pedreres; la dels orígens dels meus ancestres Panyella, Les Àligues, n’és un exemple per partida doble.
Tot aquest passat que a principis dels anys seixanta era present però en vies d’extinció i liquidació irreparables és el llegat i el relat que ha arribat al Sitges d’avui i que no tothom està disposat a assumir. La vertiginosa carrera d’edificacions de la zona de La Plana i de Can Pei continuarà amb la construcció de desenes de pisos estesos cap a la carretera, des del Vinyet fins la Riera Xica, sense que s’hagi plantejat a conveniència de regular el creixement del ciment especulatiu. Ni tant sols s’ha parlat de moratòria. La voracitat de l’especulació urbana no només no té aturador sinó que gaudeix de complicitats socioeconòmiques i d’un ajuntament que no té cap interès, pel que sembla, en posar en pràctica la sostenibilitat que sovint predica.
Aquesta llarga introducció serveix per determinar les coordenades d’on som i del futur que ens espera com a poble en el doble sentit social i físic. Però també per parlar d’elements de contrast que mereixen ser destacats. Aquest és el cas de la Malvasia Power, un eslògan que ha fet fortuna fins el punt d’esdevenir un dels programes de més èxit del Centre d’Interpretació de la Malvasia (CIM) i, per extensió, una expressió de la que ens servim per parlar de la importància de la Malvasia de Sitges, l’extensió del seu conreu al Garraf i al Penedès, l’èxit que està obtenint en diversos àmbits públics i privats, la impagable col·laboració al seu favor per part del Gremi d’Hostaleria i el compromís, aquí sí, de l’Ajuntament de Sitges. La Malvasia Power es concreta ara i aquí en la celebració de la Setmana de la Malvasia, que és més que una setmana perquè s’estén del 10 al 28 de novembre, ampliant programació i agrupant una important diversitat d’agents gastronòmics, hotelers, enològics, econòmics, comercials, pedagògics i culturals de Sitges i del Penedès – Garraf inclòs, com tothom sap.
També la Malvasia de Sitges ha passat per anys de precarietat i ha vist la seva existència amenaçada en terra pròpia fins a l’extrem. I, no obstant això, gràcies al fet que hi van haver un seguit de persones que hi van creure, actualment és una varietat en expansió al Penedès, on hi ha 100ha. plantades i on s’espera que en cinc anys s’arribi a les 300. Hi va creure en primer lloc Manuel Llopis de Casades quan el 1935 va llegar en testament la seva casa pairal (actual Museu Romàntic) a la Generalitat i les vinyes de la seva propietat a l’Hospital de Sant Joan, amb la condició que cada anys es portessin sis ampolles de malvasia als seus marmessors com a signe de continuïtat del conreu. Hi va creure el pèrit agrícola Antoni Amirall i Andreu, que va mantenir les vinyes de l’Hospital enfront de l’especulació urbana dels darrers quaranta anys; les persones que van contribuir a una nova posada en valor enològic, cultural i patrimonial de la Malvasia de Sitges fos des de l’hostaleria – com Josep M. Matas o Valentí Mongay – o des de la història i el patrimoni com Roland Sierra, així com els successius equips de la Fundació de l’Hospital de Sant Joan Baptista des de la creació del CIM.
Per tot plegat crec que l’eslògan de Malvasia Power és adient pel que significa de voluntat de pervivència i arrelament de la Malvasia de Sitges en aquest segle XXI. Hi ha moltes altres lectures perquè, com tot el que té història i trajectòria, i la Malvasia de Sitges en té i molta, en cada època cal interpretar i difondre-les perquè continuï creixent i aprofiundint en el potencial de l’arrelament. Per això la Malvasia Power és més que un eslògan que cal viure i experimentar. No se la perdin…
El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.
Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record: “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.
Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.
Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:
“A dalt, d’un or trist o molt pur empal·lidit i caute, regnava sempre el Sol, inapel·lable. A baix, entretant, uns éssers neguitosos, d’insomni i ombra fets, maldaven dies i nits irats als seus esbarjos, tendres fins en els crims... Nosaltres, no res enteníem, però quan en aquell jardí dels avis, veiem, de Portbou estant, com al cel s’encenien els llums de cap al tard.”
Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.
Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.”
El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.
Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.
“Un àngel posa avui, visible sota el vel, una mica de tast d’infantesa i de cel al que dormi en el cor, en la plata, en la gerra. Els núvols passen baixos, amb entremig de blau; de sota els arbres puja, brandant, boira suau; es mesclen els alens del cel i de la terra.”
El retorn a Josep Carner per aquestes dates de Nadal em porta a rellegir i assaborir les seves nadales. En tant que gènere focalitzat en la temàtica de Nadal i tot el seu sistema de referències – àngels, paisatge, suro, desembre, fred, flama, molsa, neu, estels, pastors, infantesa… – Carner és ric en tots els seus vessants i matisos. Des de la “Nova cançó del Desembre congelat”, fins el conegut “Rústec villancet” que, amb música de Lluís M. Millet, és una de les tonades més conegudes gràcies a la interpretació de l’Orfeó Català. Carner va escriure nadales enmig de les circumstàncies personals i col·lectives més diverses amb les tonalitats i registres que en cada moment li foren més suggerents: cançons, cants, balades – “Balada de Nadal per canta-la els pirates de la mar” – o el “Nadal 1943 al tròpic”. Dins del seu vagareig pel pas de l’any – el pas del temps és una modalitat de guia per llegir la poesia de Josep Carner – els mesos en general, i el desembre en aquest cas concret, són parades i estances per a la construcció del poema. El temps, més que el paisatge, determina un inici de configuració; la paraula poètica el construeix.
Els versos que encapçalen l’article pertanyen al poema “Desembre pairal”. Com en d’altres dels que va escriure, el rerefons paisatgístic remet al del pessebre en el qual els àngels hi tenen una presència predominant per tal com fan d’enllaç entre la condició terrenal i la divina, missatgers i emissaris, guies que amb la complicitat dels estels condueixen pastors i reis a la Cova. En aquest poema l’àngel fa d’enllaç entre el cel i la terra. Un cel blau de pessebre que sorgeix d’entre les branques que figuren ser arbres i que el poeta evoca, des de l’imaginari, entre la boira i la llum, en la sentor de l’hivern.
Des de la lleialtat carneriana no puc deixar d’evocar avui un altre poema, en aquest cas d’un poeta amic i admirador que, inicialment darrera les seves passes al llarg del calendari i del pas de l’any, va construir un llenguatge poètic directament deutor i fortament entroncat amb el paisatge de Sitges, com és el poeta Trinitat Catasús (1887-1940). Tres anys més jove que Carner forma part de la primera generació del noucentisme, per bé que Catasús s’inicia a la poesia postmodernista amb una clara aposta estètica dins del noucentisme literari; d’aquí la influència de Josep Carner. El poema “Desembre”, integrat al recull del seu primer poemari, De l’hort i de la costa (1915), evoca alhora temps i paisatge des de la visió del pessebre:
Visió de ramades damunt del pujol; rondalles contades a posta de sol. Any que va morint d’una mort molt dolça; gebrades, cobrint el verd de la molsa.
Nadal és temps de pessebres i res més adient aquests dies que l’homenatge al mestre pessebrista Josep Aleacar esdevingut recentment a la Plaça dels Artistes. La seva trajectòria i dedicació han estat reconegudes com un exemple de creativitat artística i com un exemple de la voluntat de continuar i transmetre una tradició que perdura en els nostres dies i es projecta vers el futur. Ell, juntament amb el recordat Arcadi Amorós i el Grup Pessebrista de Sitges, mereixen tot el reconeixement i el recolzament per aquesta tasca entranyable i tan aparentment senzilla com la creació del petit univers que són els pessebres i tan arrelada en les diverses modalitats de països, tradicions i cultures.
Acabo aquest Marge Llarg desitjant el millor Nadal que puguem passar en les presents circumstàncies, tan difícils. Que, almenys, àngels, estels, nadales, cançons i pessebres ens el facin una mica més dolç.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 desembre 2020
Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.
Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.
Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors. Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial.
Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta.
Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020
QUADERN DE TERRAMAR 