CIUTATS DESERTES

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

“PER L’ART I PER LA PÀTRIA”

Ramon Casas, Retrat d'Enric Morera. MNAC, Barcelona

Ramon Casas, Retrat d’Enric Morera. MNAC, Barcelona

Cada dia som més i amb més fe i més ben armats per combatre per l’art i per la pàtria. Ja saps que l’Art és la nostra pàtria gran i Catalunya la nostra pàtria petita. Petita ara però que en idea la concebim tan gran com l’altra quan a ella li entregui tota l’ànima. Ja ho veus, ja somiem, però somiem coses grans, belles, què millor que això!

Ho escrivia un entusiasta Enric Morera als seus trenta anys al seu gran amic – li deia germà- Isaac Albéniz. Era en un moment àlgid del Modernisme, un juny càlid de 1895, quan el jove compositor anava desgranant els seus projectes i somnis a un interlocutor que el podria comprendre com pocs. Albéniz podia amidar el grau d’entusiasme de Morera, el seu compromís i el seu geni enfront de la gran tasca de modernitzar la música del país fos per la influència rebuda i assimilada de la més avançada música del Nord o per la recopilació i harmonització que portava a terme de la música popular catalana.

IMG_7991

En aquells moments les composicions musicals d’Enric Morera eren ja d’una ambició suprema. Ell, que havia començat a saber de solfa i d’instruments en una llunyana Argentina on la seva família s’hi havia traslladat quan ell encara anava amb bolquers, havia iniciat l’aventura de la composició, la pedagogia i la interpretació amb vocació, voluntat i ofici. Les memòries que va publicar el 1936 amb el títol de Moments viscuts mostren uns passatges inoblidables, gairebé exòtics, en els que el protagonista explica les seves aventures a l’Argentina; una imatge d’en Morera que s’adiu poc, o gens, amb el retrat que li va fer Rusiñol dirigint la coral de la Catalunya Nova (1897). Però era el mateix, efectivament: el jove que desafiava els seus professors i l’home que s’havia proposat posar al dia l’obra regeneracionista de Josep Anselm Clavé fundant una coral d’obrers que no sabien de solfa però que mostraven sensibilitat i interès per dedicar el temps de lleure a la música popular catalana.

Santiago Rusiñol, Retrat d'Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Santiago Rusiñol, Retrat d’Enric Morera dirigint la coral Catalunya Nova (1897). Museu del Cau Ferrat, Sitges.

Quan vers 1892 entre el grup dels modernistes de L’Avenç va trobar Rusiñol s’inicià una amistat i una complicitat que van confluir en obres que han esdevingut el paradigma de l’art total i de la compenetració entre la literatura i la música: Oracions, L’alegria que passa, Els caminants de la terra o La nit de l’amor. Morera prendre part en la Segona Festa Modernista dirigint una obra de César Frank i la part musical de La Intrusa, de Maeterlinck i va protagonitzar la Quarta estrenant l’òpera La Fada. Quatre anys més tard fundava el Teatre Líric Català amb la voluntat de construir una alternativa de país i de qualitat en front de la sarsuela madrilenya.

Enric Morera. Cançó de Zaira. LAP 1898

Música per a la “Cançó de Zaira”, “L’alegria que passa”, amb text de Santiago Rusiñol (1898).

Modernitat, patriotisme, regeneracionisme, creativitat, rigor, sensibilitat i entusiasme són algunes de les qualitats del mestre Morera. La popularitat que va assolir en el seu temps va contribuir a propagar cants i melodies que al cap d’un segle han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu del país. La santa espina (amb tota la càrrega simbòlica i resistencial que prové de l’època de la primera dictadura); L’Empordà, Sota de l’om o La sardana de les monges són melodies vigoroses, penetrants i inoblidables. Morera va escriure centenars d’obres de tots els gèneres musicals i va posar música als més remarcables escriptors del seu temps, des d’Àngel Guimerà a Trinitat Catasús i des d’Emili Guanyabens a Josep M. de Sagarra. Als nostres dies ha prevalgut la música popular en detriment de la música escènica i instrumental, i és per això que Enric Morera mereix un nou dimensionament que el mostri en tota la seva plenitud.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

Àngel Guimerà i Enric Morera.

La música del mestre Morera és també un patrimoni dels sitgetans: per les obres que va compartir amb Rusiñol, pels concerts que va organitzar al Cau Ferrat, per les vetllades al Prado i al Retiro – és soci honorari de totes dues societats -, per les nits de caramelles protagonitzades per La nit de l’amor, pels anys que va viure al Mas d’en Puig i a la Sínia Morera i les obres que porten data sitgetana, per aquesta sardana tan profundament entranyable de La Festa Major. L’exposició que han organitzat l’Ajuntament de Sitges, el Departament de Cultura, la Biblioteca de Catalunya i el Consorci del Patrimoni de Sitges, comissariada per Francesc Parra i Pol Cruells ens posa a l’abast la grandesa i la creativitat d’un dels temperaments artístics més grans del seu temps.

TRES CISTELLES

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Caramelles la nit de Pasqua 2015. Fot. Albert Roca

Per als sitgetans, normalment, el cicle de l’any es divideix en dos: el de la Festa Major i de Carnaval. Però hi ha qui, entremig hi suma altres cicles. El mestre Pañella n’era un. Cap al setembre fins a les envistes de Nadal es dedicava a les figures de pessebre. Passat Nadal a casa seva es començaven a sentir les notes netes i clares d’un piano que encetava melodies noves. El temps s’acarava a la Pasqua, encara que el gener i el febrer fossin setmanes de tardes fosques i fredes. Però no hi feia res: assegut al piano, i del piano a l’escriptori, anava assajant de compondre nota rere nota i les transcrivia al paper de música.

No sabria dir si primer era la música o la lletra. Tant podia ser que es deixés sorprendre per uns compassos sorgits de la seva imaginació i de la seva sensibilitat com que hagués trobat un poema – de Joan Salvat-Papasseit o de Josep M. de Sagarra, per exemple – que l’hagués inspirat una americana, un vals, una sardana. Altres vegades eren alguns dels seus amics que li portaven lletres o ell que, a mig enllestir la melodia, els demanava una lletra per cantar. Josep M. Soler i Soler, Enric Hill Martorell, Agustí Albors, Toni Pañella, Lali Vergés, David Jou, Pere Carbonell i Grau, J. A. Ricart i Forment, i fins i tot Benet Centaure i Tomàs Ribot en són alguns dels autors.

Entre Nadal i Carnaval el mestre Pañella es dedicava en cos i ànima a compondre les Caramelles que cada any havia de cantar la Colla del Patronat, predecessora de les actuals Caramelles Sitgetanes. El dimecres després del de Cendra començaven els assaigs que duraven fins el mateix vespre del Dissabte de Glòria. Els dilluns, dimecres i divendres d’hivern enfilava carrer Major avall cap a les deu del vespre i tornava al cap d’un parell d’hores. A mida que passaven les setmanes anava comentant les novetats: que si un músic més, que si tal i tal s’havien incorporat a la Colla, que si ja eren més que l’any anterior, que si enguany afinaven prou, que si el solo el faria en Juli Delclòs… Així durant cinquanta anys, que és com dir tota una vida.

10958938_10205023993352059_8167021153715054536_n

Per més que entre les tres colles es mantenia una sana rivalitat, el mestre Pañella va mantenir sempre una excel·lent relació amb el Prado i amb el Retiro i els mestres Torrents i Pallarès, respectius directors. Tots tres han deixat un llegat impagable de música popular sitgetana d’impossible oblit. Quan el mestre Pallarès va faltar, el mestre Pañella va assajar durant anys la Colla del Retiro amb afecte i dedicació. Hi anava els dimarts i els dijous i, així, durant tota la Quaresma feia setmana. Els dies de la setmana i les tardes dels diumenges els passava entre el piano i l’escriptori, perquè a més de la partitura escrivia la instrumentació per a cadascun dels músics: fiscorn, trompeta, contrabaix, violí… Anava omplint partitures amb les notes del piano, netes i clares. Va esperar complir els cinquanta anys dirigint Caramelles i va llegar la batuta a en Joan Pinós, content d’haver trobat un successor tan jove i entusiasta com ell quan havia començat.

Quan sonaven les primeres notes la nit de Dissabte de Glòria el mestre Pañella dirigia deixant-se endur per la melodia però mantenint ferm el ritme i el gest. Durant, les cantades de vegades tancava els ulls per sentir la música amb més intensitat. Talment com molts recordaran i com mostrava la fotografia que publicava L’Eco de la setmana passada, mostrant-lo amb una de les seves expressions més autèntiques quan dirigia música.

11136774_809141569171069_608674439933445815_n

Per totes aquestes coses la família del mestre Pañella – el seu germà; la seva muller i les filles, gendres i néts – va viure una molt especial Nit de Caramelles el passat Dissabte de Glòria, quan les tres cistelles de la colla es retallaven al cel de Pasqua, mentre els cantaires i els músics interpretaven les seves cançons i a la paret de casa seva es va descobrir una placa que recorda aquesta entranyable trajectòria. L’homenatge de dissabte i les cantades de dilluns, just dos mesos més tard del seu comiat, formen part d’un passatge que la família Pañella Balcells recordarà per sempre més amb emoció i sincer agraïment.