Arxiu de la categoria: Literatura

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

Publicat el per
Respon

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA

Publicat el per
Respon

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA.

images

Un dels debats cíclics que com els ulls del Guadiana va aflorant cada cert temps és el de la utilitat i la transparència dels premis literaris. La utilitat és un valor, la transparència n’és un altre. Tots dos són condicionants i característiques dels guardons que periòdicament es convoquen i s’atorguen. La Literatura, que en tant que part indissociable de les Humanitats, passa per una etapa complexa difícil per la banalització i la industralització, esdevé un mirall de la desfilada de les vanitats a les panòplies dels guardons. El debat de la transparència – són nets, els premis literaris? – és indefugible, sobretot quan es tracta de recompenses monetàries substancioses vinculades a firmes editorials que es caracteritzen per produir pasta de paper a pilons ocupant espais a llibreries i quioscs, sobretot a les envistes de Sant Jordi. No entraré en el tema dels pilons de quilos de paper, perquè el procés d’industrialització editorial ha tendit – i no ho ha aconseguit del tot perquè sempre hi haurà Literatura– a la inundació del mercat amb productes sovint infumables.

Però la Literatura, que, com les Humanitats, va vorejant i esquivant les envestides, mereix tot el respecte i el compromís crític. Són nets els premis literaris? La pregunta ronda els que fan de jurat formulada pels que tempten la sort o per aquells que la sort no ha afavorit. La netedat dels premis literaris és directament proporcional a la independència i judici crític dels jurats, i aquestes virtuts tenen força a veure amb la pressió dels agents que intervenen en el factor indústria. Aquesta és l’opinió que me n’he fet des de una més aviat llarga experiència de jurat i una conclusió que comparteixo amb no pocs crítics i escriptors.

La reflexió ve a tomb perquè acabem de celebrar el cinquantè aniversari del Premi Crítica Serra d’Or. Instituït el 1966, en temps difícils, s’atorguen a obra publicada en llengua catalana i en tots els vessants dels gèneres: poesia, traducció, teatre, novel·la, assaig, recerca humanística, recerca de ciències, catalanística i literatura infantil i juvenil. No hi ha altre guardó que la serreta creada per la firma Capdevila, aquesta nissaga de “joiers i argenters a la ciutat de Barcelona” en les mans dels quals l’orfebreria i el propi prestigi del premi.

images

Així ho han testimoniat alguns dels escriptors i escriptores premiats al darrer número de la revista. La llista dels guardonats és llarga i diversa; cinquanta anys donen per molt – Josep Pla, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Carme Riera, Clementina Arderiu, J. V. Foix, Lluís Pasqual, Pere Calders, Baltasar Porcel, Ernest Lluch, J. A. González Casanova, Antoni Tàpies, Julià Guillamon, Joan Vinyoli, Robert I. Burns, Lolita Bosch, Francesc Parcerisas, Oriol Pi de Cabanyes, Lluís Calvo, Aurora Bertrana, Enric Casassas, Josep M. Jaumà, Jaume Cabré, Maria Aurèlia Capmany,  Sergi Pàmies… La extensió del nomenclàtor mostra la contribució del Premi Critica Serra d’Or al sistema literari català des de la neutralitat estètica i des de l’únic compromís possible, que és amb la qualitat de l’obra des de la independència del criteri crític.

Des de 2011 formo part del jurat del Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig juntament amb Àlex Broch, Marta Nadal, i Lluïsa Julià com els més veterans. Neutralitat i independència en el judici crític després d’un any de lectures ens han portat sovint tan llargues discussions com acords gairebé immediats. Quan veig els jurats que ens han precedit m’agrada imaginar amb quins arguments defensarien, avui, els escriptors que hem premiat enguany: Martí Domínguez, Josep M. Jaumà, Pep Albanell, Julià Guillamon i Josep-Ramon Bach. Prevaldria, com ha estat sempre a Serra d’Or, la dialèctica compromesa amb la qualitat i amb el sistema de valors de les Humanitats i la Literatura encarnat en diversos corrents estètics. Cada any, quan hem enllestit i la deliberació i superat la tensió que de vegades la mateixa passió literària origina, penso que els pares de la pàtria que van iniciar els premis i van assumir des de 1967 l’ofici de jurats – Josep M. Castellet, Joaquim Molas, Joan Fuster, Joan Triadú, Teresa Rovira, Aurora Díaz-Plaja, Joaquim Vilà-Folch… – ens deuen mirar des d’algun lloc pensant que no ho anem fent malament del tot. Que el llistó és molt alt, la independència de criteri és sagrada i que la passió crítica per la Literatura no ens l’acabarem.

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

Publicat el per
Respon

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

Publicat el per
2

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.