Arxiu de la categoria: Literatura

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

Publicat el per
Respon

PREMI D’HONOR EN LILA: MARIA ANTÒNIA OLIVER, ESCRIPTORA

mariaantonia_oliver_48e_premi_dhonor_roda22_foto_dani_codina_omnium_690

Sembla que la perspectiva de gènere avança, ni que sigui lentament, i que la visibilitat i, sobretot, el reconeixement de les dones vaig deixant de ser un deute flagrant i sempitern. Ho escric amb tota la satisfacció que sento perquè l’escriptora Maria Antònia Oliver ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga un jurat nomenat per Òmnium Cultural. És un premi que no té trampes perquè els membres del jurat no obeeixen més que a la seva consciència – i s’hi discuteix força, i en dono fe pels anys que vaig tenir el privilegi de formar-ne part -. És un guardó  que no està envoltat de parafarnàlia mediàtica, que no té piles de llibres preparats per quan arribin les campanyes de sant Jordi o de Nadal i que no gaudeix de grans promocions editorials. És un premi d’arrel ètica i moral en un món cada vegada més convuls amb els valors cada vegada més en crisi.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’atorga cada any des de 1969, i de quaranta-vuit premiats, només quatre són dones. Quatre: Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies,  Montserrat Abelló i, enguany, Maria Antònia Oliver. Només que es mirin les prestatgeries de les llibreries literàries –  aquelles que no estan farcides de llibres d’autoajuda – , per poc que tinguin de llibres de fons, salta a la vista la diversitat de gènere. Però davant d’una crítica cada vegada més inexistent i d’un estarsistem de les lletres fet pols per la irrupció mediàtica, costa de surar. I més quan de les lleixes ja es passa al sistema literari. Ha costat anys, convicció i molta energia reivindicatòria per recuperar escriptores com Rosa Leveroni, Rosa Maria Arquimbau, Anna Maria de Saavedra, Cèlia Viñas, Felícia Fuster o Maria Beneyto,  i encara. Costa introduir-les al medi docent,  als manuals i a les classes de literatura, més enllà dels cenacles i de les assignatures i màsters de literatura de gènere.

Costa incorporar les dones en tots els àmbits. Fer entendre que la paritat i les quotes són irrenunciables encara és objecte de discussions. En els àmbits de la governança del sector públic i del sector privat. O, sense anar més lluny, en aquest fenomen tan sovintejat com són les tertúlies: la proporció és una a quatre, dues a deu… Aprofundint, només cal fer un cop d’ull als centres de decisió. Tant és que es tracti de closos tancats com d’institucions democràtiques: el dèficit de la presència de les dones sempre és una evidència. Per contra, quan una professió es feminitza – és exercida per més dones que homes – baixa la seva cotització social i econòmica. Això al món occidental, perquè hi ha països i civilitzacions que, d’entrada, ja no reconeixen els drets de les dones com a drets  humans – suposant que també reconeguin, si més no sobre el paper, els drets humans.

Però tornem al lila, que és el color del feminisme i de les reivindicacions de les dones. Maria Antònia Oliver, escriptora de la Generació literària dels setanta, va publicar la primera novel·la als vint anys escassos. Després en van venir d’altres. A mi me agrada especialment una  novel·la que es titula Estudi en lila. Estudi en lilaOliver es va decantar aviat cap a la sèrie negra i va crear una detectiva que es deia Lònia Guiu. Reconec que el títol d’Estudi en lila m’hauria agradat inventar-lo jo, però me’l vaig fer meu i m’hi vaig crear l’imaginari i vaig adoptar la tinta de color lila per escriure. Llavors escrivia a mà i em dedicava a J. V. Foix i a algunes recerques que van acabar en llibres d’estudi i d’assaig. Amb el temps la tinta lila s’anava esborrant i la veritat és que guardo folis gairebé il·legibles. Però la tinta lila va anar més enllà d’aquells folis i va impregnar una visió de la literatura, de l’univers i de la vida que mai més no m’ha deixat. Fa uns dies, quan vaig llegir que la Premi d’Honor d’enguany era la Maria Antònia Oliver ho vaig anotar en lila al meu dietari, que ara és virtual, en un lila que no s’esborrarà, com tampoc s’esborra el compromís amb la causa. La de la literatura, i la de la visibilitat i el reconeixement de les dones.

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

Publicat el per
2

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

MEMÒRIA DE WALTER BENJAMIN MIRANT UNA MAR FOSCA

Publicat el per
Respon
Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

Cementiri de Portbou, Memorial Walter Benjamin, de Dani Karavan. Fot. Miquel Ruiz Avilés.

“Era, prou bé que jo ho sabia, l’últim viatge

sobre onades de llum ens perseguia el vent…”

Walter Benjamin, Sonet 49

 

Portbou és un paisatge d’ombres. Portbou és el jardí de la infantesa, paradís perdut pels anys i recuperat per la memòria d’Àngeles i Rafael Santos Torroella, la fotografia en blanc i negre que acompanya el poema d’en Rafael dedicat a la seva germana.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Àngeles i Rafael Santos Torroella, al jardí de la casa familiar de Portbou, 1916.

Portbou és una carretera de contínua zigazaga que travessa el poble de turó en turó, de revolt en revolt. Portbou és el confí marcat per una estació omnipresent i buida en blanc i negre. Portbou és un paisatge d’ombres perquè és un lloc de memòria definitivament consagrat per la ruta dels exilis, per la història de tantes vides trencades dels que fugien deixant enrere “mitja vida condormida”, que escriví Joan Oliver. Per a molts va ser exili; per a Walter Benjamin, la mort; per a tots els que hi han construït mitologies personals i col·lectives, un lloc on la memòria és viva i punyent. Walter Benjamin, jueu, filòsof, escriptor i fugitiu encarna la imatge de l’intel·lectual europeu del segle vint en el seu estat més simbòlic i més intens. La maleta que portava quan va arribar a Portbou aquella tarda de setembre i que va desaparèixer amb el seu contingut s’ha convertit en metàfora de múltiples significats.

Pocs indrets hi deu haver amb un poder d’evocació i de commoció tan intens – (què puc esperar si no commoure’t? escrivia Wordsworth parlant del sentit de la poesia) – com Portbou, darrer passatge de Walter Benjamin. Jueu, escriptor, filòsof, una ment brillant oberta i transmissora de modernitat amb una vida on les dificultats de tota mena li guanyaven la partida, de ciutat en ciutat i d’exili en exili. Fugia de la barbàrie, de la persecució i del totalitarisme nazi i va intentar continuar fugint fins el darrer moment. Un home malalt del cor, quaranta-vuit anys, travessa la línia fronterera muntanyes amunt des de la França invadida a l’Espanya ferida de guerra per tal d’aconseguir algun vaixell rumb a una Amèrica llunyana on refer el tros vida que li restava. No hi va ser a temps. Quan va arribar a Portbou, a l’estació, a la comissaria, no el deixaren passar; havia de fer nit per ser retornar l’endemà cap a França on, segurament, l’esperava el pitjor. Benjamin va posar fi a la seva vida la nit del 25 de setembre fa justament setanta-cinc anys. Llevat dels amics fidels que en van conservar els escrits i la memòria la seva recepció va ser relativament tardana; la troballa de l’obra manuscrita que havia confiat al seu amic Georges Bataille pocs dies abans d’abandonar París va ser localitzada el 1981 a la Bibliothèque Nationale va impulsar una nova i més gran percepció de la seva contribució a la modernitat amb la seva publicació, Passagenwerke, el recull de materials que des de 1927 amb què elaborava del que havia de ser la seva inconclusa obra pòstum.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Walter Benjamin a la Bibliothèque Nationale de Paris, treballant en Passagenwerke.

Quan el 1940 la filòsofa Hanna Arendt, cosina de Benjamin, va viatjar a Portbou per visitar la seva tomba es va trobar que no n’hi havia cap senyal; va anar a raure a la fossa comuna. Igual com Mozart al cementiri vell de Viena, una tomba buida i un àngel que plora. El memorial Walter Benjamin construït vora el cementiri de Portbou per l’artista israelià Dani Karavan és un equivalent: la buidor del passatge que dóna a mar, el descens cap a l’interior de si mateix, la reflexió i la contemplació dels paisatges-passatges de l’escriptor filòsof. Mai un monument que no ho és, un espai de memòria, m’ha impressionat tant. Lisa Fittko, la guia que va conduir Benjamin fins a Portbou muntanyes amunt quan es van trobar a les envistes del poble recorda a les seves memòries que mai no havia vist una mar d’un color blau tan fosc.

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Memorial Walter Benjamin, per Dani Karavan (1994).

Benjamin també era poeta. Entre 1915 i 1925 va escriure una cinquantena llarga de sonets dedicats a la memòria de Freidrich C. Heinle, un poeta amic de joventut i la seva companya que s’havien suïcidat als primers temps de la Gran Guerra, desesperats pel que succeïa i el que havia de venir. El sonet 49 s’inicia en la certesa del darrer viatge, evocant els efectes del vent i la llum sobre la mar. El memorial de Karavan arrela en aquesta imatge. Qui sap si Walter Benjamin també va trobar que la mar de Portbou era d’un profund blau fosc.

SANT JERONI, EL LLEÓ I ELS TRADUCTORS

Publicat el per
1

323110_58b245b4e8

Quan vaig a veure museus on hi ha col·leccions d’art antic, sempre acabo buscant-hi un sant Jeroni. És una iconografia que m’agrada perquè sant Jeroni sempre va acompanyat per un lleó que ensenya la poteta i li fa companyia. I és que un dels mèrits del sant eremita i gran traductor va ser guarir la pobra fera que havia trobat a la vora del riu Jordà amb una gran espina clavada a la pota. De resultes de la curació la bestiola, agraïda, es va quedar al seu costat i mai més no l’abandonà i va esdevenir un espectador privilegiat de la gran feinada de sant Jeroni traduïnt la Bíblia al llatí. Per això quan els artistes de tots els temps l’han representat com a eremita no s’han oblidat de lleó i, sovint, es veu el sant agafant-li la poteta mentre que l’animaló mig somriu entre encara adolorit i content, agraït i amb cara de bona persona.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert.

Andrea Mantegna, Sant Jeroni al desert. El lleó, al seu costat mig amagat…

Aquest trenta de setembre, Dia Internacional de la Traducció, rebo una carta electrònica de la Maria Bohigas amb un lleó preciós donant la poteta a sant Jeroni, una reflexió sobre la riquesa de les variants de la traducció i la notícia de l’aparició tal dia com avui de la darrera novel·la de Lluís Maria Todó, traductor d’ofici i escriptor, en la que “La interpretació com a estil de vida i el malentès com a condició” en constitueixen el nucli i rerefons.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Roger van der Veyden, Sant Jeroni i el lleó.

Al llarg d’aquest trenta de setembre hi ha hagut diverses activitats i accions per recordar a la societat que la traducció és un pont que uneix llengües, civilitzacions, països i cultures. Els traductors tenen fama de ser els professionals més mal pagats del negoci editorial – negoci per a uns i supervivència per a altres – però en canvi són una part indispensable de l’engranatge. Els entrebancs de la seva feina són un lloc comú tan habitual que una de les celebracions d’avui ha estat la d’una sessió a manera de teràpia de grup convocada amb el lema “Jo sóc traductor i no me’n planyo però…”, en la qual han explicat les experiències més destacades, per bé i per mal, de la seva carrera. Els que ens agrada llegir de tot i de tot arreu no els agrairem mai prou l’esforç i les ganes que hi posen.

Traduir és un exercici de repte i creativitat perquè es tracta de fer parlar en la respectiva llengua algú que s’expressa en un altre llenguatge. És acordar dues visions del món perquè cada idioma té el seu propi univers de referents. Per això de vegades és difícil trobar l’encaix de maneres de dir – allò de ‘llogar-hi cadires’ o ‘escampar la boira’, fer-se’n creus’ o ‘tocar vores’… En prosa no és fàcil i en poesia tampoc. La poeta i traductora Montserrat Abelló, que ens va atorgar el gran privilegi de oferir-nos l’obra de les millors poetes anglosaxones del segle vint en català, aconsellava de ser el més fidels possibles a la dicció de cadascú. El secret és que ella coneixia tan profundament la llengua pròpia que trobava el recurs exacte per a tota mena d’expressions. Els que hem traduït poesia alguna vegada sabem que, a més de conèixer la llengua original dels textos, hem de conèixer ben a fons la llengua a la que traduïm.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.

Seguint el consell de Montserrat Abelló fa un temps vaig decidir-me a elaborar la versió catalana dels versos del poeta italià Umberto Saba (1883-1957). Jueu, ciutadà de Trieste, llibreter, va parlar com pocs de la condició humana des d’una Mediterrània atemporal entre mitologies, exilis i records. Un dels seus poemes, “Lavoro / Feina”, podria ben bé ser la metàfora de la feina del traductor: celebrem-la en la seva lectura.

FEINA

Un temps

la meva vida era fàcil. La terra

em donava flors i fruita en abundància.

Ara llauro una terra seca i dura.

La pala topa amb pedres, amb males herbes. Haig de cavar

fondo, com qui cerca un tresor.

 

 

“SITGES, CEL I CALITGES”, DE JOSEP CARNER. MADRIGAL I ELEGIA

Publicat el per
2

12542555

No era la primera vegada que Josep Carner es passejava per Sitges. De ben jove hi havia fet cap atret pel ressò modernista i, a través del també joveníssim Rafael Font i Farran va publicar alguns textos poètics a La Voz de Sitges – l’antítesi de L’Eco i publicació fidel reflex del que va ser el Modernisme a la Vila. Anys més tard, quan ja era el poeta noucentista més destacat, prolífic i triomfador, va encapçalar el palmarès de la Festa de la Poesia de 1918 i va triar Maria Teresa Benaprès com a reina de la festa. El setembre d’aquell any lamentava no haver pogut assistir a l’homenatge a Rusiñol amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Cau Ferrat, i ho celebrava amb paraules de conciliació generacional: “Sense Rusiñol Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense en nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances com a ombres insepultes de nosaltres mateixos…” .

 L’estiu de 1925, en el punt àlgid d’activisme del grup de noucentistes sitgetans denominat Amics de les Arts, Josep Carner va retornar un parell de vegades. A primers d’agost, per presentar el poemari En el límit d’or, de Lluís Bertran i Pijoan, en una lectura que havia organitzat el cap visible del grup, el també poeta Salvador Soler i Forment a casa seva, al carrer Major. Va ser al menjador d’aquella casa on Carner va agafar una quartilla i hi va escriure el madrigal de “Sitges, cel i calitges” . El poema va ser modestament reproduït al setmanari La Punta – el setmanari rival de L’Eco i substitut del Baluard de Sitges al llarg dels anys vint – portant com a data “16 d’agost de 1925”. Uns dies més tard Carner va retornar, també al carrer Major però a can Josep Planas i Robert, pare del jove escriptor Ramon Planes, on va fer una lectura de textos en vers i en prosa i, naturalment, del madrigal

A SITGES

O Sitges, cel i calitges,

mar al peu, clavells al niu,

blanc d’Espanya que enlluerna

les espurnes de l’estiu.

 

Cor que vols, cor què desitges

en tu visc, que tota em plaus.

Tes noies tenen ulls negres,

les cases tenen ulls blaus.

 

Si jo et deixo sols a mitges

dóna’m una flor ben lleu:

dóna’m una margarida,

ull de sol, ales de neu.

 

De llavors ençà han plogut nou dècades. El madrigal de Carner és l’evocació d’un Sitges que avui presenta una fesomia desfeta pel temps, l’avara povertà i l’especulació urbana. Tant, que l’evocació del cel i calitges de tant en tant emergeix amb la càrrega d’ironia que determinades situacions mereixen. Però el que ha estat la fesomia de Sitges, la que va inspirar el madrigal de Carner, els poemes en prosa de J. V. Foix, els textos avantguardistes de Joan Salvat-Papasseig – literatura d’entreguerres d’un Sitges noucentista en el que apuntava el cosmpolitisme que els anys trenta va descriure magistralment Josep M. de Sagarra – és una fesomia que, amb tot, es reconèixer en la silueta de la Punta, en la bellesa de la perspectiva del Passeig Marítim, al Racó de la Calma, en determinats indrets on de vegades fins i tot guanya el nostre imaginari. Llavors és quan el madrigal esdevé una profunda elegia.