BALTASAR PORCEL: LA VIDA, L’AMBICIÓ, L’ESCRIPTURA

““Però jo era molt jove, llegia àvidament cada nit fins a la matinada, el futur i el món eren un regne hostil i  laberíntic en el qual no encaixava”. Baltasar Porcel

Avui publico a La Llança l’article Baltasar Porcel: la vida, l’ambició, l’escriptura. Als deu anys de la seva mort, Porcel és més clàssic i enlluernador que mai.  Un escriptor amb una obra tan immensa com la seva personalitat que constata la fusió de vida i literatura amb l’orgull de viure i escriure com a única salvació, convençut que l’escriptor és la seva obra.

DONES SENSE CIUTAT

Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat,  la feina ha estat absorbent i  he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.

Rosa Leveroni, escrivint.

Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat,  inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.

Dones sense ciutat és  interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic. 

L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet. 

Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure. 

A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.

Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

Unknown-1

Hi ha llibres que et reconcilien amb l’univers, i sempre és per més d’una raó. Et remeten a una història, a uns  paisatges, a un passat que no és el teu però que t’agrada ser-ne espectadora, com si palplantada tot passés per davant dels teus ulls i tu, en un raconet, t’ho anessis mirant amb discreció i a mitja distància. Et situen en geografies conegudes, en geografies intuïdes i pressentides, en geografies fins i tot silenciades i incògnites que, no saps ben bé per què, acaben formant part de les teves geografies més properes. El camí de les aigües és el camí que porta a les fonts de les masies de Poblet, on hi havia hagut hotels i xalets d’estiueig a principis de segle. A mi sempre m’havia semblat que era un paisatge més aviat tristoi i més aviat decrèpit perquè associava els hotels a les platges i a les zones turístiques més conegudes, a la calor i al brogit i aquelles masies imaginava que eren fredes fins i tot a l’estiu i més aviat amb poca gent. Miratges.

Tot va començar quan l’autora d’aquesta novel·la, la Carme Martí, una excel·lent escriptora d’ofici i vocació de les que no té pressa em va dir que preparava una novel·la i que algun dia em demanaria un cop de mà. La Carme havia publicat un bestsèler tan aparentment modest com corprenedor, Un cel de plom (2012) sobre la vida de la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Neus Català i estava a punt d’emprendre un nou projecte. La seva vida quotidiana s’esdevé entre el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, la seva canalla i els seus llibres. I si una novel·la ha de durar cinc anys, doncs que els duri duri, perquè l’escriptura és com la cuina, que no vol presses – ni nòvios a la porta, que deia en Josep Pla. De tant en tant li preguntava com anava, la novel·la. Va fent, responia. Doncs ja està bé, reblava jo.

Unknown-3

Fins que ja deu fer un parell d’anys es va interessar per la pintura de Rusiñol. Ens havíem conegut durant l’exposició que el Museu de la Vida Rural va dedicar a la campanya de Poblet que Rusiñol i Casas van emprendre la primavera del 1889 i que a la llarga va desembocar en els viatges per Catalunya en carro. Va venir a Sitges, es va passejar a cor què vols pels museus, va consultar llibres, va fer preguntes, va interessar-se per la Creu de Ribes i per algunes localitzacions. L’hivern passat em va tornar a venir a veure, jo convalescent i més aviat irritada amb l’univers. M’havia enviat una llista: casa de metge de l’època, xalet d’estiueig a Sitges, la carretera, les discoteques més famoses dels estius dels vuitanta i unes quantes coses més. Vam fer un dinar llarg, la vaig ajudar a situar carreteres i indrets, la vaig posar en contacte amb en Fric Malagelada per allò del metge del poble i em va contar algun secret. De l’argument de la novel·la només em va dir el que era estrictament necessari, perquè si no, quan la llegeixis no tindrà gràcia.

La vaig rebre fa cosa d’un parell de mesos i no la vaig poder deixar. Perquè, a més de trobar-hi l’argument ben travat i les pàgines tan ben escrites que et sap greu girar full perquè deixes fulls enrere, a més del Cau Ferrat, La morfinòmana, alguns interiors de cases conegudes, La malalta,  les vistes de la Creu de Ribes, hi vaig trobar la història d‘una cuinera que feia el camí de les aigües per guanyar-se la vida. La història d’una dona que va viure com va poder des de la naixença fins el final, reconciliada amb totes les seves circumstàncies, i entenent l’exercici de la vida des d’una plenitud senzilla, quotidiana, amb aquella ingenuïtat i mansuetud sàvies que no fan mal a ningú.

Unknown-2

La història de l’àvia cuinera que ha viscut abocada als altres i una mica a ella mateixa, la ciutat de Reus com a escenari, els xalets, els senyors i els mossos, la casa del poble, les petites enveges; la néta que cerca un equilibri que se li presentarà on menys es pensa i el nexe d’unió entre totes dues… Són vides petites, sí, però d’aquelles que pel fet d’existir et reconcilien amb el món que, al capdavall, també està fet de vides petites. En certa manera, vaig pensar, la  vida de la meva àvia materna Carme Civit i Montagut hi guarda una certa, només una certa, llunyana però malhaurada semblança.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.XII.2017

Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.

DOS POEMES I UN COLLARET D’AMBRE. BREU MEMÒRIA DE MARINA TSVETÀIEVA

 

2011-08-11 2011-08-11 001 104

Collaret d’ambre de Marina Tsvetàieva, de la seva casa-museu de Moscú (2011). Fot. Frèia Berg

Avui, 31 d’agost, setanta-cinc anys de la mort de Marina Tsvetàieva. La poeta que vivia i somniava en l’amor i la llibertat absoluts. M’impressiona la lectura de tots i qualsevol dels seus textos, que he anat reunint, llegint, nodrint-me’n, traduint-los de vegades. Recupero la fotografia del seu collaret d’ambre, de la seva casa-museu de Moscú. No he volgut que el dia em passés per alt, i és per això copio dos poemes que parlen d’ella, distants en el temps però no en la intensitat. El primer forma part del poemari Memorial de platges (1993). El segon forma part de  Llum abissal. Suite i homenatge a Marina Tsvetàieva, encara inèdit.   

HIVERN DE 1941

Retrat de Marina Tsvetàieva

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos

que omplien de colors els vidres de la neu,

els somnis de festeig, una alegria quieta;

esventada la cendra dels records.

El món no es construeix amb fragments d’ombres;

la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.

Li resta l’espurneig del glaç i la gebrada

a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs

i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

Memorial de platges (1993)

2011-08-11 2011-08-11 001 139

Marina Tsvetàieva, Moscú, 1939-1940

ÚLTIM PASSATGE DE MARINA TSVETÀIEVA

Aquella corda

l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada

de poeta a poeta

per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència

abocada amb passió a la vida i l’escriptura

riu avall de la deportació

– i va ser la fi el que arribà amb aquella corda

que enaltí  la vida derrotada.

Aquesta corda

amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen

invocant l’obscuritat al viu dels tornassols

amida la distància de la llum presonera

entre la gran, creixent i creada llunyania

que clou per sempre més el resplendor dels ulls.

Llum abissal, inèdit.