EL CAMÍ DE LES AIGÜES

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

Unknown-1

Hi ha llibres que et reconcilien amb l’univers, i sempre és per més d’una raó. Et remeten a una història, a uns  paisatges, a un passat que no és el teu però que t’agrada ser-ne espectadora, com si palplantada tot passés per davant dels teus ulls i tu, en un raconet, t’ho anessis mirant amb discreció i a mitja distància. Et situen en geografies conegudes, en geografies intuïdes i pressentides, en geografies fins i tot silenciades i incògnites que, no saps ben bé per què, acaben formant part de les teves geografies més properes. El camí de les aigües és el camí que porta a les fonts de les masies de Poblet, on hi havia hagut hotels i xalets d’estiueig a principis de segle. A mi sempre m’havia semblat que era un paisatge més aviat tristoi i més aviat decrèpit perquè associava els hotels a les platges i a les zones turístiques més conegudes, a la calor i al brogit i aquelles masies imaginava que eren fredes fins i tot a l’estiu i més aviat amb poca gent. Miratges.

Tot va començar quan l’autora d’aquesta novel·la, la Carme Martí, una excel·lent escriptora d’ofici i vocació de les que no té pressa em va dir que preparava una novel·la i que algun dia em demanaria un cop de mà. La Carme havia publicat un bestsèler tan aparentment modest com corprenedor, Un cel de plom (2012) sobre la vida de la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Neus Català i estava a punt d’emprendre un nou projecte. La seva vida quotidiana s’esdevé entre el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, la seva canalla i els seus llibres. I si una novel·la ha de durar cinc anys, doncs que els duri duri, perquè l’escriptura és com la cuina, que no vol presses – ni nòvios a la porta, que deia en Josep Pla. De tant en tant li preguntava com anava, la novel·la. Va fent, responia. Doncs ja està bé, reblava jo.

Unknown-3

Fins que ja deu fer un parell d’anys es va interessar per la pintura de Rusiñol. Ens havíem conegut durant l’exposició que el Museu de la Vida Rural va dedicar a la campanya de Poblet que Rusiñol i Casas van emprendre la primavera del 1889 i que a la llarga va desembocar en els viatges per Catalunya en carro. Va venir a Sitges, es va passejar a cor què vols pels museus, va consultar llibres, va fer preguntes, va interessar-se per la Creu de Ribes i per algunes localitzacions. L’hivern passat em va tornar a venir a veure, jo convalescent i més aviat irritada amb l’univers. M’havia enviat una llista: casa de metge de l’època, xalet d’estiueig a Sitges, la carretera, les discoteques més famoses dels estius dels vuitanta i unes quantes coses més. Vam fer un dinar llarg, la vaig ajudar a situar carreteres i indrets, la vaig posar en contacte amb en Fric Malagelada per allò del metge del poble i em va contar algun secret. De l’argument de la novel·la només em va dir el que era estrictament necessari, perquè si no, quan la llegeixis no tindrà gràcia.

La vaig rebre fa cosa d’un parell de mesos i no la vaig poder deixar. Perquè, a més de trobar-hi l’argument ben travat i les pàgines tan ben escrites que et sap greu girar full perquè deixes fulls enrere, a més del Cau Ferrat, La morfinòmana, alguns interiors de cases conegudes, La malalta,  les vistes de la Creu de Ribes, hi vaig trobar la història d‘una cuinera que feia el camí de les aigües per guanyar-se la vida. La història d’una dona que va viure com va poder des de la naixença fins el final, reconciliada amb totes les seves circumstàncies, i entenent l’exercici de la vida des d’una plenitud senzilla, quotidiana, amb aquella ingenuïtat i mansuetud sàvies que no fan mal a ningú.

Unknown-2

La història de l’àvia cuinera que ha viscut abocada als altres i una mica a ella mateixa, la ciutat de Reus com a escenari, els xalets, els senyors i els mossos, la casa del poble, les petites enveges; la néta que cerca un equilibri que se li presentarà on menys es pensa i el nexe d’unió entre totes dues… Són vides petites, sí, però d’aquelles que pel fet d’existir et reconcilien amb el món que, al capdavall, també està fet de vides petites. En certa manera, vaig pensar, la  vida de la meva àvia materna Carme Civit i Montagut hi guarda una certa, només una certa, llunyana però malhaurada semblança.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.XII.2017

Els llibres, les roses, la festa

No faltaran ni llibres ni roses ni festa, perquè Sant Jordi és un dels dies més festejats del calendari universal dels catalans i de tots que es volen afegir a la celebració dels llibres i de l’amor. Així és com els catalans hem configurat aquesta Diada que, encara que de vegades caigui en dia feiner, sempre brinda l’ocasió perquè cadascú hi retrobi el seu espai i el seu moment.

No hi faltaran els llibres perquè les editorials situen Sant Jordi en l’epicentre de les seves campanyes i perquè els que ens agrada llegir ja fa dies que busquem entre llistes i aparadors, fent cas també al gran mitjà de difusió que és el bocaorella. Entre aquest mitjà fa temps que hi corre una consigna que segueixo gairebé al peu de la lletra, i és la de no fer cas a l’aclaparant omnipresència dels llibres dels mediàtics. Qui diu dels mediàtics diu dels productes – de vegades subproductes – de la indústria editorial, que és una maquinària que té poc a veure amb la cultura malgrat que brandi la cultura com a emblema i com a excusa. Per això faig poc cas de les piles que des de fa dies s’amunteguen en llibreries i quioscs i que guarden relació directa amb les diverses manifestacions del circ – és una metàfora, amb perdó del noble art del circ – mediàtic: televisions, diaris, xarxes socials, promotors, etc. Dit tot això amb el respecte que tota obra mereix i amb la voluntat de no ofendre.

Però no hi puc fer més perquè, quan veig determinats títols i anuncis, m’aboco automàticament cap a l’altra banda, la de les novel·les, poemes, memòries, història, narracions i tot allò que ha estat produït des de la vocació creativa, investigadora, recreadora, imaginativa, sense altres motivacions que la voluntat expressiva, de transmetre, d’aportar i, en summa, de fer feliç al que ha escrit i al que té un llibre a les mans. Sovint, a més, són obres publicades amb modèstia i amb il·lusió. Les publicacions d’àmbit local en són el paradigma.

De tot plegat ja tinc feta la meva llista de Sant Jordi, de la que en vull destacar quatre obres. Com que reservo per a Sant Jordi la narrativa, enguany em regalaran dues obres d’escriptors provats, admirats i de pedra picada: Carme Riera, autora del llibre sobre l’Arxiduc Lluís Salvador de Baviera, mallorquí de vocació i personatge tant atractiu com increïble, i Jaume Cabré, amb un llibre de narrativa breu, Quan arriba la penombra. Però per a mi, enguany, hi ha dues novetats d’àmbit local, que vull dir universal, i que s’emporten la palma del meu rànquing: les Històries del poble silenciós. Sitges durant la Guerra Civil, de Jordi Milà i Franco, i Per un petó, els poemes inèdits que Trinitat Catasús va escriure per a Margarida Ribas.

Tots dos han estat publicats gràcies a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament i contribueixen no només a engrandir la producció local sinó a situar de nou Sitges al mapa de la història i de la literatura.

Històries del poble silenciós. Sitges, durant la Guerra Civil ja fa uns mesos que va veure la llum però tant és, perquè no havia passat el seu Sant Jordi. És una obra admirable sota els diversos punts de vista de que es demana a qualsevol historiador: rigor, redacció, discurs, amenitat; l’escriptura de Milà és idònia per a tota mena de lectors. El drama de la guerra al front i a la rereguarda és exposat al llarg de deu capítols dedicats a diversos protagonistes, molts dels quals van ser una mena de perllongació del Sitges cosmopolita dels anys trenta en circumstàncies excepcionals: un Luis Quintanilla, una “Pütz”, un Jack Bilbo, un Bruno Castaldi, un Vagliasindi, així com també el del Sitges dereguarda, com els refugiats, els soldats, la canalla de les colònies infantils… I no és només un llibre de guerra, sinó una obra bàsica per a entendre el període que liquida definitivament el Sitges noucentista i cosmopolita dels anys vint i trentra i obre pas al que serà la Vila els anys immediats de la postguerra i de l’autarquia.

L’amor, que és l’epicentre de la vida humana en qualsevol de les seves manifestacions, esdevé un motor potent i indefugible en la vida literària dels poetes. Enguany, finalment, tenim la gran sort de la recuperació d’un dels reculls més sentits i més autèntics de la poesia del segle XX i, concretament de la poesia noucentista.

IMG_6624

Per als qui creguin que el Noucentisme només era un desafiament formal, Per un petó, del sitgetà Trinitat Catasús, és la prova fefaent de la humanització del noucentisme poètic – talment com succeeix dos  altres grans poemaris, El poema espars, de Joaquim Folguera (1917), o El cor quiet, de Josep Carner (1925). Només que l’obra de Catasús durant gairebé cent anys ha estat un recull secret.

El poeta, ja promès amb una de les dones més atractives i cultes del Sitges noucentista, Túlia Mas i Carreras, filla del pintor luminista Arcadi Mas i Fondevila, es va enamorar apassionadament d’una jove plena de vida i d’encant, Margarida Ribas. D’aquí neix el recull d’inèdits que Francesc Ruscalleda, besnét de Margarida, ha aplegat amb tota la cura i estimació, en un llibre que ens retorna el poeta consagrat i l’home enamorat amb una obra que a cada lectura ens retornarà a la festa.

DOS POEMES I UN COLLARET D’AMBRE. BREU MEMÒRIA DE MARINA TSVETÀIEVA

 

2011-08-11 2011-08-11 001 104

Collaret d’ambre de Marina Tsvetàieva, de la seva casa-museu de Moscú (2011). Fot. Frèia Berg

Avui, 31 d’agost, setanta-cinc anys de la mort de Marina Tsvetàieva. La poeta que vivia i somniava en l’amor i la llibertat absoluts. M’impressiona la lectura de tots i qualsevol dels seus textos, que he anat reunint, llegint, nodrint-me’n, traduint-los de vegades. Recupero la fotografia del seu collaret d’ambre, de la seva casa-museu de Moscú. No he volgut que el dia em passés per alt, i és per això copio dos poemes que parlen d’ella, distants en el temps però no en la intensitat. El primer forma part del poemari Memorial de platges (1993). El segon forma part de  Llum abissal. Suite i homenatge a Marina Tsvetàieva, encara inèdit.   

HIVERN DE 1941

Retrat de Marina Tsvetàieva

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos

que omplien de colors els vidres de la neu,

els somnis de festeig, una alegria quieta;

esventada la cendra dels records.

El món no es construeix amb fragments d’ombres;

la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.

Li resta l’espurneig del glaç i la gebrada

a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs

i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.

Memorial de platges (1993)

2011-08-11 2011-08-11 001 139

Marina Tsvetàieva, Moscú, 1939-1940

ÚLTIM PASSATGE DE MARINA TSVETÀIEVA

Aquella corda

l’hi donà per lligar el bagatge d’una vida derrotada

de poeta a poeta

per refer potser dubtosament encara el bri d’una existència

abocada amb passió a la vida i l’escriptura

riu avall de la deportació

– i va ser la fi el que arribà amb aquella corda

que enaltí  la vida derrotada.

Aquesta corda

amb què lligo els llibres i els papers que amb mi s’enfonsen

invocant l’obscuritat al viu dels tornassols

amida la distància de la llum presonera

entre la gran, creixent i creada llunyania

que clou per sempre més el resplendor dels ulls.

Llum abissal, inèdit.

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016

 

 

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA

PREMIS SERRA D’OR, CINQUANTA ANYS DE COMPROMÍS CRÍTIC AMB LA LITERATURA.

images

Un dels debats cíclics que com els ulls del Guadiana va aflorant cada cert temps és el de la utilitat i la transparència dels premis literaris. La utilitat és un valor, la transparència n’és un altre. Tots dos són condicionants i característiques dels guardons que periòdicament es convoquen i s’atorguen. La Literatura, que en tant que part indissociable de les Humanitats, passa per una etapa complexa difícil per la banalització i la industralització, esdevé un mirall de la desfilada de les vanitats a les panòplies dels guardons. El debat de la transparència – són nets, els premis literaris? – és indefugible, sobretot quan es tracta de recompenses monetàries substancioses vinculades a firmes editorials que es caracteritzen per produir pasta de paper a pilons ocupant espais a llibreries i quioscs, sobretot a les envistes de Sant Jordi. No entraré en el tema dels pilons de quilos de paper, perquè el procés d’industrialització editorial ha tendit – i no ho ha aconseguit del tot perquè sempre hi haurà Literatura– a la inundació del mercat amb productes sovint infumables.

Però la Literatura, que, com les Humanitats, va vorejant i esquivant les envestides, mereix tot el respecte i el compromís crític. Són nets els premis literaris? La pregunta ronda els que fan de jurat formulada pels que tempten la sort o per aquells que la sort no ha afavorit. La netedat dels premis literaris és directament proporcional a la independència i judici crític dels jurats, i aquestes virtuts tenen força a veure amb la pressió dels agents que intervenen en el factor indústria. Aquesta és l’opinió que me n’he fet des de una més aviat llarga experiència de jurat i una conclusió que comparteixo amb no pocs crítics i escriptors.

La reflexió ve a tomb perquè acabem de celebrar el cinquantè aniversari del Premi Crítica Serra d’Or. Instituït el 1966, en temps difícils, s’atorguen a obra publicada en llengua catalana i en tots els vessants dels gèneres: poesia, traducció, teatre, novel·la, assaig, recerca humanística, recerca de ciències, catalanística i literatura infantil i juvenil. No hi ha altre guardó que la serreta creada per la firma Capdevila, aquesta nissaga de “joiers i argenters a la ciutat de Barcelona” en les mans dels quals l’orfebreria i el propi prestigi del premi.

images

Així ho han testimoniat alguns dels escriptors i escriptores premiats al darrer número de la revista. La llista dels guardonats és llarga i diversa; cinquanta anys donen per molt – Josep Pla, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Carme Riera, Clementina Arderiu, J. V. Foix, Lluís Pasqual, Pere Calders, Baltasar Porcel, Ernest Lluch, J. A. González Casanova, Antoni Tàpies, Julià Guillamon, Joan Vinyoli, Robert I. Burns, Lolita Bosch, Francesc Parcerisas, Oriol Pi de Cabanyes, Lluís Calvo, Aurora Bertrana, Enric Casassas, Josep M. Jaumà, Jaume Cabré, Maria Aurèlia Capmany,  Sergi Pàmies… La extensió del nomenclàtor mostra la contribució del Premi Critica Serra d’Or al sistema literari català des de la neutralitat estètica i des de l’únic compromís possible, que és amb la qualitat de l’obra des de la independència del criteri crític.

Des de 2011 formo part del jurat del Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig juntament amb Àlex Broch, Marta Nadal, i Lluïsa Julià com els més veterans. Neutralitat i independència en el judici crític després d’un any de lectures ens han portat sovint tan llargues discussions com acords gairebé immediats. Quan veig els jurats que ens han precedit m’agrada imaginar amb quins arguments defensarien, avui, els escriptors que hem premiat enguany: Martí Domínguez, Josep M. Jaumà, Pep Albanell, Julià Guillamon i Josep-Ramon Bach. Prevaldria, com ha estat sempre a Serra d’Or, la dialèctica compromesa amb la qualitat i amb el sistema de valors de les Humanitats i la Literatura encarnat en diversos corrents estètics. Cada any, quan hem enllestit i la deliberació i superat la tensió que de vegades la mateixa passió literària origina, penso que els pares de la pàtria que van iniciar els premis i van assumir des de 1967 l’ofici de jurats – Josep M. Castellet, Joaquim Molas, Joan Fuster, Joan Triadú, Teresa Rovira, Aurora Díaz-Plaja, Joaquim Vilà-Folch… – ens deuen mirar des d’algun lloc pensant que no ho anem fent malament del tot. Que el llistó és molt alt, la independència de criteri és sagrada i que la passió crítica per la Literatura no ens l’acabarem.