“... Sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l’objectivitat”
Salvador Dalí
… en un apassionat diàleg amb Federico Garcia Lorca… El primer mes de l’any dóna per molt en la literatura i en l’observació de la natura. Les minves de gener han esdevingut un dels tòpics més sovintejats en la contemplació del paisatge i, d’aquí, en la poesia – “Com enmig de l’hivern la primavera…”, escriu Joan Maragall. Gener, segons el poeta, “obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors”. Avui és el dia de Sant Sebastià, un dijous lluminós en plenes minves de gener i una diada de festa i tradicions que per bé que ha hagut de combinar la cultura popular amb els calendaris laborals no manté i renova la tradició any rere any.
Sant Sebastià és una advocació comuna a molts indrets dels Països Catalans i de la riba nord de la Mediterrània, invocat enfront de l’epidèmia de la pesta i, al nostre segle XX, de la sida. És un dels grans referents homoeròtics de la història i la contemporaneïtat, i compta amb una riquíssima iconografia que mostra la bellesa i la serenitat del cos masculí, com en les obres d’Andrea Mantegna, Antonello de Mesina o Josep de Ribera; “San Sebastián es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos”, escrivia Federico García Lorca.
Andrea Mantegna, Sant Sebastià, c. 1480, Museu del LouvreAntonello de Messina, Sant Sebastià, c. 1477-79, Gemäldegalerie Alter Meister, DresdenGuido Reni, Sant Sebastià, 1651, Museu de Capodimonte, Nàpols
És en aquest context que entre 1926 i 1927 Federico Garcia Lorca i Salvador Dalí van mantenir un intens diàleg poètic, pictòric i epistolar al voltant de la figura del sant i del significat simbòlic i estètic que entre tots dos li atorgaven. Es va iniciar amb l’esplèndida “Oda a Salvador Dalí” (1926), el correlat d’un dels millors quadres dalinians com és l’“Acadèmia neocubista” (1926, Museu de Montserrat). És prou coneguda la forta atracció que el poeta sentia vers Dalí des dels dies en que es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, i de l’angoixa creixent que Dalí sentia enfront de les manifestacions amoroses de Federico, cosa que no li impedia que hi mantingués una gran relació d’afecte i amistat fins que es va produir la ruptura entre tots dos.
Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista, 1926. Museu de Montserrat
Sobre el significat de Sant Sebastià com a icona i metàfora clau dels textos literaris i les obres plàstiques d’ambdós existeix una bibliografia ingent, des d’articles de divulgació fins a tesis doctorals. Però el que aquí voldria remarcar és que l’”Oda a Salvador Dalí” va ser corresposta amb un dels primers textos dalinians titulat precisament “Sant Sebastià” a les pàgines de la revista sitgetana “L’Amic de les Arts” (juliol de1927) acompanyada d’una imatge neguitejant que representava el tors de Sant Sebastià amb un cap de llenguado. Un dibuix que s’interpreta com l’estat de la relació entre tots dos amics, deteriorada. Contrasta amb un dibuix on Dalí situa el poeta a la platja d’Empúries caracteritzat amb alguns elements de l’“Acadèmia neocubista” on sant Sebastià constitueix la figura central; és publicat al número anterior de la mateixa revista acompanyant el poema de “Reyerta de gitanos” que Garcia Lorca dedica explícitament “A mis amigos de L’Amic de les Arts”.
El text de Dalí sobre Sant Sebastià ha esdevingut programàtic perquè hi desenvolupava l’estètica de la Santa Objectivitat, en la que recorre al símil de les sagetes i la serenitat del sant per expressar l’objectivitat a la que ha d’aspirar l’art contemporani. Una teoria en la que Dalí es va capbussar per complet fins el punt de rebutjar críticament el Romancero gitano de García Lorca. El Sant Sebastià de Lorca, en canvi, era de carn i ossos, sensible al dolor: “«Tu San Sebastián de mármol se opone al mío de carne que muere en todos los momentos, y así tiene que ser», li escrivia. Dalí, al seu torn, li havia escrit el març d’aquell any: «…En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tu! / Un abrazo de tu San Sebastián».
Tant Federico García Lorca com Salvador Dalí van continuar tractant la figura de sant Sebastià malgrat el seu definitiu distanciament el 1928. L’assassinat del poeta hi va posar punt i final. Per contra, Dalí no va deixar de representar mai la figura del sant, sempre condicionat als records i a la seva lúcida i angoixada visió estètica i artística. Mentrestant, les ermites blanques de Sant Sebastià de Sitges i Cadaqués han continuat presidint uns paisatges que malgrat els embats del temps i dels éssers persisteixen immutables.
“M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell que diu, mentre es couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric. Perquè si el que escric val, arribarà a imposar-se, àdhuc en un món com el nostre en el qual hi ha tants interessos creats, tanta beneiteria oficial, i, perdoneu l’expressió, tanta mandanga. Amb aquesta convicció treballo.” De París estant Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) adreçava aquesta carta al crític i escriptor Rafael Tasis l’any 1964, quan encara no havia entrat per la porta gran de la literatura catalana però feia temps que ho intentava. En paraules d’ella, no li havien dit que passés a dins. Ho va aconseguir el 1970 quan va guanyar el Premi Josep Pla amb aquell memorable Testament a Praga. Pàmies va ser una escriptora vocacional que va convertir la vida i les circumstàncies pròpies en matèria literària, conscient que una cultura “només pot florir en llibertat” i convençuda d’escriure en català perquè “només en la meva llengua puc posar-hi l’ànima”.
Teresa Pàmies fotografiada a l’estudi de casa seva l’any 1979 (arxiu familiar)
La vida de l’escriptora, periodista i política Teresa Pàmies és un paradigma del que va ser el segle XX per a moltes dones del país i de l’ampla Europa, a banda i banda del teló d’acer que va caure el dia que la gent va assaltar i enderrocar el mur de Berlin. Una escriptora honesta i fidel a sí mateixa amb sentit crític, ironia, tendresa. “No podem oblidar que som la part del que som”, escrivia a la poeta Rosa Leveroni. I les cartes mai no menteixen.
Les adreçava al pare, als fills, als amics, als escriptors i crítics, als editors i als de la censura. Són escrites amb un estil directe, clar i precís, tant si les adreça als amics escriptors – Rafael Tasis, Tomàs Garcés, Xavier Benguerel, Maurici Serrahima, Rosa Leveroni – com als altres exiliats, als fills internats en un col·legi a Rússia, al fill que fa el servei militar aconsellant-li llegir poesia “per combatre els estralls de la vida de recluta”, als editors reclamant el pagament per drets d’autoria, als censors del règim reclamant el dret de publicació del llibre sobre l’exili que la censura del tardofranquisme encara volia silenciar. Un exili Pàmies evocava en un paràgraf corprenedor descrivint una de les primeres coses que va fer quan va venir a Barcelona amb motiu del premi Josep Pla: visitar la tomba del president Companys, recordant aquell llunyà míting de març de 1937 en què tots van prendre la paraula… Un exili que a l’hora dels enterraments descrivia des de la més fonda tristesa “amb les nostres pobres i estimades banderes damunt dels taüts de vells companys i germans de desterrament.”
Teresa Pàmies a la plaça de Sant Felip Neri, de retorn a Barcelona després del llarg exili
El recull de trenta-dues cartes que ha triat i editat la professora Montserrat Bacardí, prologades pel fill escriptor Sergi Pàmies i editades per la Institució de les Lletres Catalanes a instàncies de la comissionada de l’Any Teresa Pàmies, l’escriptora Montse Barderi, va ser presentat el passat dimecres al saló del Teatre Principal de Sabadell ple a vessar. Va comptar amb presentadors de luxe, com la professora Montserrat Bacardí, el periodista Josep Cuní i l’escriptor Sergi Pàmies, prèvies intervencions de l’Alcaldessa Marta Farrés i Izaskun Arretxe, directora de la ILC, amb les quals vaig compartir l’obertura de l’acte.
Gràcies a Barderi vaig tenir l’oportunitat de retornar a Teresa Pàmies, una escriptora de qui prenc model i que sempre he admirat i llegit. Vaig explicar les ocasions que hi vaig tenir tractes, pocs però inoblidables, com l’homenatge que li va dedicar el PEN club català o les trobades a la Setmana del llibre en català. Les intervencions de Josep Cuní i Sergi Pàmies van reblar el caràcter de Pàmies amb tant d’afecte com d’humor. Més enllà d’algunes anècdotes impagables, com la invitació a dinar que li va fer el President Pujol i que va declinar fins que no li va proposar una reunió al despatx presidencial, em quedo amb el relat del programa de Cuní on Pàmies hi col·laborava a ritme de bolero – ella els adorava perquè eren música sentimental i popular en què la gent es podia reconèixer i ballar i n’era una autèntica especialista… – uns boleros que li servien per entrellaçar temes de vida quotidiana. També em quedo amb la dedicatòria que em va escriure a mitjans dels noranta en un dels seus llibres: “A la meva amiga” (quin honor que em fa, pensava jo, en llegir-la per primer cop!) desitjant-li tota la sort i l’entusiasme en la seva vocació literària. Amb la meva esperança de veterana.” Era així de sincera, afectuosa i autèntica. He procurat complir i encara avui li torno a donar les gràcies. A ritme de bolero, mentre escric aquesta crònica.
O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…
Renada-Laura Portet, poeta catalana
La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.
Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.
Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.
DUODA I ELS MIRALLS
“A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.
Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal juntament amb el francès, l’italià o el castellà…
Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.
Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta, que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.
La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.
Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.
Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.
L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.
Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.
TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)
I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui? ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps?
¿En la creixença de les heures,
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.
II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.
Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”
El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa.
Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure.
La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló.
La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.
L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.
Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca(1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.
La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,
J. V. Foix, a la seva biblioteca. (Fundació J. V. Foix)
Dubto que les ments pensants i decisòries de la nomenclatura bibiotecària de la ciutat de Barcelona tinguin present la vàlua i la significació de l’obra literària de J. V. Foix, tant en el camp de la poesia com en la prosa poètica i el periodisme. Dubto també que coneguin l’abast d’aquesta obra i la seva vinculació amb Sarrià, el barri de naixença de J. V. Foix que va habitar de per vida. Una vinculació literària de vivències i metàfores que va traslladar als seus textos literaris i als articles periodístics que va publicar entre 1922 i 1936 al diari La Publicitat.
Reconec que la qüestió m’ha frapat pel que significa. Em desconcerta, i molt, que l’excusa donada sigui la de triar entre J. V. Foix i un nom de dona perquè al nomenclàtor bibliotecari barceloní n’hi ha poques. És cert que existeix un dèficit de visibilitat femenina als espais públics, com també existeix als mitjans de comunicació i als consells d’administració. Però hi ha un punt de criteri que em fa resistir i qüestionar un acompliment dogmàtic de quota en prejudici de causes igualment justes, com són la qualitat literària i l’arrelament d’un poeta a l’espai que va anostrar.
¿Hi ha lloc més adient per atorgar el nom d’escriptors i escriptores que una biblioteca pública, que és el lloc on s’ofereix de forma gratuïta i universal l’accés a la cultura, al coneixement i a la lectura? Si de debò es creu en el poder transformador de la cultura i de les lletres, per què no atorgar espais de reconeixement, memòria i difusió a les obres literàries i a les persones que les han creades ?
A Barcelona hi ha prou biblioteques que honoren els escriptors de proximitat com Juan Marsé al Carmel, Mercè Rodoreda al Guinardó, Joan Maragall a Sant Gervasi o Xavier Benguerel al Poble Nou. Pel que fa a Sarrià, J. V. Foix hi aporta el valor afegit d’haver universalitzat la denominació de l’antiga vila independent – tant que li agradava escriure el nom de Vila referent a Sarrià, i tan poc que li va plaure l’annexió a Barcelona… – a la nomenclatura literària universal a través de les nombroses traduccions i estudis de la seva obra. Si el cosmopolitisme és un mèrit, J. V. Foix també el compleix.
Al catàleg de les biblioteques de Barcelona s’ofereixen cent quatre títols de J. V. Foix que palesen que la seva presència no és aliena a l’oferta pública de lectura. I a partir d’aquí ja no tinc més arguments per entendre els dubtes dels que decideixen els noms de les biblioteques públiques de la ciutat. Em nego a acceptar que una denominació femenina s’argumenti com a excusa. En aquest cas, no se’ns fa cap favor.
QUADERN DE TERRAMAR 