Arxiu de la categoria: Literatura

AMB RENADA-LAURA PORTET I DUODA

Publicat el per
1

O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…

Renada-Laura Portet, poeta catalana

La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.

Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.

Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.

DUODA I ELS MIRALLS

“A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.

Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal  juntament amb el francès, l’italià o el castellà…

Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.

Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta,  que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir  il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.

La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.

Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.

Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.

L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.

Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.

TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)

I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui?  ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps? 
¿En la creixença de les heures, 
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.


II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal 
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.

Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

Publicat el per
Respon

El centenari de la poeta i pintora Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París, 2012) m’ha brindat l’ocasió de retornar a una figura poètica de singularitat volguda, construïda en un doble vector: la dicció i la pròpia identitat poètica. Aquest és el resum amb què a hores d’ara podria definir una trajectòria literària realitzada en una maduresa orientada cap a una etapa crepuscular. Al contrari del que succeeix amb altres personalitats que ja ho han donat tot en etapes anteriors, n’hi ha que emergeixen amb tota la força d’una eclosió llargament esperada quan ja tenen resolta la tensió entre la vida quotidiana i la vocació creativa. 

Felícia Fuster va veure el primer poemari publicat als 63 anys, una obra que va quedar finalista del Premi Carles Riba i que va cridar l’atenció de la poeta i escriptora Maria Mercè Marçal, que aquell any formava part del jurat. Va ser Marçal qui va avalar l’obra de Fuster escrivint-ne el pròleg. Des de 1984 fins 2010, en què es va aplegar tot el conjunt de l’obra poètica pròpia i les traduccions de poetes japonesos, Fuster va publicar set llibres de poemes que no van moure multituds però van marcar fita en la poesia catalana per la seva singularitat i per la influència que van exercir en poetes nascudes a partir de la dècada dels cinquanta. En una entrevista de 1988, Felícia Fuster declarava “no sé fer res més que pintar i escriure” quan, en realitat, el que deia era que no volia fer res més que pintar i escriure. 

La poesia de Fuster ve marcada per la singularitat, pel valor de la diferència. Per una originalitat que vol conservar en tot moment i que és una veu pròpia que no significa necessàriament innovació. Per una vida voluntàriament viscuda a l’estranger, allunyada de la societat literària del país. Per un decalatge generacional que comparteix amb altres dones poetes que, per circumstàncies vitals i personals, publiquen a destemps en relació amb la seva generació, com Mercè Rodoreda, Zoraida Burgos o Montserrat Abelló. 

El més destacable de la seva obra és la contínua construcció de la identitat poètica, construcció que basteix a força de voluntat expressiva. En el primer poemari, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils, manifesta la constant de construcció i deconstrucció que és un contínuum de la seva poesia: “Visc / com un mosaic de sorra…”, i mostra el dubte existencial enfront de la possibilitat de ser “Llegidora / d’absències i naufragis / secreta com els límits que s’ignoren (…) Però / no sé què sóc, si no em deformo / dintre del mirall que em gronxa …”. 

La construcció de la identitat poètica es fonamenta en una dicció condensada, col·lapsada, el·líptica, despullada de tota expressió per posar en valor la intensitat de la sola paraula. És una construcció d’escriptura contradictòria perquè està feta a base de ruptures, d’exprimir i contorsionar l’expressió lèxicament i sintàcticament; de negació per afirmar, de constant encreuament de construcció i deconstrucció, de concatenació d’idees per mitjà de la repetició seqüencial de frases i expressions.

L’aparent simplicitat no és experimentació, sinó tria decidida. No té tant a veure amb una possible influència de la poesia japonesa, sinó amb la manera de construir d’una altra poeta que impressiona per fins a quin punt és capaç de despullar, de sincopar fins a la dissecció, paraules i significats per guanyar i comunicar intensitat expressiva. Em refereixo a la poeta russa Marina Tsvetaieva, que els anys setanta va ser objecte d’una notable recepció literària a França per mitjà de remarcables traduccions que Felícia Fuster degué conèixer.

Com si d’una declaració de principis es tractés, el poema Fosca (1988) és un autoretrat que situa la resta de la seva obra: “Obscura, / fosca em van fer, / embolcallada amb els secrets de la terra de sota. / (…) Un dia / m’he despertat com d’una mort petita, / intranscendent / (…) aquí on m’estic, nua de temps / amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada / obscura. / Fosca, meticulosament. I viva”. Tot per dir que se’ns mostra en renéixer des que ja no fa res més que pintar i escriure i que ens dóna a conèixer només la part que vol deixar emergir d’una identitat oculta. Quin enigma de fons, la poesia.

La fotografia de l’homenatge a Felícia Fuster a l’IEC és de Carme Esteve

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 11.06.2021,

Una poeta obscura (a propòsit de Felícia Fuster)

J. V. FOIX, A SARRIÀ!

Publicat el per
Respon
J. V. Foix, a la seva biblioteca. (Fundació J. V. Foix)

Dubto que les ments pensants i decisòries de la nomenclatura bibiotecària de la ciutat de Barcelona tinguin present la vàlua i la significació de l’obra literària de J. V. Foix, tant en el camp de la poesia com en la prosa poètica i el periodisme. Dubto també que coneguin l’abast d’aquesta obra i la seva vinculació amb Sarrià, el barri de naixença de J. V. Foix que va habitar de per vida. Una vinculació literària de vivències i metàfores que va traslladar als seus textos literaris i als articles periodístics que va publicar entre 1922 i 1936 al diari La Publicitat.

Reconec que la qüestió m’ha frapat pel que significa. Em desconcerta, i molt, que l’excusa donada sigui la de triar entre J. V. Foix i un nom de dona perquè al nomenclàtor bibliotecari barceloní n’hi ha poques. És cert que existeix un dèficit de visibilitat femenina als espais públics, com també existeix als mitjans de comunicació i als consells d’administració. Però hi ha un punt de criteri que em fa resistir i qüestionar un acompliment dogmàtic de quota en prejudici de causes igualment justes, com són la qualitat literària i  l’arrelament d’un poeta a l’espai que va anostrar. 

¿Hi ha lloc més adient per atorgar el nom d’escriptors i escriptores que una biblioteca pública, que és el lloc on s’ofereix de forma gratuïta i universal l’accés a la cultura, al coneixement i a la lectura? Si de debò es creu en el poder transformador de la cultura i de les lletres, per què no atorgar espais de reconeixement, memòria i difusió a les obres literàries i a les persones que les han creades ?

A Barcelona hi ha prou biblioteques que honoren els escriptors de proximitat  com Juan Marsé al Carmel, Mercè Rodoreda al Guinardó, Joan Maragall a Sant Gervasi o Xavier Benguerel al Poble Nou. Pel que fa a Sarrià,  J. V. Foix hi aporta el valor afegit d’haver universalitzat la denominació de l’antiga vila independent – tant que li agradava escriure el nom de Vila referent a Sarrià, i tan poc que li va plaure l’annexió a Barcelona… – a la nomenclatura literària universal a través de les nombroses traduccions i estudis de la seva obra. Si el cosmopolitisme és un mèrit, J. V. Foix també el compleix.

Al catàleg de les biblioteques de Barcelona s’ofereixen cent quatre títols de J. V. Foix que palesen que la seva presència no és aliena a l’oferta pública de lectura. I a partir d’aquí ja no tinc més arguments per entendre els dubtes dels que decideixen els noms de les biblioteques públiques de la ciutat. Em nego a acceptar que una denominació femenina s’argumenti com a excusa. En aquest cas, no se’ns fa cap favor. 

EL PREMI

Publicat el per
1

Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber disfrutar, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.

El primer número del setmanari, al cap de dos mesos de la sortida com a periòdic quinzenal

Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la Revista Suburense  en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre “pradistes” i “retiristes”. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la “Crònica Local” que el setmanari ha mantingut fins avui.

La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet  resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Eco va tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa.  Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes,  Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres.  El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.

M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format – i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure – , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.

Article sencer a EL PREMI

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10 de desembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Publicat el per
Respon

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020