Primera edició del festivalVila del Llibre a Sitges. Inauguració en clau sitgetana a la recerca del Sitges Atrevit, on comparteixo taula rodona amb en Jordi Milán, fundador i director de La Cubana i amb Joan Duran, científic i poeta, director amb Cèlia Sànchez-Mústic de la Festa de la Poesia a Sitges. Dirigeix la taula, modera i modula la conversa en Jordi Barrachina, comissionat del festiva. Em toca parlar dels nostres feliços vint i, sobretot, feliços trenta.
És un Sitges interclassista i cosmopolita que s’inicia amb la revista L’Amic de les Arts i amb l’Ateneu El Centaure, que dóna cabuda als redactors de la revista i del Manifest Groc i que s’inicia amb la cultura de masses i el cosmopolitisme. Un Sitges que el 1925 ha tancat definitivament el Modernisme i el Noucentisme amb l’ Exposició històrica de l’Art Sitgetà, celebrada al Casino Prado i que museïtzarà el Modernisme amb l’obertura al públic del Museu del Cau Ferrat, i amb un Noucentisme que continua fent la seva vida i que l’eclosió de l’avantguarda i l’esperit cosmopolita canvien definitivament. Els nois feien esport i volien ser periodistes i les noies s’interessaven per la moda i lluïen els nous vestits de bany. La inauguració de la Piscina Maria Teresa el 1932 va ser un esdeveniment cabdal per popularitzar l’esport de la natació i la inauguració de l’hotel Terramar Palace, l’hotel més glamurós del país en aquells moments, va constituir un selecte pol de luxe i atracció per on van desfilar les personalitats més importants de l’època.
Dels noms propis com Josep Carbonell i Gener, Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Ramon Planes, G. K. Chesterton, Salvador Marsal, Federico García Lorca, Le Corbusier, Josep Maria Massip, Rafael Font i Farran, J. V. Foix, el comte de Keyserling o Buster Keaton en vaig destacar dos: el pintor i dramaturg Artur Carbonell, i el crític d’art M. A. Cassanyes. Del primer en tinc escrit un assaig encara inèdit. Del segon, escrites diverses referències i un ampli estudi gairebé enllestit. Els nostres feliços trenta són un període d’història cultural apassionant.
Artur Carbonell, Cartell per la Festa del Llibre a Sitges, 1929 (Arxiu Històric de Sitges)
Antoni Riba i Bracons, Retrat de M. A. Cassanyes (Col·lecció particular)
Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber disfrutar, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.
El primer número del setmanari, al cap de dos mesos de la sortida com a periòdic quinzenal
Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la Revista Suburense en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre “pradistes” i “retiristes”. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la “Crònica Local” que el setmanari ha mantingut fins avui.
La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Eco va tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa. Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes, Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.
M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format – i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure – , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.
El fet que a Sitges tinguem el privilegi d’aquest model de transmissió cultural i patrimonial que són els dos cinemes centenaris és un dels valors a favor de la nostra societat local. Des de 1908 el Retiro i des de 1907 el Prado han ofert de forma pràcticament ininterrompuda una programació que des de l’inici va anar construint un públic que hi cercava lleure, diversió i el factor emocional de l’espectacle dins del medi associatiu i cultural popular. Ha estat un públic canviant amb els temps com ha canviat l’oferta del cinema i com han canviat les sensibilitats però que manté unes constants essencials com són l’afició, la curiositat i la fidelitat. Ha estat, també, un públic que s’ha mostrat a favor de nous formats, amb l’organització de cicles temàtics, cine-fòrums i cine-clubs.
Els dos cinemes centenaris de Sitges, el Casino Prado i la Societat Recreativa El Retiro en el seu aspecte actual
Tant al Retiro com al Prado el cinema configura una part de l’ànima respectiva de cada entitat. També des dels inicis el cinema compartia i segueix compartit espai físicament amb el teatre, els balls, les gales i els esdeveniments col·lectius de gran públic. Però el que és de destacar, i agrair, és que més enllà de rivalitats i maltempsades, de les dificultats que les entitats han hagut d’anar superant com en una cursa d’obstacles per adequar-se al pas del temps, normatives i circumstàncies, malgrat tot plegat, els socis i els públics han mantingut la fidelitat al moviment associatiu, participatiu i popular que persisteix en les nostres dues entitats centenàries i que, alhora, aquestes han donat cabuda a noves activitats i sensibilitats que han comportat creixement i renovació generacional. La concessió de la Creu de Sant Jordi que el Govern de Catalunya va atorgar al Prado i al Retiro el 2017 va significar el reconeixement a la seva llarga trajectòria i a l’exemplaritat de la seva constància.
Entre l’1 i el 3 d’octubre, inclos el cap de setmana, a Sitges hem celebrat l’acte central del Correllengua 2020, organitzats per la CAL, que enguany s’ha dedicat al poeta Josep Carner, amb motiu de la celebració de l’Any Carner que commemora el cinquantè aniversari de la seva mort a l’exili de Bèlgica. Els actes de Sitges han estat organitzats per l’Ateneu de Sitges amb la col·laboració de diverses entitats com l’ANC, el Cercle Artístic de Sitges i el Grup d’Estudis Sitgetans i els col·lectius de Teatre de La Tija i Les Veïnes, i han gaudit de l’assistència d’un públic entusiasta i entregat tot i les restriccions dels aforaments i les amenaces de canvis climàtics que el microclima sitgetà no ha pogut evitar.
Actuació de La Tija i Les Veïnes; encesa de la Flama de la Llengua Catalana i vista general de L’Hort d’en Falç. Dissabte, 3 d’octubre de 2020.
El qualificatiu de “Vila carneriana” amb què el professor i coordinador de l’Any Carner, Dr. Jaume Coll, ha qualificat Sitges es refereix a la vinculació que el poeta manté amb Sitges des dels dies del Modernisme, el 1897 i que culmina amb la Festa de la Poesia de 1918 i amb l’escriptura, a raig, del “Madrigal a Sitges” el 1925. Correspon, des d’un punt de vista acadèmic, a la primera etapa de la biografia intel·lectual i poètica de Josep Carner, segons els estudis de Jaume Coll. La seva conferència va constituir una síntesi tan sàvia com atractiva de la visió integral del poeta que ens va oferir.
Conferència del Dr. Jaume Coll, comissari de l’Any Carner, a la seu del Grup d’EStudis Sitgetans/Espai Cultural Pere Stämpfli, 1 d’octubre 2020
La ruta literària de Carner preparada per Montserrat Esquerda en constitueix un magnífic testimoni.
Els poetes David Jou i Xavier Lloveras s’inspiren en el ‘Madrigal a Sitges’ de Josep Carner
Però hi ha més. La presència carneriana s’estén tan durant aquesta primera època com al llarg de la vida consular i també durant els anys de l’exili fins arribar a l’actualitat. El llibre que preparo sobre Josep Carner i Sitges, un títol encara provisional, trasnscorre pels dies del Modernisme, el Noucentisme, els anys d’entreguerres, l’exili i l’actualitat, i es clou amb la celebració del Correllengua 2020. La sortida està prevista per al primer trimestre de 2021, ja que així que com tots els sants tenen capvuitada, l’Any Carner es perllonga durant el primer semestre de 2021.
No diré res més per ara sobre el llibre de Carner, però sí que incorporarà les veus poètiques que han participat al Correllengua 2020, tant per mitjà dels poemes que van ser llegits a la sessió de ‘Poesia i exili’ com les que van prendre part a la ‘Teoria i pràctica de l’ham poètic’.
Presentació de la conferència del professor i poeta Jaume Subirana sobre l’exili de Josep Carner i poetes paricipants al recital sobre ‘Poesia i exili’, al Centre Cultural Miramar de Sitges, 1 d’octubre 2020
August Bover, Joan Duran, Cèlia Sànchez-Mustich i Florenci Salesas prestant la veu a David Jou. Saló d’Or de Maricel, 2 d’octubre 2020
El que és més important és que Sitges es consolida com a vila literària tant per raó del seu llegat d’història cultural: Temple del Modernisme, Vila carneriana, Plaça Vinyoliana…, com pel talent literari existent i per la seva activitat a favor de la literatura i de la poesia, amb l’impuls i la contribució decisiva que li atorga la Festa de la Poesia a Sitges que se celebra des de 2007 amb el singular prestigi s’ha guanyat per mèrits propis.
Les fotografies són signades per Carles Arola, i les que no hi ha signatura són de Frèia Berg.
Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.
Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat.
S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg.
Barcelona, 1936. Leningrad, 1941-1944
El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal.
Pau Casals, al front de l’Orquestra que va formar i dirgir entre 1920 i 1937
“Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. LaSetena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942 a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.
Dimitri Xostakóvitx amb el seu uniforme de bombers de Leningrad. La ciutat bombardejada pels nazis
Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers.
Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020
QUADERN DE TERRAMAR 