LA VIDA MODERNA, SEGONS RAMON CASAS

 

Ramon_Casas_La_vida_moderna catàleg

LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.

Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article. 

L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en  diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.

El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs  interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.

El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano,  Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.

CdAVHqeVIAAkg-R.jpg-large

Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona:  Casas es el pintor més gran  d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.

L’exposició LOGICOFOBISTES, o la recuperació del darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana

logicofobistes

Amb l’exposició LOGICOFOBISTES, vuitanta anys després de la primera mostra i  manifest del grup encapçalat pel crític d’art sitgetà M. A. Cassanyes i pel poeta i pintor lleidetà Manuel Viola Gamón, l’historiador de l’art i comissari de l’exposició Josep Miquel Garcia recupera el darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana, el surrealisme de la segona generació dels anys trenta. 

La mostra s’inaugura a la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, on restarà fins el proper mes d’agost, i inciarà la itinerància per altres museus del país, entre els quals, els Museus de Sitges el 2017. A Sitges es dedicarà especial atenció a M. A. Cassanyes, al pintor i dramatur Artur Carbonell i a l’escultor Jaume Sans. 

El Logicofobisme es desenvolupa a partir del nucli avanguardista inicial de la revista sitgetana L’Amic de les Arts (1926-1929) que, un cop ha vist el darrer número i s’ha dispersat el grup alguns dels seus membres, com Cassanyes, i joves artistes emergents com Artur Carbonell es retroben a Barcelona amb altres artistes, crítics d’art i intel·lectuals, entre els que destaquen el denominat Grup de Lleida – Leandre Cristòfol, Manuel Garcia Lamolla o Viola Gamón – que, a l’entorn de l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) constitueixen un grup local de surrealisme, que es dóna a conèixer el mes de maig de 1936 a la sala d’exposicions de la desapareguda Llibreria Catalonia. El 1988 es va celebrar l’exposició Surrealisme a Catalunya. De L’Amic de les Arts al Logicofobisme (1924-1936), on es tracten diversos aspectes sobre aquest període artístic i els seus principals protagonistes. El Logicofobisme clou el gran moment de les avantguardes dels anys trenta

Per a una informació més àmplia, vegi’s l’article de La Vanguardia (24.II.2016) de Josep Massot i Pau Echauz, “La tornada dels surrealistes catalans, i l’article  Exposició Logicofobistes 1936. El surrealisme com a revolució de l’esperit” juntament amb la informació apareguda a El Vendrell.net (16.II.2016). 

img_mtaberner_20160217-221107_imagenes_lv_otras_fuentes_remediosv-violencia2-U302290103396vQB-U302290797386tZD-288x355@LaVanguardia-CAS_CAT

 

 

Tot torna i passa amb alegria…

en Carnestoltes i jo

Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.

12647395_1136712456369617_7394419478235818621_n

Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.

a la taula del CauAixí va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.

 el carro de l'Alegria

Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions.  I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.

feien de públic

La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!

 

L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.

L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.

12645097_10207651438636210_5462292391750124013_nConfesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.

la colla amb el Greco

I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.

signant

El Carnaval dels Modernistes

2006-06-27 12-24-54_0010 còpia

Imitació de tapisseria medieval pintada per Santiago Rusiñol per al Carnaval del Cercle Artístic de Barcelona celebrat al Teatre Líric (1889).

Van fer saber a tort i a dret que sortiria el carro gros. Ho van preparar amb tota cura i gran detall dedicant-hi tots els esforços materials i, sobretot, de creativitat i d’imaginació.  Van procurar que se’n parlés des dels preparatius. No van oblidar cap detall. El gran ball dels artistes de 1889 va començar a les onze de la nit del dilluns de Carnaval i va acabar a les quatre de la matinada. La condició, a més de les ganes de divertir-se, era la d’anar disfressats.

Un any abans un dels capitostos joves havia passat pel Carnaval de Niça, famós entre els famosos, i n’havia quedat enlluernat. Havia estat també al Carnaval de Roma i havia dedicat algun article al de Barcelona. Li encantava disfressar-se i no en perdia l’ocasió. A Sitges, quan total no feia més de quatre dies comptats que hi havia posat els peus, en un dels balls carnavalescos del Prado diu que una màscara femenina se li va acostar i li va xiuxiuejar que vés, que si segueixes així aviat et faran alcalde. A París la va fer més grossa, i ell i el seu amic i company de fatigues es van disfressar de manoles i van fer un debut memorable ballant i cantant flamenc al ball de màscares dels artistes al Folies-Bergère. De gran li van haver d’extirpar un ronyó necròtic en una operació que li van fer a domicili. Va estar a un pas de no explicar-ho però així que es va veure les orelles va tornar a fer de les seves i, en plena convalescència, el dilluns de carnaval es va posar un nas postís fent ganyotes quan el metge el va anar a visitar, de manera que el va despistar fent-li creure que ja estava mig mort.

                  El ball de disfresses dels artistes aplegats al Cercle Artístic de Barcelona es va celebrar al Teatre Líric, el segon de la ciutat després del Liceu. Els organitzadors s’havien inspirat en els carnavals europeus en els que la presència i l’acció dels artistes atorgava un valor afegit de creativitat i estètica, com els de Viena, Roma o Florència. El sarau de 1889 a Barcelona era, per damunt de tot, una reivindicació de la presència i la visibilitat dels artistes que cercaven el reconeixement per part de la societat més enllà dels salons i les exposicions. Era una treva,un pacte entre els artistes i la burgesia més característica dels dies de La febre d’or, tan ben descrits per la novel·la homònima del gran Narcís Oller.

2006-06-27 12-24-17_0008 còpia

Les disfresses dels artistes dibuixades i comentades a les pàgines de “La Vanguardia”, 6.III.1889.

                  De la nòmina modernista i afins, Rusiñol i Casas van formar part del comitè organitzador sector decoració, juntament amb l’escenògraf J. Soler i Rovirosa i els germans Masriera. El saló del teatre es va redecorar com un saló elegant estil renaixement, amb la intervenció de l’escenògraf Vilumara i l’arquitecte Francesc Rogent, escultures de Clarasó i de Josep Llimona; animals dissecats procedents de la col·lecció del naturalista Francesc Darder – un lleó, un tigre i un llop- ; al·legories de Carnaval per Alexandre de Riquer i F. Masriera. No hi van falta objectes artístics: tapissos, armadures, estàtues i també plantes, procedents de diverses col·leccions. Rusiñol va decorar les parets amb tapissos neogòtics – la dèria estètica del moment, aquest neogòtic del primer modernisme del que el Gran Saló del Cau Ferrat en guarda algun ressò – amb temàtiques transcendents i tonalitats humorístiques. Les disfresses també van ser lluïdes: Ramon Casas, de florentí del segle XIII; Francesc Rogent, de plebeu medieval; Soler i Rovirosa, de general; el pintor Manuel Cusí, de florentí del segle XV; Pere Romeu, de capità; Francesc Labarta, d’àrab; Pompeu Gener, de marquès; Josep Lluís Pellicer, d’artista pelut del segle XIX… Rusiñol va conservar fotografies dels seus tapissos i dels artistes disfressats. Ell anava de romàntic del segle XIX.

32119-22

Ramon Casas disfressat de florentí del segle XV. Ball de carnaval del Cercle Artístic de Barcelona al Teatre Líric (1889).

El Carnaval dels artistes va fer córrer molta tinta i va entrar a formar part de la memorialística barcelonina fins ben entrats els anys quaranta. Fos quina fos l’ocasió, no se’n van deixar perdre ni una. Per això no es fa estrany que, com que tot torna, aquests dies n’havem vist uns quants formant part del seguici carnavalesc. Quan van saber que aquest any sí, s’hi van apuntar de seguida.

Feliç Carnaval!

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de febrer de 2016. 

FESTA AMB WEB… I ALTRES NOVETATS PER CELEBRAR

Disseny-FM-Sitges

Llisca el món i la Festa es repeteix

David Jou

 Escric aquest Marge Llarg a les envistes, vigília de vigílies. Amb el ressò del Concert de Festa Major amb què el Retrio i els Museus de Sitges han fundat una altra tradició per afegir al Programa,

11887973_881868068556557_485844822457446627_n

i a l’espera del Pregó que enguany ha estat encomanat a en Sebastià Gimènez Mirabent, que de fa mesos frisa esperant la vesprada d’avui.

Tot a punt per al Pregó (2015). Fot. Miquel Forns i Fusté.

Tot a punt per al Pregó (2015). Fot. Miquel Forns i Fusté.

Demà hi haurà la gran rebuda d’en Miru, que s’incorporarà al seguici dels nostres més preuats Cabeçuts, al costat d’en Suàrez, la Cartrona, i els de tota la vida.

En Miru cabeçut (2015). Fot. Albert Solé.

En Miru cabeçut (2015). Fot. Albert Solé.

En Miru en companyia dels Cabeçuts (2015). Fot. Vicenç Morando.

En Miru en companyia dels Cabeçuts (2015). Fot. Vicenç Morando.

Quan sortirà publicat aquest article faltaran quaranta-vuit hores escasses per l’Entrada de les Gralles, però fa dies que els preparatius bullen.

11902290_710016599127154_4698428239428446614_n

I aquest és un Marge Llarg de celebració. També és veritat que enguany serà una Festa Major diferent en l’àmbit familiar, però les dones de casa ens ho hem engiponat perquè l’absència continui essent un bell record aquests dies de festa, com totes les coses bones que vam viure en vida del pare.

Com a ferma partidària de l’origen fundacional de les tradicions, crec que val la pena destacar i celebrar, que la Festa Major de Sitges ja té web, cosa que significa que ja té una sortida universal arreu del món.

Logo_SFM_WEB1

Ja podeu clicar!!

És un web d’utilitat diversa perquè informa, documenta, mostra i evoca. Està pensat per a ús de qualsevol persona que vulgui saber, des del programa d’enguany fins els orígens de tal o tal ball, o com funciona l’organització. Per a aquells que vulguin recordar disfrutant-la – i la Festa Major és un dels grans àmbits d’evocació personal i col·lectiva – el web conté les imatges, els programes, els cartells i els vídeos a cor què vols (mentre escric he obert el vídeo del Drac...).

Des d’un punt de vista del patrimoni documental, el web de la Festa Major compta amb el valor afegit de fer accessibles un conjunt de materials impresos i gràfics com els programes, els cartells, diversos llibres, fotografies i audiovisuals configurant una interessant col·lecció virtual que garanteix la seva preservació i accés universal. És un exemple de com el coneixement i les possibilitats de consultar-lo, incrementar-lo i disfrutar-lo es posen a l’abast de tothom, sense reserves ni restriccions. Vuit-centes imatges, una quinzena de vídeos i sis gigas d’informació documental digitalitzada i descarregable és un contingent d’accés importantíssim al doble valor de la Festa en tant que patrimoni material i immaterial.

Logo-Festa-MajorEl web de la Festa Major de Sitges és un dels elements primordials del projecte del Centre d’Interpretació de la Festa, “la primera aproximació als continguts que han d’omplir de significat el futur Centre d’Interpretació de la Festa i és un reflex de l’informe per a la catalogació de la Festa Major de Sitges que el 23 d’agost s’entregarà al director de Cultura Popular i Tradicional de la Generalitat de Catalunya per aconseguir la catalogació de festa patrimonial per part del Govern Català”, tal com va expressar Joan Duran en la seva presentació. Una primera aproximació, doncs, que per començar, s’ha volgut posar a l’abast de tots els sitgetans en el context d’abast universal com és la xarxa.Joan Duran, autor del disseny dels continguts i dels textos; Ferran Verdejo, del webmàstering; Ferran Vilanova, dels muntatges audiovisuals i el Pasgràfic de Viki Gallardo, Edu Sentís i Xavi Huete han estat els principals artífex d’aquest web que sense dubtes es pot qualificar de modèlic. El seu treball, juntament amb la llista de col·laboradors que figuren als crèdits, com Daniel Albiac, Joana Fort, Vicenç Morando, Miquel Marzal, Francesc Parra, Oriol Julià, Judit Miró o Laura Verdejo, juntament amb les entitats sitgetanes vinculades a la Festa com l’Agrupació de Balls Populars o l’Escola de Grallers, i les entitats, institucions i particulars que hi han pres part o han cedit documentació, mereixen tot el reconeixement pel rigor, la pedagogia i la qualitat que el web transmet.

I com que una imatge val més que mil paraules, val la pena destacar la nova imatge que a partir d’ara representarà visualment, a manera de logo, la Festa Major de Sitges: la solució gràfica que amb els colors puntejats de l’espardenya són els referent a les trenta-sis hores més intenses del calendari sitgetà.

El web de la nostra Festa Major és per celebrar, disfrutar, conèixer, compartir i reviure i un guany excepcional per a la nostra vida col·lectiva.