El pare i jo, el 2008.

Estimat pare,

 Aquesta és una carta que t’escrivim totes quatre de comú acord, com sempre estem en tot el que es refereix a tu. Sabem que ens mires des d’un altre lloc en companyia de tots els que, com tu, ens han anat deixant. Al primer sopar de germanes que vam fer després del teu comiat per parlar i resoldre coses de la vida pràctica, et vam dedicar un brindis mirant cap a Sant Sebastià. Et vam dedicar el brindis i el sopar amb el mateix humor, prim com un vidre, amb que estant tu de cos present ens va agradar imaginar que t’havien vingut a rebre els avis, en Ramon i l’Agustineta, la Lolita, en Juli Delclòs i en Magí Mirabent, mossèn Godayol i mossèn Pasqual, la Toia Peris, la Toni Puighibet i la Montserrat Mirabent, la Carmeta mare, la Carmeta filla i en Quildo Sabaté, la Pepita Alsina, les tres generacions de la família Muns, en Janio Martí, el mestre Saderra Puigferrer i el mestre Cohí i Grau i el senyor Lliurat, el mestre Torrents i el mestre Pallarès i, en fi, tots els que et vas estimar en vida i vas veure marxar i que formen una llista llarga. Entre algunes de les coses que vam decidir va ser escriure’t aquesta carta i colar-la al Marge Llarg, perquè jo no sabia com posar-m’hi després de la campana de la setmana passada, quan et feia companyia a l’Hospital de Sant Camil.

Vista des de la finestra de l’Hospital Sant Camil, 5 de febrer 2015

 Vas tancar els ulls en una habitació que tenia una vista esplèndida. Al davant, la llarga carena que va del Montgròs al Picorb i una llenqueta de mar que es veia al fons de tot. Quan s’anava fent de nit la Carmen et va fer adonar que sortia la lluna. Després de tant en tant obries els ulls i miraves finestra enllà; havien sortit totes les estrelles i jo crec que el panorama t’agradava perquè les miraves sovint. Em deies que no tenies fred però et trobava tan glaçat que vaig demanar que et posessin un parell de flassades. I et vas extingir tranquil·lament, amb aquella dolcesa que era tan teva i que encara em sembla veure’t assegut al silló de l’entrada de casa, definitivament buit.

Celebrant el 75è aniversari de Calçats Pañella, el desembre de 2008.

Parlar del buit és, en aquest cas, un tòpic, però també és una manera de dir. Totes quatre vam anar rememorant el que havíem viscut els darrers dies: l’última estada a l’hospital, les converses amb els metges, els moments en què totes quatre i la mare et vam fer companyia quan tu ja no ens podies veure ni sentir, les teves disposicions que vam complir religiosament – i mai millor dit – amb la col·laboració de mossèn Pausas i d’en Joan Pinós. Ens va emocionar escoltar una de les teves caramelles mentre tu entraves a la Parròquia i anar fent el seguici cap a Sant Sebastià al ritme de la marxa fúnebre del mestre Pallarès, veure l’església plena de gent amb tota la nostra família i els teus amics i coneguts, i les flors, i els condols sincers i sentits que hem anat rebent com la darrera penyora de l’estimació que vas guanyar al llarg de tota una vida de generositat i entrega. Guardem bé aquestes impressions i emocions que ens han quedat per anar desgranant-les al ritme del temps.

El jove director de les Caramelles del Patronat, amb poc més de vint anys.

A la cerimònia de comiat i aquests dies hem rememorat les teves activitats incansables: a les associacions religioses, a la Parròquia i a l’administració del Vinyet; els cinquanta anys de Caramelles al Patronat i els anys que vas col·laborar tant de grat amb les del Retiro; el gran amor a la música i la sensibilitat amb què interpretaves i composaves – aquella claredat de les notes del piano que sentíem a casa des dels dies del bressol… – ; les figures de pessebre que mai cap filla va atrevir-se a treure del seu lloc i que, per estrany que sembli, no van ser objecte de cap desperfecte; els motllos de guix, el forn de coure i els estris d’emmotllar-les i pintar-les i les llarguíssimes hores que hi vas dedicar. Tu anaves fent tot això com si fos el més normal del món, sense donar-li més importància, només fent palès com ho disfrutaves.Tot plegat també forma part de la nostra vida.

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

Però el que té més valor és haver pogut disfrutar-te de casa estant com a pare. Va ser un autèntic privilegi. Quan la mare et va veure descansant per sempre et va acaronar i el primer que li vam sentir a dir va ser seixanta-dos anys. Són el balanç de tota una vida de família que ens has regalat dia per dia, en totes les edats i condicions. Vam aprendre de tu, entre altres coses, el valor que, sense predicar, practicaves fent-nos partíceps de la molta estima que senties per la vida familiar. De la importància que li donaves quan ens parlaves dels ancestres de Les Àligues i del nostre extens parentiu fins la tendresa amb què miraves els teus tres besnéts.

L’avi Jordi i tots els seus néts i néta per Nadal de 2013.

Ens queda tot el que hem viscut amb tu i el que des d’ara anirem recordant perquè d’aquesta manera continuaràs vivint entre nosaltres malgrat el buit que ens has deixat. Perquè, tot i així, l’estimació guanya la partida, i serà per sempre. Gràcies, pare, de part de la Vinyet, l’Adela, la Carmen (Tigris) i la Ioia.

Jordi Pañella. Fot. Frèia Berg (gener, 2015)