Avui, Dia Internacional de les Dones, em trobo amb la notícia de la mort de la pintora Maria Girona.

La Maria va haver de lluitar contra molts prejudicis, però principalment dos: la forta tendència a infravalorar tot el que fos figuració plàstica en favor d’un cànon dubtosament progressista, i la invisibilitat inherent a la condició femenina pròpia de tots els àmbits. Ella, que era una dona dolça i discreta, dotada d’una fortalesa interior que la va fer sobreviure a tots els prejudicis i a continuar la seva vocació artística sense concessions, va superar amb dignitat l’estadi de ser la muller d’un dels artistes més significats de l’època, com és Albert Ràfols-Casamada. Maria, que va pintar com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges des de la claredat interior. 

El 2005 vaig ser a casa seva per fer una entrevista a l’Albert. M’hi va acompanyar la poeta i pintora Susanna Rafart, que me l’havia encarregada per a la revista Caràcters. Em vaig fixar en les parets del menjador, que Albert havia pintat de feia anys. La Frèia Berg en va fer una fotografia, extraviada. En vaig escriure un poema que els vaig enviar. 

Ara tots dos reposen en el batec de la quietud i en les pulsacions dels nostres records.

Menjador

Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.

Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus

il.lumina la paret de rerefons del quadre

del menjador de casa vostra.

No puc parlar d’una natura morta

perquè tot batega i reviu en la quietud.

 Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona

18.II – 19.III.2005