El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.

Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record:  “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.

Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en  “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió  idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.

Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:

“A dalt,
d’un or trist o molt pur
empal·lidit i caute,
regnava sempre el Sol,
inapel·lable.
A baix, entretant,
uns éssers neguitosos,
d’insomni i ombra fets,
maldaven dies i nits
irats als seus esbarjos,
tendres fins en els crims...
Nosaltres,
no res enteníem, però
quan en aquell jardí
dels avis, veiem,
de Portbou estant,
com al cel s’encenien
els llums de cap al tard.”

Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.

Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.”

El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.

Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.