Arxiu de la categoria: El meu dietari

Al vespre d’un 8 de març, amb Angeles Santos

Publicat el per
Respon

Acabo el vespre del día d’avui, 8 de març, Dia Internacional de les Dones, a la Galeria Àgora de Sitges, recordant la pintora Ángeles Santos. Una de les silenciades, de les ‘sin sombrero’, de les que ‘nadie hablará de nosotras cuando estemos muertas’. Entre els disset i els vint anys va treballar intensament travessant en poc temps la Nova Objectivitat, el Surrealisme i l’Expressionisme.

Galeria Agora (Sitges), 8 de març, amb Ángeles Santos. Fot. Agora

Un món (1928) és la seva gran obra mestra, on va intentar explicar el món tal com el veia i el sentia. S’havia inspirat en uns versos de Juan Ramón Jiménez:

“… ángeles malvas

apagaban las verdes estrellas.

Un cinta tranquila

de suaves violetas

abrazaba amorosa

a la pálida tierra”.

El món és la representació de la construcció i del somni, la visió d’un món interioritzat i oníric, fragmentat, i enllaçat amb un univers on àngels i estels conjuguen els estats de l’ànima. El vers de Jorge Guillén “Los sueños van por la orilla de la sombra” constitueix el correlat d’aquesta introspecció expressada des d’un surrealisme en estat pur. 

Un món (1929). MNCARS, Madrid

La meva relació amb Ángeles Santos ve de lluny. Primerament va ser del veïnatge del carrer, on jo veia una senyora gran, fina i delicada, amb uns ulls blavíssims. Després, de la Galeria Agora on la veia a través dels vidres de la porta i del finestral envoltada de les seves pintures penjades en la blancor de les parets. El 1991 en vaig publicar un primer article i després en van venir més. L’activitat creativa practicada per l’artista des dels anys quaranta en olis, aquarel·les i dibuixos li havia atorgat una certa presència en el medi artístic però va ser gràcies a Àngels Pi, des de la Galeria Agora, que va comptar amb el suport en exclusiva de la galeria. Va ser gràcies a Àngels Pi que Angeles Santos es va situar de nou en el medi artístic en una etapa i una estètica ja ben diferent de la dels seus inicis.

El 1992 Àngels Pi em va fer un encàrrec que va constituir una de les il·lusions més grans que he tingut i una oportunitat única: realitzar la monografia sobre Àngeles Santos. No en tenia cap i va la primera. El llibre va esdevenir un altre mitjà de resituació d’Àngeles Santos i la seva obra en la historiografia de l’art i de la cultura.

Gairebé coincidint amb el temps s’esdevenia la recuperació d’Angeles Santos com a pintora d’avantguarda gràcies també a la irrupció dels estudis de gènere que han fet possible la visibilitat de tantes dones en els medis respectius. Diferents, més distants o més properes, Ángeles Santos, Maruja Mallo, Norah Borges, Olga Sacharof, Maria Blanchard i Remei Varo, han aconseguit situar-se al lloc que els correspon i on haurien hagut de ser presents des del  moment en què van esdevenir artistes emergents.

La foto que m’ha fet Juan Terraza aquest mateix vespre, a l’Àgora.

Aquests han estat alguns dels aspectes que he comentat. En un dia com aquest és important remarcar la importància dels estudis de gènere i trencar la invisibilitat, que és el primer dels sostres de vidre. Per a mi ha estat una nova oportunitat de reivindicar l’obra d’Àngeles Santos. Una artista que des de 1991 m’acompanya i que quan penso en la seva visió del món, d’Un món, m’adono que entre els clarobscurs blavencs de la nit americana hi ha un univers de vida i de misteri obert a totes les percepcions.

VISTES DEL MATEIX MAR

Publicat el per
Respon
Henry Matisse, Noia a la finestra al capvespre (1921)

Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis  i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.

Henry Matisse, Tempesta a Niça (1919)

La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.

    Henry Matisse, Noia d’esquena a la finestra oberta (1922)

    Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar  no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.


    Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.

    Henry Matisse, La finestra oberta (1918)

    Divendres passat vaig canviar de perspectiva  però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.

    Henry Matisse, La llibreta negra (1918)



    Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.

    CERCLES

    Publicat el per
    Respon

    Costa expressar la intensitat d’alguns moments però la veritat és que avui, que és un dia tan especial, em sento feliç i en pau. Tanco una etapa i se n’obre una altra, i tot ha estat bo. Vaig començar treballant a Sitges, a l’Arxiu, i tanco la vida profesional al sector públic als Museus de Sitges. Qui m’ho havia de dir… I són els cercles, amb les seves onades expansives i els epicentres, on em retrobo: amb mi, amb la relació amb els altres,  i en la meva avui acompanyada solitud.

    Rellegeixo, i copio, el poema de Joan Vinyoli on visc enmig dels cercles fins a l’infinit

    CERCLES

    Un altre cop vols agitar les aigües

    del llac.

                     Està bé, però pensa

    que no serveix de res tirar una sola pedra,

    que has d’estar aquí des de la matinada

    fins a la posta, des que neix la nit

    fins al llevant

                       -tindràs la companyia

    de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

    de la nit negra covant l’ou de la llum

    del dia nou -,

                      assajant sempre cercles,

    per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

    -i mai potser no n’estaràs segur –

    que has assolit el cercle convincent.

    CABARET D’OMBRES A MARICEL

    Publicat el per
    Respon

    “En aquesta pantomima de titella enfundat en les mans del risc, he ballat perseguint els extrems: el de l’amor tibava contra el d’amant; el d’un paisatge m’inclinava vers un altre escenari; el drama em retornava al del sàtir, i el de la brutalitat m’il·luminava el de la tendresa. I el d’una dona m’abocava a una altra dona…”

    Aquestes paraules del guió de Cabaret d’ombres, Utrillo, la vida bohemia (de París a Chicago) són la síntesis d’un magnífic expectacle que hem vist aquest cap de setmana al Palau de Maricel, amb motiu del Centenari Maricel. Produït per La Bufa Seca i el Consorci del Patrimoni de Sitges.


      “RES NO S’ACABA I TOT COMENÇA”

      Publicat el per
      Respon

      Calendaris

      “Res no s’acaba i tot comença” (Suite). Fot. Frèia Berg, 2018

      “Res no s’acaba i tot comença” diu un vers de J. V. Foix. Forma part d’una de les nadales més belles i conegudes del poeta, “A cal fuster hi ha novetat” -en algun Marge llarg l’havia comentada. Avui em serveixo del vers per començar l’any en dia feiner perquè, certament, res no ha acabat i tot comença de nou. Aquesta és una de les contradiccions del pas del calendari i una de les seves certeses. De fa dies semblava que el món s’acaba perquè les busques que marquen la fi de l’any corren de manera implacable empaitant els afers que cal tancar peremptòriament. Tot i que a partir del vespre del dia 31 tot entra en una calma continguda per tal d’acomiadar l’any que se’n va i donar la benvinguda al que comença.

      Concert de Sant Esteve al Palau de la Música, 2018. Imatge de pantalla de la tv.

      El meu calendari té lleugeres variants del tot consolidades. El dia de Nadal s’acaba a l’hora del Cant de la senyerai d’Els Segadorsal Concert de Sant Esteve que l’Orfeó Català celebra cada any al Palau de la Música. L’any nou comença quan acaba de sonar la Marxa de Radetzky al Concert de Cap d’Any de Viena. Un concert que ens ofereix la visió d’una Europa encarcarada i autocomplaent, sobretot en les imatges que enfoquen el públic o en les escenografies de la retransmissió, perquè els músics i el director fan la seva feina i la seva feina és posar de relleu la importància de la música, de la seva interpretació i del seu gaudi universal. Nosaltres, els catalans, de fa més d’un any també sabem d’aquesta imatge encarcarada i autocomplaent de la Unió Europea personificada en  l’indigne president J. C. Juncker però això encara no invalida el que està per damunt de tots els personatges infumables i de totes les polítiques de l’oportunisme que hem vist, com són la música i la cultura. Aquesta va ser la meva reflexió de l’1 de gener. Hi ha una Europa que va més enllà de tot això, tant socialment com geogràficament i és la que per a mi compta.

      Calendari anotat, doncs. I el dia de Cap d’Any al vespre vaig retornar al ritual de sempre: tancar agendes i dietaris i obrir els nous. El lema d’enguany és, sí, “Res no s’acaba i tot comença”. 

      Aniversaris

      Són molts, tant els personals com els col·lectius. Els primers me’ls guardo per a mi.  Del que ens afecta com a col·lectivitat, com a comunitat local, en destaco dos: el que tancarem amb el Centenari de Maricel, i el que iniciarem amb el de Terramar. Cent anys ben acomplert per a cadascun dels dos grans eixos del Noucentisme a Sitges. 

      Com en altres ocasions he apuntat – i, més recentment, en l’article del darrer número de La Xermada– Quan Maricel entra en el declivi, temporal, ocasionat per la crisi de Charles Deering enfront del futur de la seva magnífica col·lecció d’art hispànic, Terramar s’ereigeix en tant que motor de canvi de mentalitats i actituds enfront d’una modernitat que, sense renunciar al pòsit artístic i al significat que les arts tenen a la Vila de Sitges, marca una aposta per la integració de l’urbanisme i el turisme des de la iniciativa privada que encamina l’urbanisme públic vers una concepció de l’espai que fins el moment havia actuat sobre el que ara és el casc antic guiat pels principis higienistes de personatges com el gran metge Gaietà Benaprès, entre d’altres. 

      Hi haurà el moment de parlar més extensament de què va significar Terramar i del projecte que inicialment es va plantejar l’industrial sabadellenc Francesc Armengol. Ara per ara el que m’interessa és una reflexió en veu alta sobre la validesa dels aniversaris i de les commemoracions. Formar part de la Comissió nacional de Commemoracions des de 2012 ha estat una atalaia sensacional per constatar la importància de la memòria i de les polítiques culturals, així com la implicació dels diferents agents que proposen, impulsen, cooordinen i comissarien. La mateixa activitat commemorativa pren caires diferents segons dels àmbits (nacional, local), dels personatges o dels esdeveniments. Sense entrar en valoracions de detall, crec que ha estat un important impuls per a la memòria històrica i per al desenvolupament de programes culturals. La política de commemoracions s’ha anat desenvolupant gràcies a l’impuls de la Conselleria de la Presidència de la Generalitat i de les diverses persones que, bé des de la Comissió nacional, des de les institucions i entitats o comissariats han fet el que ha estat possible per acomplir fites i objectius. 

      Hi ha, a més, un altre aspecte que considero de cabdal importància sense el qual una política de commemoracions tindria poc sentit, que és la mirada vers el futur. Recuperar, actualitzar – la mirada des del segle XXI és cabdal -, difondre i projectar són els quatre pilars fonamentals que justifiquen les polítiques commemoratives. Vist de Sitges estant, què suposen? En el cas de Maricel, la posada en marxa del projecte de rehabilitació, restauració i museïtzació del Palau per tal que sigui plenament operatiu com a centre per activitats culturals – principalment, exposicions temporals dels museus, ara limitades a la planta baixa del Museu de Maricel – i institucionals. En el cas de Terramar, el panorama és encara més atractiu. A parer meu, entre altres aspectes, hi ha el d’aconseguir d’una vegada per totes que Terramar es respecti en tot el seu conjunt, format pel seu urbanisme, la seva arquitectura i les seves característiques bioambientals per tal de preservar el que va ser una experiència única i prou aconseguida en la seva primera època, de 1919 a 1926. Per aquests i altres motius 2019 ha de ser, a Sitges, l’any de Terramar.