“Març marçot …… mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot”. La saviesa popular no té límits i la realitat no fa més que donar-li la raó. Després dels dies benignes de les minves de gener, dels matins freds i lluminosos, de la claredat depurada dels hiverns i de la florida de mimoses i ametllers sembla que tot ens acari al bon temps. Però l’hivern encara cueja i hem hagut de seguir amb l’abric posat perquè el fred, el vent i la humitat encara campen. Amb tot, la llum no enganya i va guanyant temps dia per dia. A aquestes alçades de març l’horitzó fa olor de primavera.
Arxiu de la categoria: El meu dietari
Maria Girona, des del record d’un càlid menjador
Avui, Dia Internacional de les Dones, em trobo amb la notícia de la mort de la pintora Maria Girona.
La Maria va haver de lluitar contra molts prejudicis, però principalment dos: la forta tendència a infravalorar tot el que fos figuració plàstica en favor d’un cànon dubtosament progressista, i la invisibilitat inherent a la condició femenina pròpia de tots els àmbits. Ella, que era una dona dolça i discreta, dotada d’una fortalesa interior que la va fer sobreviure a tots els prejudicis i a continuar la seva vocació artística sense concessions, va superar amb dignitat l’estadi de ser la muller d’un dels artistes més significats de l’època, com és Albert Ràfols-Casamada. Maria, que va pintar com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges des de la claredat interior.
El 2005 vaig ser a casa seva per fer una entrevista a l’Albert. M’hi va acompanyar la poeta i pintora Susanna Rafart, que me l’havia encarregada per a la revista Caràcters. Em vaig fixar en les parets del menjador, que Albert havia pintat de feia anys. La Frèia Berg en va fer una fotografia, extraviada. En vaig escriure un poema que els vaig enviar.
Ara tots dos reposen en el batec de la quietud i en les pulsacions dels nostres records.
Menjador
Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.
Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus
il.lumina la paret de rerefons del quadre
del menjador de casa vostra.
No puc parlar d’una natura morta
perquè tot batega i reviu en la quietud.
Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona
18.II – 19.III.2005
Poeta, abans que tot. Una eternitat per a Ausiàs March
Avui és l’aniversari d’Ausiàs March, poeta i cavaller, poeta abans que tot i res.
M’hi retrobo en la lectura i en el cant.
En la lectura dels poemes que més m’agraden.
Escoltant Raimon cantant Veles e vents per continuar emocionant-me com el primer moment, quan em vaig esborronar escoltant la passió amb què cantava aquell “amor de vós jo en sent més que no en sé”. Després, totes les altres cançons.
En Ausiàs March hi ha tota la llavor de la poesia moderna, humana, existencial, apassionada i em cal retornar-hi per retrobar-me, també jo, en la mesura més profundament humana de la poesia.
Trenta anys amb sense Salvador Espriu
Entra la tranquila tarda
pel fosc camí de la mirada.
Salvador Espriu “Cançó del pas de la tarda”
Cert, trenta anys amb sense Salvador Espriu. I malgrat la commemoració del centenari del seu naixement, que va comportar una no efímera però sí passatgera recuperació, el seu purgatori continua essent excessivament llarg.
Hi penso aquest inici de tarda calma, lluminosa, talment com ell les escriu als poemes de El caminant i el mur, a les Cançons de la roda del temps. El llibre és tot ell un passeig pel record, la mort, el dolor i la soledat. Les imatges captiven. Tant, que ens fan oblidar el missatge final del llibre.
Però, qui pot negligir la bellesa de les imatges del matí encalmat, l’enyor del somni, de la “llum de retorn de barca: / la solitud guanyada”, de “el vell arrelat / dolor que no té alba!”… Tanta íntima tragèdia desemboca en poemes resplendents com els que aquesta tarda encalmada, tarda espriuana, rellegeixo. El llibre és dels que estan destinats a ser venuts a un euro si a els biblioteques no els demanen en préstec, una quarta edició de L’Escorpí. Per a mi és doble tresor, amb la dedicatòria d’Espriu, escrita amb aquella lletra de pota de mosca, i de Josep M. Castellet, que en va escriure el pròleg. Els rellegeixo amb la música que els va posar Raimon com a melodia remota, perquè aquesta tarda els vull sols, únicament la lletra i la seva pròpia cadència.
I ara que comença l’hora foscant i l’aiguabarreig de llum és rosa i violeta evoco la llum de primera hora amb les paraules d’Espriu:
Cançó de la vinguda de la tarda
Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.
Casa, carena, barca,
ample respir de l’aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.
La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



