Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ

Publicat el per
Respon

 

ÈTICA I ESTÈTICA DEL PINTOR BUDESCA: UNA CELEBRACIÓ 

Unknown-1

Joaquim Budesca (2016). Fot. Diari de Vilanova

Han estat moltes les veus i les plomes – virtuals – que aquestes darrers setmanes han celebrat el més reconegut guardó de ciutadania que la ciutat de Vilanova i la Geltrú ha atorgat l’artista vilanoví Joaquim Budesca. “Un dels nostres”, que reconeixia el periodista Bernat Deltell. Un dels nostres, també, de Sitges estant. L’acte va tenir lloc en un àmbit tan assenyalat com la Biblioteca del Museu Víctor Balaguer, una sala que imposa solemnitat i proximitat; solemnitat pel seu significat històric i cultural, i proximitat perquè tot és a peu pla i planer. Envoltat de la seva família, els amics, un nombrós i amplíssim públic i acompanyat de la seva muller i incondicional entusiasta Montse Lago, Joaquim Budesca va rebre l’aplaudiment de tothom i dels que malgrat que no hi érem hi volíem ser presents. Home de poques paraules, lacònic de mirada tendra, perspicaç i un pèl múrria però no per això poc emocionada, Budesca va correspondre amb un “moltes gràcies” que volia dir moltes, moltes coses. També en aquest cas menys és més.

L’ètica i l’estètica d’un artista són dos barems que acaben per esdevenir-ne un de sol en el cas de personatges com Budesca. Les quaranta-una entitats vilanovines que ha sol·licitat de l’Ajuntament l’atorgament del guardó ho conexen bé prou. La bonhomia, la senzillesa i una irreductible passió creativa vehiculada principalment a través de la pintura han configurat la trajectòria d’aquest vilanoví de cor que mai no ha tingut un no per correspondre a les demandes de la ciutadania de la seva ciutat: que si cartells, que si els vestits dels Diables, que si dibuixos per a il·lustrar aquells meravellosos Cent indrets de Vilanova, punts de llibre, edicions… Tot plegat sense renunciar al treball constant, llarg i solitari sempre a la recerca – i assoliment – d’un llenguatge propi consolidat pas a pas i sempre en contínua evolució. L’home tranquil esdevé llavors un creador que explora els límits de les formes i els colors en un aiguabarreig de formes que responen únicament a la voluntat creativa.

Ball-de-diables

Joaquim Budesca, Ball de diables.

El repàs de la trajectòria artística de Joaquim Budesca ens porta a uns anys de joventut on s’inicia en el dibuix i es professionalitza en el gènere del còmic. Fins que les facilitats per publicar entren en crisi, la feina s’acaba, i atret per la pintura fa un gir definitiu sense abandonar del tot, per uns anys si més no, el dibuix a la ploma. Els Cent indrets de Vilanova (1981) que publica amb textos d’Oriol Pi de Cabanyes, Joan Callejón, Albert Virella Bloda i Xavier Garcia és encara, per a mi, un llibre de culte. L’aquarel·la i l’oli l’han anat transportant de la figuració a una abstracció derivada de les formes en moviment, en una evolució que no acaba i que configura una visualitat cromàtica de formes dissoltes. Per ara, perquè l’obra de Budesca continua essent una trajectòria oberta.

Joaquim Budesca, La_revolta

Joaquim Budesca, La revolta

Fins aquest punt he procurat ser objectiva en aquesta celebració de l’obra de Budesca. Hi tinc, però, un àmbit de subjectivitat que no em puc estar de recordar perquè forma part dels meus fonaments de poeta i assagista. I és que el 1981 vaig presentar una exposició d’aquarel·les que Budesca havia realitzat a partir de les cases dels americanos sitgetans i indianos vilanovins, per a la qual va editar un dels meus primers poemes en una sèrie de postals amb reproduccions de la seva obra. Tres anys més tard publicava el meu primer assaig sobre art, Budesca, en la col·lecció de monografies de la galeria i editorial barcelonina Àmbit. Tant en una ocasió com en l’altra hi vaig treballar amb tota llibertat i sense altre condicionament, si ho fos, que les converses i l’amistat que des de llavors hem compartit. Cada nova exposició de l’artista és un retrobament en l’àmbit personal i la troballa d’una fita més en la seva trajectòria. També el caràcter d’obra oberta és motiu de celebració.

 

 

 

A CA L’ANTIQUARI.

Publicat el per
1

A CA L’ANTIQUARI. Record i agraïment a la Galeria Artur Ramon

Artur Ramon, la nissaga

Una vegada vaig conèixer un senyor la més gran il·lusió del qual era que, en passar pel barceloní carrer de la Palla, els llibreters de vell i els antiquaris sortissin dels seus establiments per saludar-lo en passar, de tant bon client com en volia ser. L’apassionaven l’art i els llibres. Aquell senyor va aconseguir força el seu propòsit. Avui dia tot forma part dels records. El carrer de la Palla ha vist com els establiments han anat canviant de mans i com els llibreters, antiquaris i galeristes han anat transformant els negocis, adaptant-se a les noves maneres de fer i reorientant les seves trajectòries d’acord amb els reptes actuals.

 13603718_1205652766133025_6079996070375023181_oConfesso que l’anunci del final d’etapa de l’establiment centenari d’Artur Ramon, que aquests dies celebra L’última exposició amb els cartells de totes les mostres efectuades m’ha causat un impacte notable. L’establiment deixa de ser una galeria convencional – convencional, però fora de sèrie per l’excel·lència que la caracteritza – i afronta una nova etapa com a centre de gestió d’art. Deixa el carrer dels antiquaris i llibreters de vell, un carrer de la Palla que ha exhaurit també un tram de la seva història, i es trasllada a la dreta de l’Eixample, on obrirà portes amb el nou any. Són cent anys d’història i quatre generacions que han treballat a fons el seu ofici amb una professionalitat encomiable que els  porta a la recerca de noves vies.

 Els inicis del negoci d’antiquaritat de la família Ramon són d’origen sitgetà. El  senyor Artur Ramon i Vendrell, de família de rellotgers i joiers, arriba a Sitges procedent de Reus el 1910 iniciant una activitat comercial al carrer Sant Pau i, després al carrer de l’Illa de Cuba, establint-se finalment establert a Barcelona. Allà el 1942 el seu fill, Artur Ramon i Garriga obre establiment al número 25 del carrer de la Palla. Artur Ramon i Picas, fill d’aquest amplia i transforma la galeria en el seu format actual, i la quarta generació integrada per Artur Ramon i Navarro, nét del fundador, galerista, historiador de l’art… i poeta, i la seva germana Mònica, porta a terme el canvi de model de negoci, en plena internacionalització iniciada ja fa uns anys.

 AAAra mateix em costa dissociar la Sala d’Art Artur Ramon del carrer de la Palla. Hi vaig anar el 1976 acompanyant Ramon Planes i Lluís Jou perquè al Grup d’Estudis Sitgetans, que Planes presidia, celebràvem el cinquantè aniversari de L’Amic de les Arts i volíem editar una publicació per a la qual ens calia finançament. Com que l’establiment s’havia anunciat el 1926 a la publicació, Ramon Planes va pensar que el seu vell amic Artur Ramon i Garriga l’ajudaria, com així va ser. Però abans, el 1973,  ja hi havia entrat per veure l’exposició sobre Joaquim Sunyer:  l’època de París, interessantíssima per la seva aportació al coneixement de l’artista.

L’any següent hi vaig entrar per saludar un J. V. Foix pletòric inaugurant l’exposició a quatre mans amb el pintor Joan Ponç, 97 notes sobre ficcions poncianes. Va ser aquell vespre quan vaig veure l’escriptor Baltasar Porcel per primera vegada, embolcallat en un abric de pèl que li arribava als peus, gairebé un ós… Mai no  tenia prou ulls per mirar tot el que estava a l’abast de la mirada portes endins i aquesta sensació sempre que he travessat la porta de vidre per endinsar-me en un món del qual no me’n mouria. “M’exalta el nou i m’enamora el vell…”, que escrivia el poeta.

97 notes invit

Hi he contemplat exposicions, hi he demanat col·laboració i assessorament que sempre han estat atesos,  hi he mantingut llargues converses  amb Artur Ramon i Navarro i, sobretot, he tingut l’oportunitat de comprovar cada vegada com una galeria d’art pot arribar a complir una important funció cultural en favor  de la difusió i la creació de coneixement sobre l’art i els artistes. La llista d’exposicions és extensa i la nomenclatura dels antics i moderns configura tota una enciclopèdia. El medi artístic, el públic, la ciutat de Barcelona estan en deute amb un establiment que ha depassat de llarg les funcions estrictes de la transacció comercial i s’ha guanyat per mèrits propis un lloc destacat en la història cultural i artística. Aquest és un balanç que avui, a les envistes del tancament d’un dels més notables establiments del carrer de la Palla, cal agrair i proclamar.

Artur Ramon Art

HOME DE MALA VIDA A PORTO ERCOLE

Publicat el per
Respon

HOME DE MALA VIDA A PORTO ERCOLE

640px-Bild-Ottavio_Leoni,_Caravaggio (2)

Ottavio Leoni, Retrat de Caravaggio (1621) 

 

De fet, Porto Ercole només havia de ser un incident. Un incident més a afegir a una vida atzarosa de vaivens i clarobscurs – les tonalitats que més li anaven perquè les coneixia a fons. Tota la seva vida va ser un recorregut d’alts i baixos, de l’infern a la glòria i del triomf a les tenebres. La seva vida va ser tumultuosa arreu on va sojornar, fos a Venècia, Roma, Nàpols, Sicília o Malta. Arreu va alternar joia i dolor, sort i misèria, pèrdues i guanys. Es diria que la fortuna va jugar amb el personatge fins la darrera partida.

Es va guanyar la vida pintant quadres de temàtica religiosa en plena Contrarreforma, combinant un realisme extrem – que li va valer no pocs detractors – amb una visió dramàtica i fins i tot teatral, en la que no va estalviar detalls que destaquessin la singularitat de la seva pintura. En contra de l’esperit de l’època i fent valer el realisme com a valor suprem, representava els protagonistes de les escenes religioses utilitzant com a models personatges del carrer i dels baixos fons, sense estalviar-los ni la sensualitat ni la brutícia física.

Caravaggio Madonna dei palafrenieri, 1605 (2)

Caravaggio, La Marededéu amb el Nen i Santa Anna (1605), Galleria Borghese, Roma

Els qui li encarregaven obres per guarnir altars i capelles sabien corrien el risc que l’artista prengués com a model una prostituta per representar una marededéu, o un dels seus joves amants, o un pobre rodamón per donar encarnar un sant Joan Baptista o un apòstol. De tant en tant colava el seu autoretrat de forma discreta però clarament identificable. Els quadres més rebutjats i més discutits amb els segles han passat a ser els més apreciats i contemplats. N’hi ha prou en entrar a qualsevol església de Roma per veure les aglomeracions de gent davant de La vocació de Sant Mateu a l’església de San Luigi dei Francesi, o La crucifixió de Sant Pere a Santa Maria del Popolo.

Caravaggio, Judit decapitant Holofernes, 1598-1599, Palazzo Barberini, Roma
Artemisia Gentileschi, Judith decapitant Holofernes (1614-1620), Galleria Uffici, Florència

Enaltit i controvertit, va crear escola. I va ser precisament una dona, Artemisia Gentileschi, una de les figures més directament influïdes per la seva manera de pintar i de concebre la mirada del clarobscur, de realisme i de la tragèdia. L’escena bíblica de la decapitació d’Holofernes a mans de Judith és una de les mostres que palesen aquesta influència. Fa pocs anys al Palazzo Corsini hi havia una mostra sobre el personatge bíblic de Judit on bona part dels artistes, entre altres Artemisia, mostraven la seva potent influència amb tota claredat sense que això minvés la qualitat de les respectives obres. Josep Ribera i Georges de La Tour són dos altres dels artistes que va influir. 

Caravaggio Sant Jeroni penitent, c 1605 MM

Caravaggio, Sant Jeroni (1605), Museu de Montserrat

D’ell es conserven una cinquantena d’obres, repartides entre diverses esglésies italianes i uns quants museus d’arreu del món. La Santa Caterina de Siena de la Col·lecció Thyssen és un dels més grans atractius del museu Thyssen-Bornemisza i el Sant Jeroni existent al Museu de Montserrat – estudiat a fons per Artur Ramon i Navarro en una monografia modèlica són dues de les obres per les quals valdria la pena visitar tots dos museus malgrat que fossin peça única. La seva fortuna crítica va esdevenir irregular, més denostat que enaltit, fins que Ricardo Longhi va afirmar que sense ell la pintura de Gustave Courbet – un altre dels grans realistes – hauria estat diferent.

 

Els seus biògrafs sempre han tingut feina en resseguir-li les passes. Un assassinat el va portar de Roma a Nàpols, Malta i Sicília; arreu on anava havia d’acabar fugint. De Sicília va tornar a Nàpols i allà assabentat que el Papa l’havia indultat, es va embarcar cap a Roma. L’embarcació el va deixar a Porto Ercole per a acomplir alguns tràmits i va partir enduent-se’n les seves pertinences, que eren els estris de pintar.

images-3

Al darrer autoretrat de Caravaggio es representa a la testa decapitada de Goliat (1609-1610), Roma, Galleria Borghese

Michelangelo Merisi, l’altre Michelangelo, dit Caravaggio, va passar dies a la platja, desesperat, mirant fit l’horitzó i intentant albirar el vaixell que s’havia endut l’únic que li quedava i que havia donat sentit a tota la seva vida. Deprimit, sol, desnodrit i trist va emmalaltir i va morir als trenta-vuit anys un assolellat divuit de juliol, a Porto Ercole.

 

EVA, TURMIX, GINEBRA: LES TRES AL MIG DE LA PISTA

Publicat el per
2

01d7c4895f72262a3c2be3387123a85de8f8132ac5-680x543

Eva, Turmix, Ginebra: les tres al mig de la pista

 Una novel·la d’abast universal és aquella que pot ser llegida per qualsevol persona en qualsevol racó de món: sempre hi haurà l’esquer i l’ànsia d’anar avançant pàgines perquè per més que el que hi transcorre tingui nom, cognoms, filiació i ubicació concrets i fins i tot propers, el que s’hi transmet i la seva formulació superen qualsevol referent d’immediatesa. Encara que la concreció dels noms ens retorni a indrets sabuts, coneguts, familiars. La primera novel·la de Joan Duran, poeta, editor, doctor en bioquímica i sitgetà, va tenir a la vila dos presentadors de luxe. Sebastià Portell, que va actuar primer, la va definir com “La novel·la drag que Catalunya necessita”. Gran titular, que l’endemà publicava el digital Núvol i que es va estendre com  un reguerot de pólvora per la xarxa. Xavier Gimeno, a continuació, va fer un al·legat en favor de la novel·la com a pura escriptura sense additius qualificatoris; per tant, res de novel·la històrica, va reblar, i aquí rau la seva contemporaneïtat i atemporalitat.

Són dos girs de cal·lidoscopi que situen Eva Turmix Ginebra en un punt de mira múltiple, com el joc dels tres mirallets que van reproduint multitud d’imatges per a un sol esguard. Profundament, i fins a l’infinit. Així hauria estat la vida de les tres protagonistes de la novel·la que, en realitat, no són tres, sinó sis més un. La història “de tres joves que neden a contracorrent del temps i que trien l’opció de contradir la realitat” que els acaba devorant.

Eva Túrmix Ginebra és un relat dels anys de la transició en escenari sitgetà. Els anys d’una transgressió entre la complicitat del cercle i una permissivitat relativa i tot relativament clandestí. El Tràiler, El Candil, Los Tarantos, el Comodín, la vigília de Corpus, el quadre del pintor Almirall, les senyes de mar, el Xiringuito, el Prado i el Retiro, el Cap dels Grills, la Festa Major.  Juntament amb la realitat, Salazones Carbonell,  en Nito, un Chevrolet negre, “un pati groc i diàfan com un Dissabte de Glòria.”

Unknown-1

Una detenció, un suïcidi i una mort per sobredosi repartits al llarg d’un ritme narratiu condensat, ajustat, acompassat, un intens retrat coral en el que la ficció i la realitat trencada en múltiples miralls s’entremesclen mostrant fesomies i perfils de versemblança. I, envoltant-ho tot, “una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. Però la grandesa, o, una de les grandeses, el poder d’atracció d’Eva Túrmix Ginebra és la de depassar l’anècdota ben travada i aprofundir en el substrat obscur del que l’anècdota emergeix – el terç visible de tot iceberg. És un relat de desesperança cridat finalment a la redempció per mitjà de la paraula i de la imatge en el potser darrer intent de, més que fer una pau, atorgar-la als morts i als vençuts d’una generació que la van fer fora sense explicar-li el perquè.

Unknown-2

Sitges ha estat, és, un escenari literari imprescriptible. Ha inspirat centenars de versos i una munió d’articles periodístics. El relat ha estat més ajustat: les Dones del meu paisatge (1928), de Salvador Soler i Forment, pura prosa narrativa noucentista; la novel·la de Ramon Planes, La terra té camins, història intergeneracional de guerra i postguerra entre la resignació i l’esperança; el Pa de Llop i El temps a mitges, de Xavier Gimeno, dos implacables relats entre la metàfora i la història; el segon amb elements de contemporització amb les tres estarlets d’enmig de la pista. Les novel·les, els relats, són més miralls que ficció, o són ficcions emmirallades. Eva Túrmix Ginebra és el punt just d’intersecció que ens mostra el somriure més àcid i l’esguard més amarg d’un paisatge lluminós i blau bescanviat en la fosca.

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Publicat el per
Respon

 

L1150794

Ramon Casas i Miquel Utrillo, propietari i director de la revista, en la caracterització plasmada a les rajoles de ceràmica pintades per Casas amb el títol genèric de Els adelantos del segle XX.  Pèl & Ploma n’era un…

LA MÉS MODERNISTA, LA MÉS EMBLEMÀTICA

Encara que escrit en broma

és molt sèrio el PÈL & PLOMA

 Pèl & Ploma, la revista de Ramon Casas i Miquel Utrillo, és reconeguda i admirada com la millor i la més emblemàtica revista del Modernisme peninsular i una de les més significatives d’Europa. Va néixer al redós de Els 4Gats el 1899, i el seu final, anunciat a la darrera pàgina del darrer número el mateix any que Els 4Gats tancaven les portes (1903) marca la fi de la gran època del Modernisme. Se’n van publicar un total de cent números, tots ells d’una qualitat de contingut, disseny i forma excepcionals.

Subscriptors, amics, lectors i partidaris l’esperaven amb deler i molts d’ells la guardaven acuradament, de forma que encara ara de tant en tant en surten exemplars entre algunes prestatgeries familiars, tallers d’artistes o ja no diguem de col·leccionistes. Per bé que fa uns anys se’n va editar una edició facsímil, els números originals conserven el valor afegit i l’atractiu d’una qualitat immillorable  i d’un disseny impecable i modern. Pèl & Ploma és el producte ideal per als experts en arts gràfiques i hemeroteques i l’objecte que atreu la vista i el tacte.

El títol és un dels grans mites del Modernisme. Va néixer després d’una breu aventura titulada Quatre Gats, originada a la cerveseria homònima, amb la intervenció directa d’Utrillo i Ramon Casas i la direcció de Pere Romeu. Pel & Ploma va congriar i consolidar l’ambició, la connexió internacional, el reconeixement a les personalitats més interessants del moment i als artistes emergents – Picasso, Nonell, Mir, Canals o Joaquim Torres-Garcia,  entre altres – i les ganes de fer una revista com es feien a Europa – sempre amb l’ideal de la llibertat i de la modernitat per única bandera.

Ramon Casas, RC entre Miquel Utrillo i Leandre Galceran, c.1899, publ P&P, MNAC, 027827-D

Ramon Casas,”Miquel Utrillo, Ramon Casas i Leandre Galcerán” tres protagonistes de Pèl & Ploma (1899)

Totes les motivacions, tots els objectius es van acomplir amb escreix. El tàndem de Ramon Casas – el del pèl dels pinzells, i el que finançava econòmicament el projecte – i de Miquel Utrillo – el de la ploma d’escriure prolíficament amb elegància i un toc d’ironia -, va aconseguir elaborar i mantenir un producte d’excel·lència fins el darrer moment. Tots dos hi van projectar el millor de la seva respectiva personalitat. Ramon Casas s’hi va mostrar com el dibuixant retratista i cartellista que dominava l’ofici i l’exercia de forma tan incansable com magistral.

ramon-casas-186619323-13-638

Utrillo, director de la revista i durant el primer any únic redactor –  hi guanyà el prestigi de crític i d’expert reunint el bo i millor de la cultura artística moderna del moment. Hi va introduir  les seves coneixences– Alfred Stevens, Henry Roujon, Whistler, Toulouse-Lautrec, Gauguin o Anders Zorn -,  els més remarcables personatges que freqüentaren els 4Gats i les plomes més brillants del darrer Modernisme literari. Va albirar l’adveniment de noves estètiques – el Fauvisme, el Noucentisme… – mantenint la fidel complicitat als valors de la modernitat coetània, com Rusiñol,  Casas, Zuloaga, Pichot, Sorolla, Josep Lluís Pellicer, Eliseu Meifrèn o Josep Llimona en el domini de l’art; la música d’Enric Morera, Amadeu Vives, Vincent d’Indy i Joan Gay; la poesia de Joan Maragall i Eduard Marquina. Tampoc no va oblidar els clàssics com Velázquez, invocat des del primer número amb motiu “dels tres-cents anys de la immortalitat del pintor”.

images-5

             Pèl & Ploma retorna enguany amb més força perquè és un producte artístic sorgit de la generositat i de la convicció de Ramon Casas. L’excusa juganera que tenia molts originals per treure va ser una bona troballa per justificar, si calia, una aventura que ens ha transmès el millor d’una època tan intensa com apassionant.