El primer record que en guardo és de quan jo anava al col·legi de les Mercedàries –avui, ni col·legi, ni edifici…– i passava pel carrer Jesús venint del carrer Major al matí. Ella ja feia un parell o tres d’hores que era a la fleca de peu dret, despatxant pa, ensaïmades i crusants. La porta era més aviat estreteta i un cop dins la botiga no era massa gran; ocupava el que vindria a ser l’entrada d’una casa de façana estrena, planta baixa i dos pisos, amb les parets recobertes de rajoles de colors vius. Damunt del taulell hi havia unes balances, un joc de peses i un tallador de pa accionat per un ganivet llarg d’aquells que fan respecte. Més endavant, quan vaig anar a estudiar a Barcelona i procurava agafar el tren de les set l’única llum oberta de tot el carrer Jesús era el de la fleca, i ella, com sempre, era darrere el taulell despatxant.
Fins que la fleca, el negoci familiar que havia iniciat els seus, va plegar. Llavors ja era una dona de mitja edat. Com que era una treballadora i emprenedora va canviar les balances i les peses per papers, organitzant a Sitges la delegació d’Assistència Sanitària Col·legial, de manera que per la fleca reconvertida en oficina ben moblada i amb les mateixes rajoles a la paret hi va anar passant població de tota mena fins que, quan se’n va jubilar l’oficina, es va traslladar al seu local actual. Però ella ja havia fet la feina d’engegar l’oficina local de cooperativa sanitària vers la qual va dedicar a pler, tal com havia fet amb la fleca.
Es va casar amb amb un home alt i prim, un home de caràcter que avui en diríem hiperactiu, i van tenir tres filles. Els avis materns vivien amb la família i els dies de festa o de celebració de sants i aniversaris el nombre de persones que entraven per la porta de l’antiga fleca –perquè el negoci i la llar compartien portal, parets i teulada– era cada vegada més nombrós. Al menjador familiar hi havia una ceràmica que deia: “la mare és el sol de la llar” i era ben bé el que els seus en pensaven. Perquè la Glòria Baqués Tutusaus era una dona acollidora i afectuosa amb els propis i els que s’hi anaven afegint; no només les parelles i les criatures de descendència directa sinó tots els col·laterals, germans, cunyats, nebots, renebots o amics. Els veïns del carrer Jesús són testimonis d’una relació d’un tracte tan amistós com discret de tota una vida.
La vida de la Glòria Baqués ha estat dedicada enterament al servei dels altres. En primer lloc des de la proximitat més elemental de la família, amb aquella dedicació afectuosa i entranyable que, amb els anys, s’aprecia i es valora cada vegada més. En segon terme, des de la proximitat. I aquí entra una xarxa de relacions de veïnatge que van des de les catifes de flors per Corpus al carrer Jesús, la cessió del balcó principal per a donar la benvinguda als poetes convidats a la Festa de la Poesia, o l’acolliment de la capelleta de Santa Tecla per la seva Festa Major de setembre per tal que es pogués contemplar des de l’aparador de l’antiga fleca. El més destacable, però, ha estat la dedicació a la vida religiosa comunitària des de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. En va ser catequista un munt d’anys amb el mateix entusiasme i convicció que la caracteritzava sense defallir davant dels canvis de mentalitats i maneres de fer; la intel·ligència natural i la bondat eren les seves úniques estratègies.
En el seu comiat ha estat envoltada de familiars, amics, coneguts, veïns i catequistes, per gent que s’ha sentit estimada i acompanyada i que li han dedicat la darrera pregària. El dia de Reis havia enviat el tortell al seus nebots i fins i tot havia parlat amb el seu cunyat, 95 ella i 99 ell; no sé que s’havien dit, però segur que es van felicitar l’any nou. La tieta Glòria sempre ha estat un referent càlid i proper, i estic del tot segura que és a la glòria del cel de Sitges.
La 12a Jornada sobre el mercat de l’art, col·leccionisme i museus que des de 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB s’ha tancant enguany amb el balanç de gairebé un centenar de persones inscrites i participants, el puntual lliurament del volum de ponències de la 11a. Jornada (2022) i set ponències que han descobert no pocs aspectes relacionats amb el títol genèric de la convocatòria. En són protagonistes Anglada-Camarasa, el moble en tant que objecte del col·leccionisme, la col·lecció Casacuberta, l’antiquari i agent del mercat Josep Costa i Ferrer, la industrial i col·leccionista Tecla Sala i els orígens de la cartofília a Catalunya. La col·lecció Lola Anglada: formació, dispersió i memòria hi ha estat la meva contribució d’enguany, motivada per un afany netament reivindicatiu de dos aspectes: el de Lola Anglada com a artista – i no només il·lustradora de llibres propis i d’altri –, i el desenvolupament i dispersió de la seva col·lecció d’art. Sitges, evidentment, forma part d’aquest entrellat.
Quan el 2017 el Correllengua va ser dedicat a la personalitat de Lola Anglada en la seva dimensió de ciutadana catalanista políticament compromesa, homenatjada des del doble vessant feminista i polític, no es va oblidar el seu vessant artístic. Des de Sitges es va reivindicar amb un programa d’activitats organitzades per l’Ateneu de Sitges amb diverses col·laboracions, una de les quals van ser els Museus amb una sessió en la que vaig tenir l’oportunitat d’explicar Lola Anglada: una visió sitgetana.
Feia poc més de dos anys que Lola Anglada, que té com pocs artistes una presència permanent al carrer gràcies a les rajoletes dels concursos de catifes per Corpus i de balcons florits, havia estat incorporada amb tots els honors a la col·lecció permanent del Museu de Maricel. A la sala dedicada al Noucentisme hi figuren tres magnífics olis – El ram, Descans, i Nena -, i una escultura en bronze representant una veremadora. La seva obra com a artista no és gaire, per no dir gens, visible als museus del país, i al MNAC no hi figura cap obra seva penjada. Però cal dir que des de que es pot contemplar a Maricel totes tres quadres han estat objecte de freqüents sol·licituds de préstec.
Del contingut de la ponència voldria destacar que la biografia artística de Lola Anglada té un abans i un després de 1939. Durant la seva joventut i de París estant es va professionalitzar plenament com a artista i il·lustradora amb publicacions i exposicions. Era una dels artistes més actius i notables del grup de Montparnasse, un interessant grup d’artistes catalans instal·lats al barri parisenc durant l’època d’entreguerres i que tenien un peu – i l’obra! – a cada banda de la frontera.
Els desastres de 1939 a Espanya i uns mesos més tard a Europa van acabar amb tot. Lola es va haver d’amagar els primers temps de la postguerra a Barcelona. Un dels censors de l’època la va qualificar de roja, separatista i perillosa (!!!). De mica en mica es va anar refent, però la seva vocació artística, intacta però afectada per les circumstàncies, i el seu entorn familiar no li van fer la vida fàcil. Es va sentir sempre proscrita i abandonada.
Amb els anys els problemes econòmics i familiars es van anar agreujant. Quan el 1974 el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, li va adquirir vuit finques i la col·lecció d’art – amb la condició que se’n fes un museu – es van alleugerir els problemes econòmics i va començar el de la dispersió, que és una llarga història.
Se’n van salvar les nines que havia donat a la Diputació el 1961 per tal que fossin instal·lades al Museu Romàntic de Sitges. Se’n va salvar també la seva biblioteca, que va donar a la Vila de Sitges – un acord de 1981 li ho agraeix-, i que es conserva a la Biblioteca Santiago Rusiñol. La resta del que quedava al seu casal de Tiana a la seva mort va anar a raure a la Diputació de Barcelona.
Aquesta és una part abreujada i encara amb interrogants del que ha de sortir publicat al volum de la 12a Jornada del mercat de l’art — d’aquí a dotze mesos. Però tinc fonamentades esperances en els projectes de futur, espero que proper, sobre les Nines i Lola Anglada als Museus de Sitges. Ara per ara, al temps.
“M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. No disposo de gaire temps i he de fer-ho, com aquell que diu, mentre es couen les mongetes. No us estranyi, doncs, que aquest desfici meu em faci treballar amb l’esperança de veure publicat allò que escric. Perquè si el que escric val, arribarà a imposar-se, àdhuc en un món com el nostre en el qual hi ha tants interessos creats, tanta beneiteria oficial, i, perdoneu l’expressió, tanta mandanga. Amb aquesta convicció treballo.” De París estant Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) adreçava aquesta carta al crític i escriptor Rafael Tasis l’any 1964, quan encara no havia entrat per la porta gran de la literatura catalana però feia temps que ho intentava. En paraules d’ella, no li havien dit que passés a dins. Ho va aconseguir el 1970 quan va guanyar el Premi Josep Pla amb aquell memorable Testament a Praga. Pàmies va ser una escriptora vocacional que va convertir la vida i les circumstàncies pròpies en matèria literària, conscient que una cultura “només pot florir en llibertat” i convençuda d’escriure en català perquè “només en la meva llengua puc posar-hi l’ànima”.
Teresa Pàmies fotografiada a l’estudi de casa seva l’any 1979 (arxiu familiar)
La vida de l’escriptora, periodista i política Teresa Pàmies és un paradigma del que va ser el segle XX per a moltes dones del país i de l’ampla Europa, a banda i banda del teló d’acer que va caure el dia que la gent va assaltar i enderrocar el mur de Berlin. Una escriptora honesta i fidel a sí mateixa amb sentit crític, ironia, tendresa. “No podem oblidar que som la part del que som”, escrivia a la poeta Rosa Leveroni. I les cartes mai no menteixen.
Les adreçava al pare, als fills, als amics, als escriptors i crítics, als editors i als de la censura. Són escrites amb un estil directe, clar i precís, tant si les adreça als amics escriptors – Rafael Tasis, Tomàs Garcés, Xavier Benguerel, Maurici Serrahima, Rosa Leveroni – com als altres exiliats, als fills internats en un col·legi a Rússia, al fill que fa el servei militar aconsellant-li llegir poesia “per combatre els estralls de la vida de recluta”, als editors reclamant el pagament per drets d’autoria, als censors del règim reclamant el dret de publicació del llibre sobre l’exili que la censura del tardofranquisme encara volia silenciar. Un exili Pàmies evocava en un paràgraf corprenedor descrivint una de les primeres coses que va fer quan va venir a Barcelona amb motiu del premi Josep Pla: visitar la tomba del president Companys, recordant aquell llunyà míting de març de 1937 en què tots van prendre la paraula… Un exili que a l’hora dels enterraments descrivia des de la més fonda tristesa “amb les nostres pobres i estimades banderes damunt dels taüts de vells companys i germans de desterrament.”
Teresa Pàmies a la plaça de Sant Felip Neri, de retorn a Barcelona després del llarg exili
El recull de trenta-dues cartes que ha triat i editat la professora Montserrat Bacardí, prologades pel fill escriptor Sergi Pàmies i editades per la Institució de les Lletres Catalanes a instàncies de la comissionada de l’Any Teresa Pàmies, l’escriptora Montse Barderi, va ser presentat el passat dimecres al saló del Teatre Principal de Sabadell ple a vessar. Va comptar amb presentadors de luxe, com la professora Montserrat Bacardí, el periodista Josep Cuní i l’escriptor Sergi Pàmies, prèvies intervencions de l’Alcaldessa Marta Farrés i Izaskun Arretxe, directora de la ILC, amb les quals vaig compartir l’obertura de l’acte.
Gràcies a Barderi vaig tenir l’oportunitat de retornar a Teresa Pàmies, una escriptora de qui prenc model i que sempre he admirat i llegit. Vaig explicar les ocasions que hi vaig tenir tractes, pocs però inoblidables, com l’homenatge que li va dedicar el PEN club català o les trobades a la Setmana del llibre en català. Les intervencions de Josep Cuní i Sergi Pàmies van reblar el caràcter de Pàmies amb tant d’afecte com d’humor. Més enllà d’algunes anècdotes impagables, com la invitació a dinar que li va fer el President Pujol i que va declinar fins que no li va proposar una reunió al despatx presidencial, em quedo amb el relat del programa de Cuní on Pàmies hi col·laborava a ritme de bolero – ella els adorava perquè eren música sentimental i popular en què la gent es podia reconèixer i ballar i n’era una autèntica especialista… – uns boleros que li servien per entrellaçar temes de vida quotidiana. També em quedo amb la dedicatòria que em va escriure a mitjans dels noranta en un dels seus llibres: “A la meva amiga” (quin honor que em fa, pensava jo, en llegir-la per primer cop!) desitjant-li tota la sort i l’entusiasme en la seva vocació literària. Amb la meva esperança de veterana.” Era així de sincera, afectuosa i autèntica. He procurat complir i encara avui li torno a donar les gràcies. A ritme de bolero, mentre escric aquesta crònica.
O un record entranyable. Veig la notícia de la mort de la poeta i escriptora rossellonesa Renada-Laura Portet (Sant Pau de Fenollet, 1927- Elna, 2021) i recordo la darrera conversa que vam tenir, no fa pas gaire anys; em va trucar per preguntar-me alguna cosa dels seus llibres. Feia temps que no parlàvem però la veu era la mateixa, embolcallada del mateix afecte amb què ens vam tractar fa una vintena llarga d’anys, i entre frase i frase hi afegia un afectuós “manyaga”, que és una paraula que només l’escoltada a ella amb aquesta connotació…
Renada-Laura Portet, poeta catalana
La vaig ‘descobrir’ quan preparava la meva antologia de dones poetes en llengua catalana, Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999), publicat gràcies al Seminari Paraul ade Dona que celebrava la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Català de la Dona. Avui és un llibre desclassificat i exhaurit, però per sort forma part del fons de la Biblioteca de Catalunya, de les biblioteques universitàries i de recerca i també d’altres biblioteques públiques. A Contemporànies li vaig publicar tres poemes dels tres reculls poètics que fins aquell moment havia publicat. Ella en va estar molt contenta perquè, lluny dels cenacles de Barcelona, no li era fàcil el contacte amb la societat literària dels catalans. Per part meva em sentia ben contenta d’haver-hi publicat dues grans poete rosselloneses que caldria incorporar plenament al nostre sistema literari a tots els efectes, com són Simona Gay i Renada-Laura Portet.
Des de llavors i per uns anys vam estar en contacte. El 2002, quan jo dirigia la Biblioteca de Catalunya, em va venir a trobar per demanar-me ni més ni menys que un pròleg per a la seva novel·la El mirall de Duoda, comptessa de Barcelona, Duquessa de Septimània (2003). Em considerava la persona adient, em deia, per diverses raons, una de les quals era la conservació a la Biblioteca nacional de Catalunya d’un manuscrit de Duoda, Manual per al meu fill Guillem… Em va fer goig comptar amb la seva confiança i l’hi vaig escriure un pròleg juntament amb un poema suggerit per la figura d’aquesta dona excepcional que era Duoda, dient-li que en disposés tal com volgués. Quan vaig rebre l’exemplar vaig veure com havia publicat íntegrament tot el que havia escrit per a ella i Duoda, i em vaig adonar que m’havia dedicat el llibre: “A Vinyet Panyella, Directora de la Biblioteca de Catalunya, amb afecte i agraïment”.
Amb afecte i agraïment la recordo ara que ja sé que no em tornarà a telefonar ni sentiré aquell “manyaga” que sonava d’una manera tan especial. De 1999 ençà Renada-Laura Portet va publicar altres llibres, va ser ressenyada i entrevistada i homenatjada, entre altres, per la Institució de les Lletres Catalanes i per l’Institut d’Estudis Catalans. I no em puc estar de reproduir el pròleg i el poema que vaig escriure per a Duoda i per a ella, dues dones excepcionals unides per l’escriptura i per un determinat sentit del compromís en èpoques tan diferents i, segons com, tan properes.
DUODA I ELS MIRALLS
“A l’Edat Mitjana anomenaven “Mirall” un llibre en què aquell a qui es dirigia ‘podia contemplar la salvació de la seva ànima”, escriu Renada Laura Portet a manera de clau de volta. En aquests primers anys de segle vint-i-u, canviants i convulsos com són, ens calen no pocs ajuts i maneres de saber per apropar-nos al que ha estat el decurs de segles que configuren la nostra civilització.
Escriure “nostra” és una manera de dir, perquè em vull referir, i no només a efectes de la present nota introductòria, als segles en què la civilització d’arrel llatina i occidental ens ha configurat. Civilització que neix de mica en mica en la llunyania tardorromana, en la fragmentació i l’esmicolament de l’imperi llatí i en l’eclosió de les nostres llengües romàniques, el català i el provençal juntament amb el francès, l’italià o el castellà…
Pot ser molt el desconeixement i és molta la distància que ens separa dels dies en què les poblacions de l’imperi carolingi s’aglevan al voltant dels nexes d’unió de territoris i marques: els castells, els monestirs, les cruïlles, les planúries, els rius… S’esborraven i es dreçaven les fronteres de marques i comtats. El Migjorn es perfilava entre lluites i incerteses que feien assaborir encara més la felicitat de la pau, anhelada sempre per més breu i fràgil que fos. Faltaven molts decennis perquè l’univers dels trobadors relligués dos dels puntals del Migjorn, Occitània i Catalunya, en una realitat que va deixar petjades cabdals i que, en desaparèixer, persistí latent en l’estela del somni. Irrecuperable com tots, però no oblidat ni conjurat sota diverses formulacions segles a través.
Temps d’obscuritat, el que va viure de Duoda. Tanta, que ni tant sols n’hem pogut salvar un recorregut biogràfic absent d’incògnites. Però aquella fosca va esdevenir il.luminada per aquells que transmetien la saviesa dels antics i dels coetanis copiant i confegint lletres i textos. De tant en tant els embellien les caplletres amb jeroglífics teixits amb randes de tinta violeta i grans traces roges com la sang, el foc i les passions. Així els manuscrits que copiava Duoda. Així el manuscrit de Duoda que ha inspirat el llibre de Renada Laura Portet. Tal com hi ha períodes que, per reculats, ens arriben cada vegada més empetitits i reduïts en el retaule històric dels països i de les cultures, el segle de Duoda ens ha estat retornat amb tota la seva càrrega de conflicte i d’esperança en l’obra de Portet.
La personalitat de Duoda hi apareix al llarg de seixanta hipotètiques, suposades anyades, entre les quals hi ocupa la part central l’estel del seu mirall, com són les lletres que escriví per al seu fill Guillem. Sola i reclosa a Usès, llar i presó, fortalesa i casal, Duoda rememora. Durant temps ha estat lectora i copista. S’ha amarat de lletres, de desig de saber, de voluntat de transmetre. Entre la resignació, els temors i la gelosia es lliura a l’assalt dels records. I del conjur d’un passat rosegat per tots els dubtes, espasa de dos talls cap d’ells oscat, la voluntat de pervivència i de transmissió pren la forma del mirall que adreça al seu fill primogènit Guillem.
Duoda ha viscut com el Migjorn: en la guerra i en la pau, a la cort imperial, a les fortaleses, als convents. Ha travessat els camins de l’Aquitània, de la Septimània, de la Marca Hispànica. Ha conegut la civilització dels fills de Carlemany i dels seus descendents i hostes palatins i monacals. En el seu mirall hi pesa tant tot el que ha viscut i el que ha après com el desig de futur per al seu fill i per a tots aquells que configuraran la seva descendència, convençuda com està que la vida no s’atura. Creu que tal com ella ha obrat en favor de la transmissió del saber per la via de la còpia, també altres podran fer-la perviure el llegat del seu mirall per a la contemplació de l’ànima i per a la seva salvació.
Perquè en darrer terme, i més enllà de la figuració de l’imaginari de l’Alta Edat Mitjana, l’escriptura conté el germen de la salvació per a qui s’hi aboca amb el cor, amb el coneixement i amb la voluntat de transmetre i de comunicar. Heus aquí la fortalesa de Duoda des de la seva aparent feblesa, des del seu forçat aïllament, des de la soletat desolada. Corprèn la seva fortalesa oculta rere l’acceptació i la submissió als designis de l’emperador, del marit, d’aquells qui en la seva societat manen i disposen de les vides i dels destins dels altres, dels més febles, d’ella mateixa. Tocada per l’amor de la saviesa i de les lletres dels altres, el mirall de Duoda li revela que la salvació floreix de la seva pròpia lletra. I s’hi afanya, cercant el millor del seu record, del seu desig, del seu interior, d’aquesta mena d’ètica que configuren del sentiment i l’estimació. Heus aquí el mirall de llum i de claredat que constitueix el llegat de Duoda confegit en la nebulosa fosca del temps que veu com emergeix la seva lletra preclara.
L’entorn biogràfic, històric i literari de Duoda ha estat relatat per Renada Laura Portet des de l’aiguabarreig dels seus estudis i coneixements de l’Edat Mitjana i la seva sensibilitat biogràfica. Ha novel.lat on calia sense que els viaranys de la imaginació entelin ni per un moment el mirall de la dama. Essent així m’estalvio de documentar i de comentar com va ser que el text de Duoda que avui es conserva a la Biblioteca de Catalunya, configurant una de les parts centrals del manuscrit 569, es va perllongar i repartir al llarg dels mil sis-cents anys que han vingut després. Una vegada més constatem que allò que perdura és el que sembla tocat de la més trencadissa fragilitat. Tampoc no cal que entrem en la definició del gènere de llibre de Renada Laura Portet, perquè la multiplicitat de lectures que permet –biogràfica, històrica, gairebé filosòfica…, depassa l’estretor dels límits de la convenció. Això sí: llegim-lo, disfrutem-lo i assaborim-lo pensant en el principi dels miralls, que és el de reflectir i projectar el que es veu i, sovint, el que no veient-se, configura el traç de l’esguard.
Sovint m’ha agradat imaginar Duoda a les torres més altes del castell d’Usès, albirant des de les espitlleres els hiverns i des dels merlets les hores del bon temps la claror dels camps del Migjorn a l’alba i al crepuscle, primaveres i tardors, entre el verd i l’ambre. Quan vaig conèixer personalment Renada Laura Portet a Perpinyà el capvespre d’un dissabte de principis d’aquest any de guerra de 2002 em va parlar de Duoda i del manuscrit. Pocs dies després, amb el text al meu davant, pensava en la força que les paraules de Duoda transmetien i en les lletres que salven. Sense saber encara que poques setmanes després que Renada Laura Portet m’oferiria la gràcia d’escriure aquest pròleg li vaig escriure un text des d’una complicitat que “El mirall de Duoda” no ha fet més que acréixer, i que és la complicitat en la creença en els llibres com a mirall i com a salvació.
TROBADA AMB DUODA EN ELS COLORS DE L’AMBRE
(Biblioteca de Catalunya, Manuscrit 569)
I
¿Quin és el temps on em pertoca d’amidarme,
i, amb qui? ¿Qui és qui em llegirà?
En l’alta soledat d’aquestes torres
els arbres són qui em parla dels colors de la llum
que tenyeix els carreus i el pas de les hores.
Una taula robusta i una claror canviant per companyia
són testimonis callats del que vull dir qui sap a qui:
destí desconegut del manuscrit, avui novell,
la lletra que transcorre més enllà del pensament
i dels meus dies.
¿On, la marca del temps?
¿En la creixença de les heures,
del cor suspès de l’Alfa?
Tardes, capvespres, entrada de la fosca,
el darrer ambre clareja a les torres d’Uzès.
II
No és pas l’atzar ni tampoc l’aventura
el que m’ha dut fins a cercar les restes de la traça
del puny i de la lletra que et va tornar immortal
entre l’aiguabarreig d’un temps obscur i incert.
He contemplat el manuscrit que et va salvar.
És guarnit amb capitals color de porpra
i el blau i el violeta entrellaçant
missatges enigmàtics entre la lletra clara.
Als marges he cercat i hi he trobat les heures
i el cor suspès en l’enigma del temps.
Ha estat de nit, mentre mirava
com el silenci penetra la ciutat
fent callar el bramul dels motors i el miol de les sirenes
quan m’he adonat que la llum d’ambre perdurava
enmig les branques desnerides. Tot i el fred,
apunten la creixença de les heures i del cor.
Ho vaig datar a “Terramar, Catalunya, 2.II.2002, mil cent seixanta anys més tard”
Maria Dolors Pujadas (1918-2021) , la veu poètica de tota una vida
QUE TOT SIGUI BELL
Treu la pols d’aquells moments,
de tant sanys que t’han deixat records
que el temps no esborra. Treu-ne la pols,
que lluï altra vegada aquell color
tan bell, dins del teu pensament,
quan encara el teu amor enyora.
No ha envellit res,
ha passat sí, unes muntanyes
plenes d’hores
i els arbres han crescut plens de gerdor
i han arrelat molt a prop nostre.
Treu-ne la pols, que lluï altra vegada
aquell color tan bell,
que res no mor, només reposa.
Ara quan la poeta Maria Dolors Pujades ja reposa recupero un article que li vaig dedicar amb motiu de la publicació del llibre “Mosaic de records” (2009) i fullejo el llibre “Recull a tres veus”, amb els seus poemes compartien edició amb Maria Dolors Juan i Eulàlia Vergés. El seu capítol, “Res no menteix” entronca amb el sentit final de diversos dels seus poemes de l’etapa més crepuscular.
No hi fa res qualificar de crepuscular una etapa creativa perquè no indica altra cosa que el temps acomplert i la mirada aturada en un present on, certament, res ja no menteix i tota cosa desprèn claror de clarividència. Clarividència, malenconia, enyor són tres característiques de la poesia de Maria Dolors Pujades en la seva darrera etapa vital, en la que de mica en mica es desprèn del present evocant el passat amb la una resignada dolcesa vers una vida viscuda.
Els seus textos poètics van ser expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es preguntava en una introducció que va titular “Sitges, el meu poble”. La resposta era la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:
“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”
Tant un recull com l’altre mostren poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre els escenaris de la vida quotidiana i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes, fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc o un fet concrets. Ha estat una dona de la seva generació que va saber trobar l’espai adient per canalitzar la seva vocació poètica sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu pròpia.
RECORD
He mirat passar les hores lentes,
el cel variar de clarors, a poc a poc.
He vist volades de diferent plomatge
i verdors enceses sota el raig del sol.
La vida, ni jo ho sospitava,
m’ha donat de tot,
m’ha omplert els ulls de llàgrimes clares
i, allargant-me els anys,
amb abundor de records.
He criat tres fills, he escrit un llibre,
he plantat tres arbres a prop del vell mas.
He sentit l’afany de viure, de riure
i tantes vegades he acabat plorant!
Ara, amb solitud d’hores ben senzilles,
el pas del meu temps espolsa ferides
i escric mots que em dicta la veu del passat.
A títol d’homenatge i record he triat dos dels poemes més significatius com a encapçalament i final d’aquest Marge Llarg. Són dels que més m’agraden. És per deixar constància en aquestes pàgines d’una veu poètica que no mereix l’oblit sinó la permanència dels seus versos entre els que l’hem coneguda i els que habitaran els nostres paisatges els dies que vindran.
Article publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 30.07.2021
QUADERN DE TERRAMAR 