A FAVOR DE L’ÒPERA

Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local

Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.

Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa. 

La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, la Biblioteca Santiago Rusiñol i les entitats i institucions ja esmentades. 

La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.

Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021

LA DEBUTANT

Serena Sáenz, al seu debut al Palau de la Música el 2020

Confesso que em feia una certa mandra assistir a la representació de Lucia de Lamermoor al Liceu el passat dimecres. Se sumaven la calor, el temor a la cinquena onada –sé de gent vacunada que ha contret la Covid-19 i que són a l’hospital…– , el record d’una representació no gaire reeixida de la darrera Lucia que vaig veure i les crítiques no gaire favorables a la d’enguany. Però només de pensar en el gran esforç que ha fet el Liceu per mantenir la programació, posant a la pràctica i amb rigor la consigna que “la cultura és segura”, i en la sensació de benestar i d’oblit de la resta del món a mida que es van apagant les llums del gran teatre i arrenca l’orquestra… En fi, que el vespre del dimecres va ser memorable. Altrament, no m’hauria perdonat mai haver-me deixat endur per la desídia perquè vaig gaudir d’una oportunitat única: assistir a l’actuació al Liceu de la soprano debutant.

Ens ho va anunciar el periodista a l’inici de la representació. A causa de la indisposició de la titular la substituïa la soprano catalana Serena Sáenz i era el seu debut al Teatre del Liceu. Formada als cors infantil i juvenil del Palau de la Música i al Conservatori del Liceu, així com en ballet clàssic i contemporani Serena Sáenz (Barcelona, 1994) forma part actualment de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. La seva és una carrera de treball, constància, èxit i consolidació. El 2018 va rebre el Premi Mozart i el de l’Accademia Chigiana de Siena al Concurs International Tenor Viñas (Barcelona), que va incorporar a altres guardons com l’International Gesangswettbewerb Ferruccio Tagliavini (Àustria), el Concours International de Chant  (Mâcon) o el tercer premi del Concurs Mirabent Magrans (Sitges). Segons les seves declaracions, els premis atorguen visibilitat i oportunitats: “Cada pas per un concurs és una experiència que et fa créixer com a cantant i com a persona. No és tant que el premi et pugui donar l’èxit, sinó com afrontar els reptes que jo mateixa em proposo; la preparació i el temps que hi dedico per poder assolir aquest repte no tenen preu. Per a mi la manera d’avançar és tenir un objectiu clar i sens dubte els concursos ho aconsegueixen”.

Al Liceu, #culturasegura

L’expectació era gran i Sáez la va compensar amb escreix des de la primera cavatina, que va ser llargament saludada amb un llarg aplaudiment acompanyat dels primers bravos. A mesura que l’òpera avançava ella anava esvaint els dubtes, si algú en tenia, del seu art i el seu ofici. El moment culminant de l’ària Il doce suono coneguda com l’ària de la follia va desencadenar l’entusiasme del públic per una actuació de filigrana entre la veu de la soprano i la flauta amb qui dialogava. Quan el teló es va aixecar a l’hora de les salutacions la salva d’aplaudiments va ser amb el públic dempeus des de la platea fins el cinquè pis durant una llarga estona. A mi em va agradar imaginar que hi havia els seus familiars, amics, companys d’estudis i d’ofici. 

L’ària d’Edgardo Tomba degli avi mei, interpretada pel tenor Javier Camarena –declarat el millor cantant 2021 per l’Opera Awards– va rebre una càlida recompensa d’aplaudiments. I, en un altre ordre de coses, va ser d’agrair la posada en escena de la directora Wysocka, ambientant la tragèdia als Estats Units dels anys seixanta amb pistoles, un cadillac blanc, un Edgardo amb caçadora negra de pell, i una Lucia que al primer acte, amb un vestidet rosa, semblava més la Natalie Wood de West Side Story que la meva admirada Jackie Kennedy. Confesso, també, que en arribar a casa vam brindar amb un cava fresquet pel debut de la Serena Sáenz. 

Una imatge de la representació.


Vull cloure aquest Marge Llarg amb un triple al·legat: d’agraïment al Concurs Mirabent Magrans per la seva digna i constant trajectòria a favor dels joves cantants i intèrprets; de suport als intents per part dels Amics de l’Òpera de Sitges per organitzar un festival d’òpera que enguany comença a caminar i que mereix tot l’èxit, i de petició expressa a l’Ajuntament de Sitges, i en concret, a la Regidoria de Cultura per tal que presti tot el suport a la música clàssica en general i a l’òpera en concret, perquè a Sitges també hi ha artistes, cantants i, sobretot, un públic que ho espera.